Entrevista

“El debat sobre religions a l’aula no ha de ser mocador sí mocador no, sinó entendre el perquè del vel”

El psicòleg Saïd El Kadaoui parla sobre processos de generació de la identitat i arrelament en persones migrades que tenen dos sentiments de pertinença. Explica la complexitat d’aquesta fase, sobretot en èpoques crucials com l’adolescència

Sandra Vicente
7/12/2017
Enlarge
Entrevista a Saïd El Kadaoui, psicoleg i escriptor sobre inmigració

Saïd El Kadaoui és psicòleg. I escriptor. També sent passió per la docència i és migrat del Marroc i arribat a Catalunya als 7 anys. Aquests trets, més enllà de donar-nos informació del Saïd, són característiques importants per a que ell, a nivell més personal, defineixi la seva ‘identitat’.

Aquest concepte és un dels que més apassiona en Saïd El Kadaoui i que, també, ha tractat més. Sobretot de la mà de fills de la migració, amb els que veu l’evolució del procés d’arrelament i l’aculturació: “som una societat plural, amb diverses procedències, i tu, com a migrat, t’has de definir i aconseguir desenvolupar el sentiment de pertinença. Això és summament important, sobretot en l’adolescència, per a la construcció de la pròpia identitat”, explica Saïd.

I és que només en tenim una, d’identitat, on “encabim totes les nostres experiències vitals i, per a la persona migrada, encabir el procés migratori és un gran repte”, comenta. Perquè el país de procedència i d’acollida no són baladí per a donar sentit al munt d’experiències que acumulem en el diàleg que hem de tenir amb nosaltres mateixos: quan les cultures xoquen, com en el cas de l’europea i la musulmana, és necessària una reflexió intensa per a “integrar l’origen, el lloc on has d’arribar i el viatge en la teva identitat”. Ningú no té una “identitat plenament i construïda, se sigui d’on se sigui, però és el migrant qui ha de ser més conscient del procés de construcció”, adverteix.

La base essencial per a erigir aquesta identitat passa per la coneixença de la pròpia pertinença: “un musulmà europeu ha de saber què vol dir això per a poder trobar la coherència en el fet de ser-ho”, assegura. Perquè, què passa quan no s’aconsegueix i els migrants no se senten part de la societat que els acull? “Es dóna la tendència a ferrar-se a la pertinença d’origen i es corre el risc de convertir-la en quelcom molt estereotipat. Per exemple, quan algú vol reivindicar la seva islamitat per a defensar-se del fet de no sentir-se ciutadà d’aquí, sempre acaba agafant-se a un cert tipus d’islam”.

Els símbols, per a generar identitat per antagonisme

El Kadaoui assegura que molta gent no sap què vol dir ser musulmà, unes vegades per què no es vol conèixer i d’altres perquè no es té la possibilitat i “en això consisteix la psicoteràpia: en explicar la història de la cultura i donar sentit a la vida de la gent, tot despertant la curiositat”. I és que molta gent acaba construint una idea molt “simplista” de la pròpia cultura, tot “idealitzant molts aspectes o traient-ne d’altres: a l’islam, per exemple, molta gent es queda només amb el vel, el burka, el ramadam…i estem davant una cultura molt més complexa”.

Entrevista a Saïd El Kadaoui, psicoleg i escriptor sobre inmigració | SANDRA LÁZARO

L’exclusió genera identitat per antagonisme, explica El Kadaoui. “Hi ha molts altaveus corporals que ràpidament ens ubiquen i ens poden fer sentir que mantenim i defensem la nostra autenticitat. És per això que és important tenir un coneixement ampli dels orígens”. I això cobra més importància encara en nens i adolescents, fills de migrats, que no coneixen afectivament el país d’origen i que, per tant, són més “susceptibles de crear idees que poden esdevenir en ideologia –moltes vegades recalcitrant en cas que no aconsegueixin sentir-se ni d’aquí ni d’allà- i entorpir així la racionalització dels sentiments”.

I és que el doble origen moltes vegades es planteja com un conflicte d’identitat, però hauria de ser un fet enriquidor, considera Saïd, qui dóna molta importància a la mirada dels altres: “els pares han de tenir una actitud tranquil·la d’aquesta doble procedència. De la mateixa manera, la resta de la societat com els mestres, amics o veïns, han de normalitzar aquesta identitat i no tractar-los com si fossin de fora, ja que és un comportament molt alienant i genera la incertesa de no saber-se d’enlloc”.

Els reptes i responsabilitats de la societat acollidora

Segons El Kadaoui un dels grans papers de la societat acollidora és el permetre un context de coneixement de la pròpia cultura: “amb l’islam hi ha un buit cultural enorme: molts dels països són dictadures amb una història molt dura que usa l’islam pel seu benefici i mantenir l’estatu quo. Per això hem d’intentar no excloure la religió. La societat és de tots i la religió és quelcom que no es pot amagar dient que pertany només al terreny privat. El nostre paper és intentar crear un islam europeu il·lustrat, sense escollir bàndols”.

