Entrevista

“La idea del ‘nadiu digital’ treu la responsabilitat als docents d’educar en tecnologia”

Carlos Magro, especialista en innovació educativa, parla sobre com l’ecosistema digital ha de mimetitzar-se de manera definitiva a les aules. Parla que s’ha de donar el canvi d’educar amb tecnologia a educar en tecnologia

Sandra Vicente
14/12/2017
Enlarge
Carlos Magro / Javier Ayuso

Carlos Magro té anys d’experiència a les esquenes estudiant la relació entre tecnologies i educació, la potencialitat que aquestes eines poden tenir a les aules i com el seu ús canvia la relació entre alumnes i mestres. L’anàlisi de Magro va molt més enllà del simple fet d’introduir noves dinàmiques a les classes com poden ser la gamificació o substituir les pissarres per tauletes. Aquest especialista en innovació educativa, Vicepresident de l’Asociación Educación Abierta i director acadèmic de l’Instituto Europeo di Design (IED España), té clar que, per a que aquesta revolució entri a les aules, cal una reflexió “individual i col·lectiva per part dels docents sobre com la tecnologia modifica aspectes de la nostra vida, per a construir una mirada crítica i desenvolupar millor les competències digitals”.

I sobre aquesta idea, el passat dia 7 d’octubre, Magro va versar la seva intervenció a la jornada Recursos Pedagògics d’Univers Internet, organitzada pel CCCB de Barcelona. Magro explica que aquesta sessió, dedicada a la formació de docents, tenia per objectiu ajudar-los a pensar en allò digital i portar les TIC a les aules “com cal. Quelcom que és difícil per a ells”.

Pot ser que aquesta dificultat es basi en una por i falta de comprensió per part de professors d’edats més avançades que es troben amb el repte de formar nens que ja neixen acostumats a les eines tecnològiques? Cal educar primer els adults?

De fet ens hem d’educar tots al mateix temps. Sempre insisteixo molt en que cal eliminar la idea del nadiu digital. Es tracta d’un concepte al que ens agafem molt perquè és molt de sentit comú i ens ajuda a entendre que hi hagi una generació capaç de fer servir la tecnologia sense dificultats, en comparació d’una altra generació migrant, que arriba a la tecnologia posteriorment i a la que li costa més parlar l’idioma digital.

Aquesta idea que sembla molt lògica és completament falsa i, de fet, ha estat molt contraproduent des del punt de vista educatiu perquè hem obviat la responsabilitat que tenim com a adults i docents d’educar els nostres alumnes en allò digital, que no deixa de ser l’entorn en el que vivim.

Per tant, el primer és eliminar aquesta idea del nadiu digital: simplement hi ha nois molt joves, més o menys hàbils en l’ús de les tecnologies, però que no tenen una visió crítica ni en fan un ús reflexiu i profund. A més, tenen problemes de gestió de la informació, de discernir la veracitat del que llegeixen, i això no s’aprèn de manera innata. És aquí on els adults tenim una responsabilitat gran d’educar en tecnologia als nostres alumnes.

Llavors ens hem d’educar alhora?

Exacte, els joves encara necessiten molta formació en tecnologia, per això no hi ha nadius digitals. Ens hem d’educar alhora, perquè als adults els falta entendre quelcom que molts joves ja tenen molt interioritzat: la tecnologia ja no és una eina, sinó un ecosistema que ens envolta. Ja no només es tracta de les apps, les tauletes i els softwares, per tant és quelcom amb més efectes i més complex. Ens canvia les formes d’accedir i emmagatzemar la informació, d’apropar-nos, treballar i relacionar-nos amb els altres i canvia radicalment les maneres que tenim d’aprendre.

Que els joves tinguin accés lliure a una informació que abans només estava disponible als llibres de text i a través d’un professor i el fet que ens haguem de formar a la vegada, ens porta a un canvi del paradigma de la relació entre alumne i professors?

Sí, tots aquests canvis pedagògics ens porten a una reconfiguració de les relacions.  Això és molt important perquè és una de les coses que més ha fet que els docents rebutgin la introducció de la tecnologia, ja no com a eina, sinó com a ecosistema dins de les aules, perquè els pot portar a una sensació de perdre una mica el control i a eliminar els rols tancats d’aquell qui sap i aquell que no.

Aquestes noves relacions van de la mà de metodologies més creatives i constructivistes, que fan èmfasis en que sigui l’alumne qui construeixi el seu coneixement. Per suposat, sempre amb la guia del professor. Així s’enriqueix molt la relació i és una cosa que encara s’ha d’assumir com a professió.

Carlos Magro | Universidad de Oviedo

Per tant, la funció educativa del docent es basa en construir una perspectiva crítica en l’alumne?

Crec que els docents estan davant un repte molt complex perquè ensenyar ara és molt més difícil que fer-ho fa 30 anys, per moltíssimes raons. És important destacar dos temes diferents quan parlem de docència i tecnologies: per una banda hem d’entendre que hem d’educar en tecnologia i, per una altra, és urgent desenvolupar les competències digitals.

Així, educar en tecnologia significa que no només han de saber accedir i controlar els continguts, sinó saber quan, com i per què fer-los servir, tot desenvolupant el pensament crític i la reflexió. Així, hem d’aprendre a educar en un ecosistema digital, que transforma al màxim les eines per a ensenyar d’una manera diferent, millor i més potent. Per tant, no educar ‘amb’ sinó ‘en’ tecnologia.

Per a fer això es necessiten recursos pedagògics específics per a educar en tecnologia i en aquest àmbit hi ha molt poc material, perquè hi ha hagut molt poca formació. Els docents saben molt d’eines digitals, però poc de metodologies educatives que fan un ús diferent de les tecnologies. Això provoca que els docents que s’animen i fan servir aquestes eines a les aules acaben fent el mateix que sempre, però amb tecnologia. No hi ha una transformació de les maneres d’aprendre.

