Mirada àmplia, corresponsabilitat i inversió per fer front als 17 reptes educatius de Barcelona

Uns reptes necessaris d’abordar per trencar el cicle de transmissió de la pobresa, perquè les oportunitats educatives que tinguin els infants i adolescents condicionarà les seves trajectòries personals i, sobretot, perquè tenim la responsabilitat col·lectiva d’assegurar els recursos necessaris per al seu màxim desenvolupament educatiu

Elena Sintes
7/6/2017

Barcelona té una sèrie de reptes a assolir si vol generar igualtat d’oportunitats educatives per als seus infants i adolescents; ja que, avui en dia, persisteixen les desigualtats educatives des de la primera infància fins a l’adolescència.

A l’informe Oportunitats Educatives a Barcelona 2016: l’educació de la infància i l’adolescència a la ciutat, elaborat per l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, s’identifiquen els 17 principals reptes de ciutat i es proposen diferents línies d’orientació de política pública per tal de fer-hi front. Uns reptes que anirem resseguint en noves edicions de l’informe (el pròxim, el 2018) per veure com evoluciona l’educació dels nens i nenes de la ciutat.

L’educació hauria de compensar les desigualtats socials de partida

Ho diu la Llei d’Educació de Catalunya. Però, tal com mostren les dades recollides en l’informe, encara no ho aconsegueix plenament. Els infants i adolescents de Barcelona creixen en contextos familiars i socials molt diferents (en aspectes com la formació, orígens i renda familiar disponible) en funció de la zona de la ciutat on viuen. I aquests contextos condicionen les seves oportunitats educatives.

Per això, el primer repte que identifica l’informe va dirigit a millorar les condicions d’educabilitat: “corregir les desigualtats de partida” (repte 1/17). Un repte que va estretament lligat amb el segon: “incrementar les oportunitats educatives amb estratègies focalitzades” (2/17). I és que, si bé la intervenció pública ha de garantir el dret a l’educació en sentit ampli i amb un enfocament universal a tots els infants, per aconseguir-ho no calen només actuacions globals sinó que també estratègies particulars en funció de les característiques i necessitats pròpies de cada territori i les circumstàncies específiques de cada infant.

Cal una política municipal de primera infància en sentit ampli

La criança dels infants és, en primer terme, responsabilitat de cada família. Tot i així, ha de ser també un afer públic per la importància dels beneficis educatius i socials de la inversió en aquesta etapa, especialment entre els infants d’entorns més vulnerables. Malgrat els avenços aconseguits en els darrers anys, sobretot pel que fa a l’ampliació del nombre d’escoles bressol municipals, és necessari que l’oferta pública s’ampliï i diversifiqui per respondre a la pluralitat de necessitats de les famílies i sobretot les acompanyi en la criança dels seus fills i filles. L’aposta per l’escola bressol és essencial, però insuficient. Per això, cal “plantejar una política municipal de primera infància” (6/17) que aporti els recursos necessaris a les famílies per tal que puguin exercir el seu paper i la seva responsabilitat.

Aquests recursos passen per “incrementar l’oferta pública d’escoles bressol i espais familiars municipals per a la primera infància” (3/17) (només 4 de cada 10 infants de 0-3 anys estan escolaritzats i, malgrat que la cobertura de les escoles bressol ha anat creixent, és encara insuficient, així com és escàs el nombre d’espais familiars municipals), “aplicar criteris d’equitat en l’accés a l’escola bressol” (4/17) fomentant l’accessibilitat econòmica i incentivant la demanda de les famílies socialment més vulnerables i “conèixer la situació educativa dels infants no escolaritzats” (5/17) per tal d’identificar les necessitats de les famílies, i els suports amb què compten, per a l’educació i criança dels seus fills i filles.

En l’escolarització obligatòria, cal reduir desigualtats i reforçar la xarxa pública

Tot i que en els darrers anys s’està produint un canvi de tendència, la majoria d’infants de Barcelona, a diferència del que passa a la resta de Catalunya i d’Espanya, estan escolaritzats en centres concertats. A més, existeix una segregació escolar (amb concentració d’alumnes amb més dificultats a centres públics i a determinats territoris) que incideix negativament en els resultats educatius, fent-los molt desiguals entre districtes.

Per això, els reptes en aquesta etapa són: “fer efectiu el principi d’escolarització equilibrada per reduir la segregació escolar” (7/17) repartint adequadament els infants amb majors necessitats específiques; “reduir les desigualtats dels resultats educatius entre els districtes” (8/17); “augmentar les places públiques” (9/17) per apropar-nos al pes comparat amb Catalunya; “cuidar la transició de primària a secundària” (10/17), que és un moment fràgil del sistema escolar (especialment a la xarxa pública) oferint acompanyament i orientació.

