El català, la clau que obre la porta de les cases

La comunitat filipina a Barcelona suma més de 15,000 persones i el 80% d'elles es dedica al servei domèstiques, sovint com a internes i sense contracte. L'aprenentatge del català, de la mà de centres com el de Normalització Lingüística de Barcelona, és indispensable per a assolir la residència i per a poder aconseguir una feina fora d'una llar

Sandra Vicente
4/2/2019
Enlarge
Una de les classes de català de la comunitat filipina al Centre de Ciutat Vella del CNL | Sandra Vicente

Al fons del passadís hi ha una sala amb els llums tancats, d’on s’escapa la melodia d’una cançó típica de la cultura catalana entrellaçada amb els riures d’una vintena de dones. Al fons, hi ha la Geine Barolo, a qui també se li escapa una rialla quan hi ha alguna paraula que no entén o que pronuncia malament. La música és un dels seus primers contactes amb el català, idioma que estudia des de fa tres mesos. És d’origen filipí i una de les primeres en presentar-se voluntària per a explicar la seva història.

La Genie és una de les 40,000 persones filipines que, segons l’ambaixada del país, viuen a l’estat espanyol. Majoritàriament estan repartides en dues grans bosses de 15,000 persones cadascuna, a Barcelona i Madrid. Fa un any i mig que va arribar a Barcelona i, tot i tenir estudis en administració d’empreses, treballa com a interna del servei domèstic d’una casa de la zona alta de la ciutat. “És la única feina que podem fer aquí, ja que no tenim papers”, explica la Genie.

Aquesta situació és la mateixa en la que es troben el 80% de nouvingudes filipines. I és que tot i que hi ha cada vegada més persones que es dediquen a la restauració, o a la construcció en el cas dels homes, el servei domèstic continua essent l’ocupació majoritària. “Estar dins una casa és de les poques feines que podem fer sabent segur que no ens enxamparan treballant sense papers”, explica en Sherwin Penaranoa, també filipí i treballador intern, o chico, com diu ell. En Sherwin és un dels companys de la Genie a l’escola de català, on estudien plegats des de fa tres mesos. I és que per a aconseguir els papers -és un requisit, asseguren- i poder trobar una feina millor quan estiguin legalment assentats, el català és una eina indispensable.

Així, la Genie i en Sherwin són dues de les 125 persones filipines que estudien català a la Delegació de Ciutat Vella del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Barcelona, amb un fort suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, que fa possible que els cursos inicials i bàsics siguin gratuïts. Aquest centre, que depén del Consorci per la Normalització Lingüística, realitza cursos de català en col·laboració amb el Centro Filipino Tuluyan San Benito des del 2008.

Si bé les classes de català de tots els nivells i per a totes les comunitats es fan durant dies laborables, en el cas de la comunitat filipina és diferent. Es fan els dissabtes a la tarda, perquè és el moment en que les dones internes tenen lliure. “Viuen a les cases i treballen durant tot el dia. Tenen una vida molt enclaustrada i si no ens adaptéssim a aquest horari els seria impossible”, apunta Carme Rigal, delegada de Ciutat Vella del CNL de Barcelona.

El poc contacte que tenen amb l’exterior, fent llargues jornades laborals dins la llar -en la que, sovint, viuen-, fa que no estiguin exposades a la llengua que estudien i que no tinguin possibilitat de compartir-la. “El nivell és molt bàsic, d’escolta i amb un fort suport visual, per a que es vagin acostumant al català. Passar a un nivell una mica més avançat suposaria que es quedessin estancades perquè no hi ha possibilitat de dedicació a l’estudi durant la setmana”, apunta Rigal.

Dues alumnes filipines a la classe de català al Centre de Ciutat Vella del CNL | Sandra Vicente

I és més: moltes de les famílies que contracten les joves filipines ho fan pel seu avançat domini de l’anglès, per a ensenyar-la als menuts de la casa. “A mi no m’està permès parlar cap altra llengua que no sigui l’anglès”, reconeix la Genie, que afirma que, tot i no viure on treballa, no té temps, ni ningú amb qui practicar. I és que una altra de les característiques de la comunitat filipina és que acostumen a migrar soles. “Per això aquests cursos, a més d’ensenyar català, també serveixen per a enfortir els vincles entre elles”, apunta Rigal.

Qui sí que viu on treballa és en Sherwin; a una casa de Sant Cugat. “La meva senyora (fòrmula que expressa en català, tot i que encara es comunica en anglès) m’entén molt. Parlem entre nosaltres de tot i ens divertim moltíssim. Jo li ensenyo anglès i ella a mi català”. Els llibres, les cançons o els vídeos de YouTube són eines indispensables per anar practicant, dins i fora de la classe. I com que interactuar és clau per a l’aprenentatge de la llengua, els cursos del CNL compten amb diverses sortides fora de l’aula, com visites al Museu Nacional d’Art de Catalunya o al mercat de Santa Llúcia durant les festes de nadal.

Un contacte amb la llengua i amb la comunitat

“El català obre portes. Poder-te comunicar en la llengua del territori d’arribada és fonamental per entendre què passa i a què tens dret. I per accedir a millors feines”, assegura Rigal. I és que tant la Genie com en Sherwin tenen clar que no volen ser interns tota la vida. “Vam venir a parar aquí perquè el català és un requisit per a tenir els papers. Així que, tot i que és una llengua molt difícil continuarem”, apunta la Genie. “Volem tenir oportunitats laborals, estar aquí legalment i en un futur tenir una feina allunyada del servei domèstic”, afegeix.

“Necessitem aprendre ràpid perquè només tenim tres anys. Poc a poc aprenem coses petites com dir bon dia, bona nit…aprenem tranquils però sí que és veritat que ens costa estar concentrats en l’estudi”, reconeix en Sherwin. Per a ell la llengua també és complicada, però creu que a la Delegació de Ciutat Vella del CNL és “molt fàcil aprendre català. Ens ajuden moltíssim, per la gent que hi ha darrere les escoles com aquestes vaig decidir de venir a viure a Barcelona”, diu. En Sherwin va passar per Rússia, Malàisia, França o Alemanya abans d’instal·lar-se definitivament a la capital catalana.

“Quan vaig trepitjar per primer cop Barcelona, vaig saber que m’hi quedaria perquè em sentia com si hi pertanyés. Per això ens esforcem tant en aprendre la llengua. En aquesta ciutat ens doneu totes les facilitats i tota la confiança però depèn de nosaltres estar a l’alçada”, apunta en Sherwin, mentre la seva companya Genie assenteix amb el cap. Els queda un any i mig encara per a poder accedir a la residència i obtenir una feina fora del servei domèstic. Ara, de moment, en obrir-se les aules de Ciutat Vella durant el descans de la classe es van sentint converses de les alumnes, en una llengua incomprensible per a la majoria d’oients no filipins, però esquitxades de frases i paraules inconnexes en català. Una llengua que, poc a poc, van fent seva i que es va forjant en una clau que els obrirà portes.

Escriu la teva opinió

Escribe tu opinión