És aquí on podem començar a parlar de conceptes com la gamificació?

La gamificació podria ser un exemple, però la idea és pensar que si vivim en un entorn digital, les necessitats i les maneres d’aprendre s’hi han d’adaptar. Necessitem usar de manera potent la tecnologia per a poder ensenyar millor i per això no cal entrar en dinàmiques tan modernes com la gamificació. Podem conservar tècniques més clàssiques com l’aprenentatge basat en projectes. És una tècnica clàssica que posa l’accent en la pràctica, que potencia les competències i que guanya molt si fem servir tecnologia.

En aquest sentit, hem de formar també els pares i les mares per a no perdre el triangle de relació entre família, escola i infant?

No hem de perdre de vista la idea de l’ecosistema digital: la nostra vida està determinada per la tecnologia, això és innegable, però aquells ambients en que allò digital es continua veient com un atuell i no com un ambient en el que ens desenvolupem obren una gran esquerda tecnològica, que es dóna freqüentment al sí de les famílies.

A aquestes alçades ja hem superat en un 90% als països desenvolupats la primera gran esquerda que va generar l’aparició de la tecnologia, que era la de l’accés, però aquesta segona esquerda es dóna entre aquells que usen el digital d’una manera reflexiva, constructiva i creativa i aquells que són irreflexius i moguts pel consumisme. Veiem que la mateixa eina té usos molt diferents i aquí l’escola té una gran feina: la de tancar aquesta esquerda que es pot donar entre els alumnes educats en el digital i les famílies.

Aquesta esquerda té també determinants socioeconòmics?

Aquesta esquerda no és més que la reproducció d’una d’antiga que era la que venia determinada pel capital cultural, social i econòmic de les famílies. Aquelles que en tenien un de més alt, criaven nens que portaven millors notes a casa. Aquesta esquerda es reprodueix molt en l’ús de les tecnologies.

Per tant, aconseguir un ús creatiu de la tecnologia que potenciï les capacitats dels alumnes passa, necessàriament, per trencar la idea del nadiu digital amb la que hem començat la conversa: i és que aquest concepte l’únic que fa és ampliar les diferencies que hi pugui haver a la família respecte l’ús de les tecnologies.

Carlos Magro | Violeta Rodríguez

Les tecnologies donen accés als nens i nenes a fluxos d’informació que, de vegades, estaven tradicionalment reservats als adults. Quins riscos té una mala formació en tecnologia?

Aquests riscos no només afecten a nens, sinó a tota la societat. Hi ha una manca d’educació en sentit crític i ús reflexiu i de la informació i, en general, diria que els adults fem un pitjor ús de les tecnologies que els joves, ja que ens costa separar allò fals de la veritat. I el risc de caure en una desinformació massiva s’incrementa quan l’eina que fem servir és tan potent com la digital.

Per això, ara més que mai, es necessiten aquests valors i aptituds que es transmeten des de l’escola, que ens permeten tenir autonomia, pensament crític, empatia… I això només s’aconsegueix treballant al voltant de les capacitats i competències i aquesta és precisament la base de la capacitació digital. No només ensenyar a usar dispositius sinó acostar-s’hi pensant sempre en com s’aconsegueix la informació, tenint al cap models d’usos més constructius, intentant entendre com funcionen, què passa amb les meves dades o preguntant-se què és la privacitat.

I això, que consti, no treu fora de joc a les famílies: és molt necessari que estiguin presents en aquest procés de formació però, com sempre, carreguem sobre les escoles tota la responsabilitat alhora de tancar aquestes esquerda.

I què ens falla a l’hora d’abordar les competències digitals?

Les hem de treballar més, però la legislació ens ho posa molt complicat, perquè tot i que les menciona i sembla tenir-les al cap, en qüestions pràctiques com les proves de competències bàsiques es nota que les tecnologies estan completament oblidades.

A més, les competències digitals no estan suficientment desenvolupades com per a incloure-les dins els currículums: a Espanya no hi ha ningú que s’hagi preocupat de fer un desplegament explicant què signifiquen aquestes competències, quines dimensions tenen i com es poden incloure als currículums dels alumnes. Per als professors és molt difícil abordar quelcom que no està estipulat.

Quines conseqüències té obviar una realitat que impregna tant el dia a dia com la digital?

Fins ara, sempre que hem introduït tecnologies a les aules ha estat per a reproduir vells models pedagògics i no es treballa l’educació en tecnologia. Les conseqüències d’això són que, després de 20 vivint rodejats de tecnologia, continuem sense saber com utilitzar-la, cosa que pot acabar derivant en problemes d’addiccions, mala gestió, esquerdes…

És molt ridícul que deixem la tecnologia fora de joc i això de vegades es fa, inclús, literalment, quan es diu als nens a classe “fora mòbils!”. Fer això desaprofita eines i capacitats i, a més, genera una diferència massa gran en la manera com aprenen de manera formal –a l’escola- i els coneixements que obtenen de manera informal, fora dels contextos de l’aula, quan sí compten amb aquestes eines. Aquesta dicotomia genera molta tensió.

I, després de dues dècades vivint en el digital, potser hauríem de deixar de banda el terme ‘noves’ tecnologies?

És clar! Jo intento no fer-ho servir perquè, igual que el concepte de nadiu digital, és contraproduent. Usar ‘nadiu’ ens treu la responsabilitat que tenim d’educar en tecnologia i l’adjectiu ‘nou’ ens diu que, com que és nou, podem seguir amb allò de tota la vida. Però el que no veiem és que les tecnologies ja formen part d’aquesta ‘vida’.

Escriu la teva opinió

Escribe tu opinión