Segons El Kadaoui, aquest procés de coneixença de la pròpia religió s’ha de fer entre tots perquè carregar amb aquesta responsabilitat a les famílies, alguna de les quals venen d’una migració modesta que “prou tenen amb conèixer l’idioma, treballar i cuidar dels fills ratlla el ridícul. No els podem demanar que estudiïn l’Alcorà, però nosaltres com a ciutat acollidora podem crear cultura i infraestructura per a democratitzar aquest coneixement”.

I aquí l’escola també hi té molt a fer, “estudiant el fet religiós i veient què significa l’espiritualitat en societat: conèixer els diferents tipus de religions, ubicant-les en la història i tractant el tema amb els alumnes abordant des del respecte les diferencies de procedència”. Per això, Saïd critica que les diferències culturals s’abordin gairebé sempre des dels punts més visibles però superficials, com “el menjar halal als menjadors o els vels de les nenes a les classes, el debat sobre els quals acaba generant polèmica”. Perquè, segons aquest psicòleg “el debat sobre religions a les aules no ha de ser sobre temes com mocador sí mocador no, sinó entendre el perquè d’aquest vel”

Entrevista a Saïd El Kadaoui, psicoleg i escriptor sobre inmigració

“I llavors, no sóc àrab?”

Quan Saïd El Kadaoui parla de la importància de tenir clar el discurs sobre interioritzar totes les vivències per a generar identitat sap al que es refereix.  “És realment difícil generar aquesta identitat amb dues procedències. És molt difícil també ser marroquí a Europa, tot i que jo vaig tenir una migració realment fàcil”, recorda. Els seus pares, explica, no van caure en la “paranoia a la pèrdua d’identitat, però sí que vam haver de fer l’exercici d’entendre què volia dir ser marroquí. Al Marroc no ens ho preguntàvem, òbviament, però quan vam marxar van començar a sorgir preguntes”.

Quan va arribar a Catalunya tenia 7 anys i “em pensava que era àrab. Jo venia d’una zona en la que es parla l’amazigh, tot i que sí que havia sentit una mica d’àrab, sobretot a l’escola. I un dia, el meu pare ens va dir que no érem àrabs. I això va suposar una gran pas: descobrir, a Catalunya, que en realitat jo era amazigh.

Aquesta deconstrucció de la identitat i la personalitat és l’essència de molts dels llibres i personatges del Saïd escriptor. “Els meus personatges no poden ser astronautes, perquè em nodreixo de la meva experiència com a migrant i psicòleg. Aquesta feina em fa estar molt agraït sempre perquè aprenc molt sobre com ens podem arribar a sentir les persones i a més, tractar de manera tan íntima amb els conflictes dels meus personatges és un exercici de molt personal per mi: apropiar-me de les seves situacions, fer-les meves i veure què em provoquen. Això m’ajuda a afermar la meva identitat perquè, com he dit, ningú no en té una totalment coherent”.

Escriu la teva opinió

  • Elena

    Sóc i treballe al País València, a un poble de 40.000 habitants. Sóc mestra d’una escola “gueto” d’infantil i primària. Això és el pitjor que es pot fer després d’haver donat a les persones migrants acolliment. No m’agrada gens el que observe referent a la vida i convivència d’aquestes persones a aquesta terra, a la nostra societat. Viuen al marge, ells s’ho organitzen tot a esquenes de la resta social i diversa que els envolta. Ja des de menuts, les xiquetes i xiquets no poden fer amistats amb la resta d’autòctons perquè, seguint les seues normes, aquests no poden eixir de casa sols, sobre tot les xiquetes. Quan ja poden fer-ho sembla com si s’auto exclouren de la vida en relació amb persones de distinta cultura a la seua. Per altra banda, també observe que no volen transmetre, o molt poc, els seus costums i aspectes de la seua vida i cultura. Amaguen, fins i tot, qui d’ells practica el Ramada.
    No es menys preocupant que el nostre tracte siga de conmiseracio, en el millor dels casos, i no d’igualtat i respecte envers la diferència.
    Ens resta molt que entendre, tant per part dels migrants com dels autòctons. Però, sobre tot, per part de les institucions governamentals, les quals sembla que facen les coses per cobrir l’expedient, per a que no se’ls ratlles de discriminatoris, si no, senofobia.
    Tinc clar que la integració es un concepte virtual i que la assimilació no hauria de ser. Quin llarg camí ens queda per arribar a la convivència compartida en la diversitat!
    I que en direm, ací, al País València, quan hem de deixar de costat la nostra llengua per fer-nos entendre en castellà amb els migrants. En un país on l’idioma que sel ofereix de de les escoles d’adults es el castella i on ler a molts autòctons tant se’li hi val que el valencià desaparega.
    Com ho arreglarem tot això?

    8 desembre, 2017

Escribe tu opinión