Apostar per l’educació post-obligatòria com a primera i com a segona oportunitat

Un dels objectius de l’Estratègia Europa 2020 és estendre l’educació post-obligatòria i reduir el nombre de joves que abandonen els estudis. Una de les vies per aconseguir-ho és “millorar l’atenció i orientació sistemàtica després de l’ESO” (11/17) per afavorir el pas cap als estudis post-obligatoris. A més, si bé el Batxillerat segueix sent l’opció majoritària a l’hora de cursar estudis post-obligatoris, hi ha un interès creixent pels cicles formatius, fet que genera la necessitat d’“augmentar les places públiques i les beques per als cicles formatius” (12/17).

D’altra banda, les dades mostren que els cicles formatius de grau mitjà són una via espontània de segona oportunitat (cada vegada hi accedeixen més alumnes majors de 18 anys que havien deixat els estudis prèviament), tot i que també presenten una taxa d’abandonament molt elevada. Aquest fet, juntament amb la constatació que els Programes de Formació i Inserció (PFI) són encara minoritaris, planteja el repte de “consolidar les vies de segona oportunitat” (13/17) integrant-les en el sistema educatiu i augmentant-ne l’oferta pública.

Cal que el lleure educatiu arribi a tots els infants de la ciutat

Les activitats de lleure educatiu estan adquirint cada vegada més importància i pes en el que avui entenem per educació. De fet, el mateix concepte d’“oportunitats educatives” en el que es basa l’informe comprèn una dimensió àmplia de l’educació, més enllà de l’escola i dels resultats acadèmics, entenent que el lleure contribueix al desenvolupament personal i educatiu els infants. Tot i així, es tracta d’un dels àmbits educatius més desiguals: com que accedir-hi depèn dels condicionants socioeconòmics i culturals de les seves famílies, els infants més desafavorits hi participen menys.

Per això, els reptes que identifica l’informe van en la línia d’“afavorir l’accés al lleure educatiu per a tots els infants” (15/17) i, concretament, “articular el lleure educatiu a la ciutat” (14/17), ja que actualment no hi ha una política pública integral que contempli i vertebri totes les dimensions del lleure educatiu. Per millorar l’accessibilitat a aquestes activitats, també cal garantir una oferta propera de qualitat, que avanci cap a “compensar les desigualtats territorials en l’oferta” (16/17) i “aprofitar millor els equipaments i l’espai públic per al lleure educatiu” (17/17), entre d’altres, els equipaments esportius, culturals i cívics i també els centres escolars que, fora de l’horari lectiu, sovint estan infrautilitzats.

Com podem assolir aquests reptes col·lectius com a ciutat?

Aquests són els 17 reptes que ha d’assolir la ciutat de Barcelona si vol generar igualtat d’oportunitats educatives per als seus infants i adolescents. Uns reptes necessaris d’abordar pel paper que juga l’educació com a política predistributiva que pot ajudar a trencar el cicle de transmissió de la pobresa. Perquè les oportunitats educatives que tinguin els ciutadans que ara són infants i adolescents condicionarà les seves trajectòries personals en endavant. Però, sobretot, perquè tenim la responsabilitat col·lectiva d’assegurar els recursos necessaris per al màxim desenvolupament educatiu dels infants i adolescents.

Barcelona té una situació privilegiada, respecte d’altres governs municipals, per fer front a aquests reptes. D’una banda, per les seves competències -pròpies i compartides- en matèria de política educativa local, derivades de la Carta Municipal. D’altra banda, perquè disposa d’una bona base d’equipaments i serveis arreu de la ciutat, més enllà dels escolars, que tenen un alt valor educatiu. I, finalment, perquè existeixen múltiples actors implicats en les oportunitats educatives, com ara institucions municipals, professionals, famílies i teixit associatiu i d’entitats socials, esportives o culturals.

Només concebent l’educació amb una mirada àmplia, comptant amb la corresponsabilitat de tots els actors implicats i establint la inversió en educació com a prioritat de ciutat -una inversió que, per descomptat, ha d’anar orientada a l’equitat-, la ciutat serà capaç de millorar l’educació i la vida dels seus nens i nenes. És una obligació per garantir aquest dret fonamental i l’interès superior de l’infant i, alhora, una aposta per reduir les desigualtats socials presents i futures, ja que millorant la vida de nens i nenes, millora també la del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

Elena Sintes és cap de coneixement de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona i coordinadora de l’informe “Oportunitats Educatives a Barcelona 2016: l’educació de la infància i l’adolescència a la ciutat”

Escriu la teva opinió

Escribe tu opinión