Entrevista

Vicenç Arnaiz: “La criança és tan complexa que es necessita el saber compartit”

El psicòleg expert en petita infància ha dedicat la seva vida professional a la petita infància a través de l'Equip d'Atenció Primerenca de Menorca

Victòria Oliveres
29/5/2017
Enlarge
Vicenç Arnaiz durant l'entrevista / © SANDRA LÁZARO

“He tingut la sort de poder-me dedicar sempre als infants de 0 a 3 anys”. El psicòleg expert en petita infància, Vicenç Arnaiz, va ser el primer tècnic del patronat d’escoles infantils de Barcelona l’any 1975. Poc temps després va tornar a la seva Menorca natal on va ser director de l’Institut per l’Educació de la Primera Infància del govern balear. Però la major part de la seva vida professional l’ha passada treballant a l’Equip d’Atenció Primerenca de Menorca, on – tot i que ja s’ha jubilat – continua col·laborant de manera voluntària. Ha tornat a Barcelona per participar en les jornades “Impulsem educació i petita infància”, de l’Ajuntament de Barcelona.

Què és l’Equip d’Atenció Primerenca?

Són uns serveis que va crear l’any 1984 el Ministeri d’Educació. L’equip, format per psicòlegs i mestres de suport, va a les diferents escoletes – vosaltres en dieu escoles bressol – amb una freqüència setmanal. La nostra feina és ajudar a pensar l’educació des del punt de vista de la salut mental, de tot allò que té a veure amb el benestar afectiu i psíquic de l’infant. Els mestres saben moltes coses però a vegades els falta saber com adaptar les dificultats dels infants.

Quines són aquestes dificultats?

Hi ha una cosa que l’educació ha cuidat molt fa uns anys, que és el desenvolupament cognitiu, lingüístic i motriu dels infants. Alguns nens, si els avaluéssim amb els criteris dels anys 80, serien superdotats. Això passa perquè ha canviat l’estil de criança a nivell d’estimulació cognitiva: se’ls parla molt, se’ls deixa experimentar, tenen moltes oportunitats d’experiències, estan molt poc aïllats, disposen de riquesa de materials… Pensa que als anys 80 i 90 lluitàvem per treure els nens al parc! Ara ja no passa. Alhora però, són més fràgils.

Per què?

Perquè han canviat dels vincles. Als anys 80 i 90 les criatures, en general, tenien sempre una persona de referència i la tenien molts anys. Fins als 4 o 5 anys no se’n separaven. Ara moltes criatures a l’any ja estan fora de casa. A Catalunya el 20% d’infants els separen al primer any de vida i no dues hores, sinó 5 o 7. També perquè l’espectre familiar ha passat de ser un adult – la mare la majoria de vegades perquè l’home estava en altres coses – que atenia a dues o tres criatures, a ser dos adults que tenen cura d’un sol nen. Aleshores, per una banda, la criatura surt molt més d’hora i molta estona de l’entorn familiar, amb altres estructures de relació, i d’altra banda, quan torna a casa, la criatura acostuma a tenir dos adults bolcats cap a ell. Això no ens va bé. Això ha avançat l’aparició de patologies afectives.

Quines patologies troben amb més freqüència ara?

Criatures que no suporten la frustració, maníaques obsessionades en què les coses han de ser d’una manera determinada i si no ho fas així, s’angoixen, s’enfaden. Trastorns psicosomàtics: problemes de vòmits, d’alimentació, de son… No són nens que els costa anar a dormir sinó que dormen molt malament, que es desperten, que estan inquiets. D’altra banda també ens trobem amb trastorns de desenvolupament. Les hipoacúsies (sordera). Si un infant és sord com una tàpia es detecta en néixer, però la immensa són lleugeres, de transmissió. Alguns nens que tenen otitis, si els fa mal, van al metge però si no, no. No ho sap ningú però se li va acumulant mocs a les orelles, tenen inflamació, perden escolta i no hi ha adquisició de parla. A Menorca, tenim 10 o 12 de mil criatures amb aquesta afectació i les detectem nosaltres.

Perquè és necessari detectar-ho aviat?

Si això no es detecta a l’escola bressol, el sistema sanitari no s’ocupa del retard del llenguatge fins als 3 o 4 anys. Perquè si amb un any i mig un nen no parla, no preocupa a ningú, a no ser que el què s’ho miri sàpiga què vol dir no parlar perquè no hi sent. La nostra feina és detectar tot el que podem i treballar juntament amb els mestres en tots els moments.

Per exemple, també els ajuden en el període d’adaptació de l’infant a l’escola. Es fa bé?

Hi ha llocs que ho fan bé, hi ha llocs que ho fan molt bé i hi ha llocs on és un desastre.

Com creu que s’hauria de fer?

