Entrevista

Miguel Gallardo: “Sóc un gran defensor del còmic com a mitjà de divulgació”

“Blanca, Rosita, Barcelona” és la sèrie de còmics de Miguel Gallardo i l'estratègia BCN Antirumors que vol desmentir falsos mites sobre la immigració. Parlem amb l’il·lustrador d’aquest i altres projectes que fa servir per ensenyar el potencial del dibuix com a llenguatge per trencar barreres.

Victòria Oliveres
10/10/2018
Enlarge
L'il·lustrador Miguel Gallardo / Victòria Oliveres

La Rosita és una àvia que va emigrar del sud d’Espanya a Barcelona als anys 60. La Blanca, la jove d’origen peruà que en té cura. I les dues juntes són les protagonistes de la sèrie de còmics que ha dibuixat l’il·lustrador Miguel Gallardo per desmentir rumors sobre la immigració.

“Jo sóc un gran defensor del còmic com a mitjà de divulgació”, diu Gallardo. I precisament això és Blanca, Rosita, Barcelona, una de les eines de l’estratègia BCN Antirumors de l’Ajuntament de Barcelona que es va començar a publicar el 2010 i que ha tret enguany el cinquè capítol.

Per fer aquests còmics, Miguel Gallardo rep un guió amb la informació que hi ha d’aparèixer, dades reals que tomben mites entorn de la immigració. “Aleshores jo amb aquestes dades he de crear una història, que és el més complicat”, explica l’il·lustrador. “Si hi poséssim tota la informació que hi ha, estaria tot ple de bafarades i no hi passaria res, per això he de fabricar una història”.

L’accés a l’habitatge, la convivència, el pagament d’impostos o l’ús que la població immigrada fa de la sanitat pública i altres serveis socials, són alguns dels temes que es tracten en els diferents capítols. I sempre amb la idea de combatre els rumors a través del còmic, una eina “molt expressiva”, diu Gallardo.

“Si això fos un fulletó només amb lletres, ningú s’ho miraria. No sé quants s’ho llegeixen ara, però és més entretingut perquè fas que la història s’expliqui a través de personatges que són com persones reals, que tenen noms i que viuen en un lloc determinat”, explica l’il·lustrador.

Les seves protagonistes estan basades en la seva mare – que aleshores necessitava assistència – i la noia colombiana que la cuidava. La resta de personatges i ambients estan trets de la seva experiència i les seves relacions amb veïns i familiars. “En realitat, tots som racistes en diferents nivells”, diu el Miguel.

Esbossos de les protagonistes de “Blanca, Rosita, Barcelona” / Miguel Gallardo

La relació entre la dona gran i la seva cuidadora la veu força representativa de la societat en què vivim, ja que la tercera edat “és una part de la societat que ha entrat en contacte amb la immigració de manera molt més directa”, diu Gallardo. “Les persones grans se senten distanciades fins que no entenen l’altra persona, fins que no hi ha una certa empatia, i aquestes relacions són difícils”, afegeix.

Per a Gallardo, donar identitat a aquests personatges fa que el lector se senti més interpel·lat i afectat per la història que s’explica. “És el mateix que quan veus a la televisió les arribades de gent en pastera, et fa molta pena però sovint te n’oblides al cap d’una estona”.

Actualment aquests còmics es distribueixen a biblioteques i centres cívics i socials. Al Miguel li agradaria que tinguessin més difusió, per exemple, en forma de llibre, perquè arribi a molta població que no té ni idea o que mai ha pensat en aquest tipus de coses.

L’il·lustrador que surt de l’estudi

Aquests còmics, com molts altres dels seus projectes, han permès a Miguel Gallardo fer tallers i xerrades arreu d’Espanya. En aquestes activitats l’il·lustrador intenta fer que la gent dibuixi, cosa que troba molt difícil. “Els hi explico que en general la gent té una idea equivocada de què és dibuixar perquè sempre em diuen que no en saben, però respecte a qui?”, diu Gallardo.

Per ell, la part més important del dibuix és que serveix per comunicar-se. “El dibuix per mi és un llenguatge i un sistema de comunicació molt fàcil”, diu l’il·lustrador, “però és una eina que perdem cap als onze o dotze anys perquè ens comparem amb l’exterior”. A més, creu que a través del dibuix la gent en general no té filtres. “Es veu molt clarament el que volen explicar i surten moltes coses que potser ells no volien que sortissin”.

Durant l’octubre i el novembre, dins l’exposició sobre Blanca, Rosita, Barcelona que s’ha inaugurat aquesta setmana al Museu Palau Mercader de Cornellà, Gallardo hi farà dos tallers. Un per aprendre a dibuixar i parlar amb persones migrants, i l’altre per plasmar a través del còmic la història d’una persona refugiada que hi anirà a explicar les seves vivències.

L’il·lustrador Miguel Gallardo / Victòria Oliveres

Gallardo va començar a fer aquestes activitats després de publicar María y yo, el llibre que mostra com els ajuda el dibuix en la relació que té amb la seva filla María, que té autisme. En aquests tallers, que tracten aquest trastorn i l’educació, parla del valor de la imatge i de com pot ser d’útil el dibuix per relacionar-se amb les persones autistes.

El còmic per la transformació social

“El còmic social és una part de la meva feina, però cada vegada m’interessa més”, diu Miguel Gallardo. L’il·lustrador, que va començar en la professió fent còmic underground i creant personatges com Makoki, fa uns anys que s’implica en projectes socials de tota mena. Gallardo creu que si vols que les coses canviïn has de sortir una mica de la teva zona de confort i implicar-te.

Mentre era president de l’Associació d’Il·lustradors de Catalunya – càrrec que va deixar fa un any i mig – una de les seves idees era que els il·lustradors dediquessin una petita part de la seva feina a projectes socials. Per ell, seria bo per a una professió que està, en general, molt desvaloritzada i aïllada, ja que sovint treballen sols. A part, també serviria a la societat, ja que generarien històries també en aquest àmbit que “no siguin merament històries informatives sinó que siguin històries bones”, diu Gallardo.

El Miguel no es treu del cap la idea que el còmic serveix per a la transformació social. Ja està pensant en nous projectes per donar a conèixer altres comunitats a través d’un mitjà divertit i entretingut com el còmic. Li agradaria parlar del barri on viu – el Chinatown de Barcelona, l’anomena – i de la gent que l’habita. “Els xinesos són una comunitat que no coneixem. Com podem fer que la gent sàpiga alguna cosa d’ells? Doncs fent-los protagonistes”.

Igual que fa a Blanca, Rosita, Barcelona, el Miguel vol parlar de gent amb noms i cognoms, de les seves vides i de què els ha portat fins aquí. Per així poder, a través del còmic, acostar-nos històries i vivències que ens són llunyanes i entendre-les, fent servir un llenguatge d’allò més entretingut.

Escriu la teva opinió

Escribe tu opinión