L’alfabetització de les mares migrades: una eina per a l’apoderament

Mamás que Leen és un grup d'alfabetització i aprenentatge de la llengua castellana per a dones nouvingudes . Moltes no parlen cap llengua que no sigui la materna, per això l’aprenentatge, compartit amb dones de diverses cultures, és un repte i alhora una eina que les ajuda a socialitzar i a participar de l’escolarització dels seus fills

Sandra Vicente
24/4/2018
Enlarge
L'aula de l'Institut Miquel Tarradell que acull les classes de Mamás que Leen | SANDRA VICENTE

Són les tres de la tarda i la porta de l’Institut Miquel Tarradell bull: desenes d’alumnes que s’afanyen, carretejant les motxilles, per a no fer tard a classe. Pugen i baixen les escales mentre algunes mares i pares s’esperen a les portes del centre fins a veure desaparèixer els seus fills entre els passadissos de l’escola. Enmig de tot el xivarri que es va filtrant per les portes de les aules hi ha una noia asseguda a un dels bancs del hall de la primera planta. Amb el cap cot i una llibreta quadriculada a la falda, practica cal·ligrafia. Acosta molt la vista al full per a no perdre detall de com el seu llapis va dibuixant, lent però ferm, cada traç de les paraules.

Quan la Cheta acaba d’omplir el full de la seva llibreta de lletres, els nois i noies que transitaven el hall ja són a classe. Aixeca la vista i es mira els seus deures amb satisfacció: ve de l’Índia i tot just fa un parell de mesos que va començar a prendre classes de lectoescriptura castellana. Ara al seu costat als bancs hi ha més dones que, com ella, estan aprenent nocions bàsiques de castellà i esperen per a poder entrar a l’aula en la que cada dia s’ajunten per a aprendre la llengua. Elles són les ‘Mamás que Leen’.

Es tracta d’un espai on es fan classes de llengua castellana amb unes 30 dones dividides en tres grups segons el nivell i que va néixer a la tardor del 2016. Les aules de l’Institut Miquel Tarradell que acullen aquestes classes s’omplen cada tarda amb una diversitat cultural i lingüística molt representativa del barri del Raval, on està situada l’escola. Des del Pakistan fins al Marroc, passant per Bangladesh o l’Índia, les ‘Mamás que Leen’ es troben en un espai en el que, sovint, no es comparteix cap llengua: n’hi ha que parlen amazig, urdú o diversos dialectes de l’àrab, fet que fa que sigui imprescindible que a les classes es parli “sempre que es pugui, només en castellà”.

La Karin Blanco és la dona que està darrera d’aquest projecte; filòloga en llengua àrab, assegura que “cadascú, en funció de la formació que té, veu diferents problemes socials. Jo com a lingüista veig les barreres que pot suposar l’idioma”. Per això va decidir ara fa dos anys posar en marxa un grup d’alfabetització i aprenentatge del castellà per a dones migrades, ja que “veiem que les mares volen socialitzar, dir-se coses i no poden si no comparteixen origen”. Algunes de les dones que acuden al grup són “completament analfabetes”, tant en castellà i català com en la seva llengua materna, fet que fa de la tasca que es desenvolupa a les aules del Miquel Tarradell “tot un repte”.

“Quan tens en un mateix espai persones que han d’aprendre a llegir i a escriure no pots estar amb més de dues a la vegada, perquè tenen ritmes i hàbits d’estudi diferents”, comenta la Karin. I és que la diversitat en els nivells d’educació entre les dones dels grups és molt alta, n’hi ha amb estudis universitaris, n’hi ha que només parlen la seva llengua i d’altres que, com la Cheta, parlen també anglès. “Però si et vols fer entendre ho aconsegueixes: per a intentar que aprenguin una paraula nova podem fer servir imatges i a les que estan més avançades el context potser els és suficient”, explica la Patrycjia Lapinska, una de les voluntàries que imparteix classes al grup d’iniciació. Apunta que Google Translate no acostuma a ser una opció, ja que moltes dones no saben llegir en el seu idioma, així que “sovint ens hem de convertir en pallassos i fer mímica per a fer-nos entendre”.

La Nazu aprèn conceptes bàsics de la mà de la Júlia, voluntària de Mamás que Leen | SANDRA VICENTE

L’idioma, la clau per a la socialització

La Patrycja obre i tanca els braços en un enorme angle agut mentre fa el mateix gest amb la boca. Intenta fer entendre la Kalsoom i la Naila, dues dones del Pakistan, com mengen les balenes, arran d’un text de lectura que estan fent servir. Gairebé mai no fan servir llibres -només en alguns casos dels grups més avançats- per tal de respectar els diversos ritmes, i són les voluntàries les que busquen el material. Així, no és necessari que totes les alumnes treballin el mateix temari a la vegada; és el cas de la Nazu que, ben lluny de les balenes i el mar, estudia vocabulari relacionat amb la salut. És una de les primeres alumnes que van assistir als cursos de ‘Mamás que Leen’ i la seva evolució “ha estat sorprenent”, explica la Júlia, una altra voluntària que l’ha anat seguint en tot el procés. Al principi la Nazu, que ve de Bangladesh, “estava molt tensa quan agafava el llapis”, apunta la Júlia.