Els infants reaccionen en funció de l’experiència afectiva que viuen. L’infant, quan el pare o la mare el deixa a l’escola, viu un dol. Per què ha de viure un dol? Què vol dir que és normal que un nen plori? Clar que és normal, perquè se l’abandona. I que s’adapti no vol dir que ho hagi oblidat. Quina és l’experiència de seguretat que poden tenir en un sistema on la incorporació neix amb una amenaça? Es pot fer que no plorin, però implica que l’escola i els pares ho han de cuidar, i algú els ha d’ajudar a cuidar-ho.

Com?

Els diem als pares quan apunten als fills per l’any vinent que es reservin uns dies a principi de curs per venir a l’escoleta. Abans de començar, les famílies ja han vingut a l’escola, han xerrat amb la mestra, sempre amb presència del fill.  El primer dia de classe dels nens d’un i dos anys dibuixem una ratlla a terra que separa una petita part de la classe on posem cadires. Famílies i infants entren junts i la mare o pare seu a la cadira. La criatura pot fer el que vulgui, pot estar a la cadira o per la classe jugant, però la mare no pot creuar la ratlla i el nen tampoc li pot portar les joguines de l’escoleta. D’aquesta manera, el nen veu que hi ets i que l’estàs protegint mentre descobreix l’entorn. La mestra està a l’altra banda de la classe, asseguda a terra i va parlant amb adults i infants. Les criatures més decidides des del principi ja comencen a córrer per tot arreu, i d’altres passen 3 o 4 dies a la falda de la mare. Això sí, sense que l’abracin, sense barreres.

I quan marxen els pares?

Quan la criatura espontàniament quan té conflictes es dirigeix a la mestra, els pares ja comencen a sortir de la classe, uns 10 minuts i sempre deixant un element que el nen identifiqui amb el progenitor: les claus, un llibre, un diari… És una manera que la criatura sàpiga que no marxa gaire lluny. I així no ploren, i si ploren, no ho fan més que els infants que ploren quan la mare marxa de casa i s’han de quedar amb el pare, o a l’inrevés, i aleshores no els venia de gust. Però no és un plorar de por.

Per què creu que és millor fer servir aquest mètode?

Quan l’adaptació no es fa bé, el grau de dificultats escolars d’aquests nens puja molt. Tenen inhibició, angoixes, són agressius… Si ho fas de manera que l’infant tingui seguretat a l’escoleta des del principi t’estalvies molta energia dels mestres, que ho passen malament, i també així el grup és molt més àgil.

Vicenç Arnaiz durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

Totes les escoles haurien de funcionar igual?

No. Hi ha d’haver projectes d’escola, de mestres i famílies, però totes han de tenir supervisió i avaluació externa, que no és el mateix que una inspecció sancionadora. Aquesta ha d’ajudar a repensar el què està passant, perquè els nens no expliquen res.

Què va fer com a director de l’Institut per l’Educació de la Primera Infància de les Balears?

Allò va ser un pas molt temporal. Tots fem política, sempre, però la política institucional no em resulta atractiva. El 2007, però, volien donar un impuls a les escoletes i em van proposar anar-hi. Jo vaig acceptar amb la condició que quan acabés el programa que vaig presentar, me n’aniria. I així va ser, en 3 anys vaig marxar.

En què consistia aquest programa?

Hi havia diversos punts. El primer era crear normativa educativa de la franja 0-3, ja que no hi havia res. Segon, fer un procés de legalització de centres. A Balears en aquell moment hi havia uns 250 centres, i d’aquests, només 60 estaven autoritzats. Això passava perquè la gent no estava informada de l’existència de les escoletes i perquè quan els qui les volien obrir anaven a demanar permisos, els hi posaven inconvenients. Aleshores es van autoritzar més de la meitat dels centres. Tercer, es va crear una xarxa de centres. La conselleria només tenia 3 escoletes en totes les Balears. Nosaltres vam establir acords amb ajuntaments i en vam fer 60 en 3 anys.

Tots aquests punts fan referència a l’escolarització. Què va fer pel conjunt de la primera infància?

Educar no és només escolaritzar. El més important per mi era atendre a les famílies, fer polítiques no només d’educació infantil sinó d’infància. En nombres rodons, quan vaig entrar a l’Institut estaven escolaritzats el 30% dels infants. S’han d’escolaritzar tots els nens? No. Però no s’han d’educar? Sí. I l’educació de qui és competència? El responsable directe és el mestre, el pare i la mare, però la competència és de la comunitat. Per això vam engegar una sèrie de programes molt amplis, serveis per atendre, ajudar i apoderar les famílies en l’educació dels fills.

Quins eren aquests serveis?

Es van engegar a cada escoleta, per exemple, un servei que ja coneixeu a Barcelona, els espais familiars. Moltes vegades els portaven els mateixos mestres. L’avantatge de fer-ho així és que es capacita a les escoles bressol també per atendre a les famílies, es troben estratègies singulars. Si a l’escola es creu que el més important és escolaritzar als infants, les famílies hi apareixen com un extra. Si es fa un espai familiar, la persona que està allà va descobrint més directament les preocupacions de les famílies.

Tots els programes es feien a les escoles bressol?

Alguns d’aquests serveis sí, perquè les escoletes van quedar plantejades no només com a centres d’escolarització, sinó com a serveis territorials per l’educació de la infància. Perquè estan molt descentralitzades, disposen d’espais i la gent que en sap de 0-3 es troba allà. A més, és una qüestió de globalitat dels serveis. Si no acabes organitzant serveis molt diferenciats que acaben atenent població diferenciada a nivells de qualitat molt diferents. Però no tots els serveis s’havien de fer a les escoles bressol o amb els seus professionals.

Per exemple?

Vam posar en marxa concerts. Vam recórrer a les escoles de música, a qui ja els anava bé fer concerts amb públic. Els hi vam ensenyar les característiques de les actuacions amb nens petits: s’han de ser peces curtes, del barroc, l’escenografia ha de ser una altra… Fer-ho proper i entendre el públic. Hi havia gent a qui li agradava molt la música i hi anava, però d’altra gent no havia escoltat mai música clàssica i però pensava que era molt important pel seu fill. I aleshores descobrien el seu gust per la música.

Aquests serveis se segueixen oferint?

La majoria sí. De fet alguns ara ja els han començat a oferir centres privats o a incorporar-los les mestres a classe, com les classes de ioga per a famílies amb nens petits. Per començar-ho vam reunir mestres i famílies que sabien o els interessava el ioga i experts i ho vam engegar a partir dels seus sabers. No eren classes pels nens sols, sinó per famílies amb nens. És una manera d’apropar la infància a la cultura de la cura de l’esperit i apropar el ioga a la realitat dels infants. Com els massatges per nadons, un altre mecanisme per descobrir el cos del nen, la relació que tens amb ell, i també per connectar amb d’altra gent que comparteix la teva mateixa sensibilitat.

Per què volien oferir tanta diversitat per la petita infància?

L’objectiu final d’això és crear cultura de criança, que la gent s’empoderi. Un dels problemes que vam intentar resoldre, i aquí a Barcelona em sembla que van pel mateix camí, és incloure la gent que no ha tingut mai contacte amb criatures o altres famílies amb criatures. L’objectiu final, i el vam aconseguir i es manté, era que entre un 10 i un 15% de les famílies que no van a escola estiguin agrupades. Primer en aquestes activitats però també després espontàniament continuen.

Vicenç Arnaiz durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

Per què és tan important que les famílies estiguin en xarxes?

Quan tens una criatura, en general, totes les amistats que tenies ja no et serveixen, perquè formen part d’un altre món, d’uns altres interessos. Hi ha qui té una bona xarxa familiar però hi ha molta gent que no. Sobretot a les ciutats com Barcelona. Les mares i pares es troben en una fase molt important de desconcert. Respecte al que tenen davant però també interior. Els sistemes de rols que tenien de cop capgiren, coneixen una persona, a ells mateixos en una situació completament diferent. Descobreixen uns sentiments que ni s’havien imaginat que tindrien, tant d’estimació com de rebuig. A vegades necessitem poder parlar amb una altra mare i dir “tu també hi ha dies que el llençaries per la finestra? Sí. Doncs així és normal”. Reconèixer això és molt difícil. Per això necessites un grup, no per estar bé sinó per fer-ho bé. Allò que tu no saps ho sap un altre. A part que t’ho passes millor amb xarxa, t’estalvies molts errors. Es necessiten com a mínim 4 amigues o 4 persones que es fan amigues perquè tenen fills i comencen a compartir. Potser sembla que parlen de coses sense massa importància, com si els nens mengen o dormen bé, però són essencials.

És més important ara que abans aquesta xarxa?

Abans, als vint anys ja havies vist criar o criat a 4 criatures: als teus germans petits, als veïns… Aleshores, el dia que arribaves a tenir un fill, ja n’havies atès molts. A més, la criança era molt més simple i espontània. En aquests moments, en canvi, la immensa majoria de dones que tenen fills el primer nen que veuen d’aprop, el primer nen que toquen, és el seu. I per criar hi ha una actitud espontània, però hi ha uns sabers que no són espontanis, no es poden obtenir individualment. La criança és tan complexa que es necessita el saber compartit. A més, la criança t’afecta molt, hi ha moments en què estàs molt alegre però d’altres no tant i va bé que algú t’ajudi a modelar, no n’hi ha prou amb la parella.

Què s’ha de tenir en compte per fer bones polítiques de primera infància?