La Nazu era d’aquestes dones que no sabien escriure i és el castellà el primer idioma que ha aprés a escriure; potser per això, al contrari que altres companyes com la Kalsoom, que prenen apunts en urdú, la Nazu sí s’atreveix a fer anotacions en alfabet llatí. El seu aprenentatge l’ha portat a poder tenir una petita conversa en castellà i a relacionar conceptes complexos com “pomada” i “crema”. “Què vol dir ‘alimentar-se’?”, pregunta la Júlia. La Nazu, després de pensar-s’ho una mica i mirar la seva filla, que de tant en tant l’acompanya a les classes, somriu, múrria i afirma: “comprar galetes”. I és que els conceptes més importants que s’aprenen a aquestes aules són els que serveixen per al dia a dia.

“Un dels aspectes en els que més es nota la barrera idiomàtica és en els serveis i accions quotidianes”, considera la Patrycja, qui explica que aquelles alumnes que no estan avançades acostumen a trucar-la per a fer-li consultes mèdiques o demanar ajuda per a realitzar tràmits. “Som de les poques persones locals que coneixen. Algunes porten una pila d’anys aquí però no solen sortir de les seves comunitats, que acostumen a ser molt tancades”, considera la Patrycja. Per això, per la Karin, els grup d’estudi són tan importants: de vegades queden entre elles i s’ajuden, però el més important és que amb el contacte amb les voluntàries “viatgen sense viatjar i s’obren a un nou món que fins llavors tenien tancat”.

La Kalsoom practica el dictat als cursos d’alfabetització de Mamás que Leen | SANDRA VICENTE

Una eina per a involucrar-se en l’escolarització de les criatures

“Les mares acostumen a estar molt interessades en els estudis dels seus fills”, apunta la Karin. I és que la majoria d’alumnes no treballen i es fan cura d’una mitjana de tres criatures, mentre que els pares tenen horaris “horribles en feines molt esclaves” que els fan difícil la conciliació familiar. Així, és natural que dones com la Nazu no es desenganxin de les criatures fins que entren a l’escola. Però en el moment en què els nens o nenes comencen les classes, “de vegades la relació es complica, perquè totes les mares volen ajudar els seus fills amb els deures i si no parles l’idioma això es torna impossible”, es lamenta la Patrycja.

Així, el fet d’estar aprenent castellà pot suposar un vincle nou i diferent entre mares i fills: “potser les mares segueixen sense poder ajudar els fills, però ara són els menuts els qui poden ajudar les seves mares amb els deures”, opina la Karin. I és que tal i com afirmen les voluntàries, aquestes classes no són una preparació per a aconseguir feina, sinó una simple eina per a l’apoderament i assolir més nivell d’independència dels seus marits i fills. “I poder desenvolupar-se, si algun dia volen, fora de la seva comunitat”.

Un handicap per a la independència d’aquestes dones, però, continua essent la cura dels seus fills i filles més menuts, que encara no van a escola. “Al principi consentíem que les mares vinguessin amb les criatures, però era impossible de gestionar. Hem d’aconseguir trobar una manera de tenir un espai de cures pels infants mentre les mares prenen classes, perquè quan vam deixar de poder fer-nos-en càrrec nosaltres van deixar de venir moltes dones”, es lamenta la Karin. De tant en tant, quan hi ha alguna activitat excepcional, alguna criatura es deixa veure per les classes, com la filla de la Nazu, que no deu tenir més de quatre anys d’edat.

La menuda es passeja passadís amunt, passadís avall de l’aula, sense dir ni una sola paraula. Mirant encuriosida què fa la seva mare i què apunta amb el llapis. En un moment donat de la lliçó se’n cansa i es desplaça fins on són la Naila i la Kalsoom, que segueix meticulosament amb el dit les paraules del text de les balenes mentre la Naila el va llegint, a poc a poc. Hi ha algunes paraules que no acaben d’entendre, com ‘plàncton’ però completen la lectura amb èxit. En acabar, però, la Patrycja pronuncia una paraula que la Kalsoom entén perfectament i que sempre la fa posar nerviosa: “dictat”. Li entra el riure nerviós i agafa el llapis, un pèl tensa, mentre transcriu el text de les balenes, que la seva mestra va llegint lentament. Els nervis, que no li passen, són completament injustificats: té una cal·ligrafia preciosa.

Escriu la teva opinió

  • Karin Blanco

    Hola Conchita,
    ¡nos encantaría que nos ayudaras!
    Soy Karin Blanco, la fundadora del proyecto. Puedes comunicarte conmigo por correo electrónico: karinilona@hotmail.com, o por teléfono 622 526 973.

    Muchas gracias por tu generosidad,

    Karin

    4 maig, 2018
  • Marga

    Benvolgudes,
    Les escoles i instituts públics del Raval són un gran laboratori pel futur de la nostra societat i caldria que alguns deixessin d’estigmatitzar-nos i vinguessin més a conèixer-ens i a compartir el goig d’aprendre juntes.

    En l’escola Collaso i Gil, també del Raval, L’AMPA i l’escola fa tres anys que organitzem classes de castellà a les mares, amb col.laboració amb el Servei Solidari per la inclusió social, i pretenem que les famílies d’altres origens se sentin acollides i s’involucrin més en l’educació de les seves criatures, en l’escola i en la societat.

    Visca el Raval i visca l’escola pública!
    Marga Garcia
    Expresidenta de l’AMPA Collaso i Gil

    27 abril, 2018
  • Conchita perico

    Em sembla una idea fantastica
    Com podria ajudar?
    Soc mestra i llucenciada jubilada
    Conchita Perico

    27 abril, 2018

Escribe tu opinión