La qualitat de l’escola, les polítiques socials i l’apoderament familiar han d’anar de la mà. S’ha de trobar un equilibri. El que no té sentit és augmentar molt la despesa en la qualitat de les escoles i abandonar les polítiques socials. Ni això sense donar suport a les famílies. Per exemple, en casos en què famílies no poden donar menjar als fills se’ls diu que els portin al menjador. Per què no els donem el menjar i que ho facin a casa? Hi ha serveis que estan funcionant a partir de treure els nens de les famílies i a cuidar-los molt bé. Però un nen de 2 anys, si no està cuidat per la família, no està ben cuidat.

Les polítiques per fer front a la pobresa, doncs, també s’han de pensar amb perspectiva d’infància?

Hi ha territoris a l’estat espanyol amb un alt nivell de qualitat educativa en el 0-3 però sense equitat. Les famílies que no poden pagar no poden anar a l’escola perquè diuen: “si no treballes et pots quedar a casa amb la criatura”. Aquesta és una manera d’entendre que el dret a l’educació no és un dret dels nens. A Catalunya s’està invertint un 0,8% en polítiques d’infància mentre hi ha un 11% d’extrema pobresa entre els nens. Cada any neixen 15.000 criatures que no tenen ni per menjar. A Barcelona n’hi ha 1.500 cada any que neixen sense el menjar assegurat. Una brutalitat. Si defensem la infància la defensem en el seu conjunt.

A quina edat hem de portar els nens a l’escola?

Explica’m què fas a casa i t’ho diré. Quan el teixit familiar no garanteix els recursos educatius, tu has d’oferir a la criatura un ambient que ho faci. Tot això, però, sense deixar d’atendre sobretot a la família. Pots fer el què vulguis a l’escola, però l’escola només és un ascensor social si la família està bé. Al final, invertir en educació infantil és invertir en família, perquè quan uns pares porten al nen a l’escola troben a altra gent que els parlarà i els donarà idees per millorar la seva situació familiar.

En què més pot ajudar l’escola bressol a la família, més enllà de l’educació dels infants?

Per exemple, el 20% de criatures viuen processos de separació de les seves famílies. Això no ho pot atendre ni resoldre només la família, es necessita que l’escola aculli aquesta realitat familiar, la respecti i ajudi. No podem dir que les situacions que es deriven de les separacions són un tema del pare i de la mare perquè no poden normalitzar la situació sense una ajuda externa. Possiblement no tots la volen, però els qui sí, ho han de tenir. És a l’escola on haurien de trobar bons models educatius per atendre al seu fill quan viu en dues cases. Necessitem que l’escola ofereixi un relat assumible de les separacions pels infants. Quan s’expliquen contes, per exemple, sempre es parla d’històries d’animals amb cries cuidades per la mare. Aleshores, un nen que ho escolti i no estigui amb la mare no s’hi identifica i no normalitza la seva situació.

Hi ha altres relats que ha d’explicar de manera diferent l’escola?

El mateix passa amb la pobresa, no hi ha cap relat que la tingui en compte. Els infants descobreixen la pobresa a l’escola perquè fins llavors no havien conegut cap altra situació. A la classe comencen a sentir les activitats variades que fan els seus companys i veuen que ells, al cap de setmana, només han mirat la tele. Per les mestres és difícil recollir com a valor aquesta situació i no s’afegeix al relat. Pel que fa als contes, només n’hi ha 3 o 4 al mercat que evidenciïn situacions de pobresa, en canvi la majoria parlen de cases molt normalitzades. Totes les escoles poden fer el què vulguin, però hi ha d’haver coses que les escoles han d’estar obligades a fer. Polítiques de gènere, d’igualtat de gènere, per exemple. Donar eines als mestres perquè sàpiguen aplicar-les. No sé si la urgència està ara a fer política de gènere o d’equitat, però alguna cosa s’ha de fer, i després l’altre.

I qui ha de fixar les prioritats?

L’administració responsable. Crec que ajudaria molt tenir un comitè de bones persones o un comitè ètic que no depengués del partit que estigués govern i que digués “ara hem de tirar cap aquí” i que no depengui del partit o… Hi hauria d’haver experts de cada àrea del 0-3 que radiografiessin la realitat i fessin propostes, per a partir d’aquí fer-ne programes.

Vicenç Arnaiz / © SANDRA LÁZARO

Escriu la teva opinió

  • Jordi Rodríguez

    Salut company Vicenć de tantes lluites i jornades formatives al Patronat incipient de Barcelona junt amb la Rosa. Sóc en Jordi de,l’Esquitx. Gràcies pel teu mestratge agosarat!!

    1 juny, 2017
  • Gisela

    Sempre és un plaer, llegir en Vicenç Arnaiz. la seva dedicació a la petita infància és de gran saviesa i experiència i a tenir en compte per tota la comunitat

    30 maig, 2017

Escribe tu opinión