Proveu de comptar fins a set picant amb els peus a terra – “Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set”–. Una vegada rere l’altre. Ara, intenteu canviar alguns números per sons – “Un, clap, tres, clic, cinc, sis, pum” –. Fàcil? Depèn. Res és fàcil o difícil, la facilitat dependrà de la persona i de qui ens ho està explicant. A més, en la música i les arts, a vegades, com més en sabem, més ens costa aprendre de nou. Fer música amb un compàs de set temps ens pot suposar un esforç enorme si hem estat educats en una cultura musical on tot es mou sobre compassos de quatre temps. “Cal desaprendre”.
Amb aquestes reflexions comença Queralt Prats una sessió sobre la música i el seu valor social amb futurs tècnics, educadors i integradors socials, estudiants de formació professional de l’Institut Miquel Taradell de Barcelona. Però Prats pot plantejar la mateixa dinàmica en una conferència sobre gestió cultural. No importa l’estatus del públic, l’objectiu és canviar les mirades i provocar que la gent surti de la zona de confort en els ensenyaments artístics, especialment en l’àmbit musical.
Amb carrera de violista, la Queralt fa deu anys que promociona l’art i la cultura com a eines de foment de la creativitat, d’empoderament i de transformació des d’ARTransforma, l’entitat que dirigeix. Aquesta associació sense ànim de lucre impulsa projectes artístics i culturals específics per grups amb poc o nul accés a activitats d’art i creativitat de qualitat.
Igualtat d’oportunitats en l’accés a la cultura
Prats va marxar a estudiar a Birmingham, una de les ciutats més multiculturals d’Anglaterra. De portes endins, però, va trobar un conservatori blanc i poc inclusiu. Un dels detalls que la van fer reflexionar va ser veure que tot i que la sala de concerts era accessible per al públic amb cadira de rodes, no comptava amb un escenari adaptat a músics amb discapacitat.
Després de diverses observacions com aquesta i de les bones sensacions que li va donar tocar en una escola d’educació especial, va preferir allunyar-se del paper de concertista i dedicar-se al vessant més social de la música. Va enfocar el seu treball de final de grau a conèixer la “community music”, la música per a tothom que trenca barreres, i en especial a treballar aquest art amb persones sordes.
“Qui és músic? Algú a qui li agrada tocar o només els qui es guanyen molt bé la vida amb la música?”, es pregunta la Queralt. Per ella, la música no és elitista, però l’educació musical sí que ho és. Per canviar aquesta mirada, quan va tornar a Barcelona després dels seus estudis superiors, va buscar la manera de desenvolupar projectes similars als que havia conegut a Anglaterra.
Aquí, però, no li va ser fàcil que se la prenguessin seriosament quan parlava del dret de totes les persones d’accedir i participar en l’art. A més, l’entristia especialment que pensessin que només plantejava els seus projectes com a acte de bona voluntat. “No ho feia com una tasca solidària, per mi és una feina”, explica Prats.
De mica en mica, i gràcies a la bona rebuda entre els participants i les famílies dels primers projectes, Queralt Prats ha engegat més d’una desena de projectes amb col·lectius ben diversos. Ara, amb una dècada d’experiència a les espatlles, ARTransforma ha rebut el Premi Barcelona Innovació Educativa, de la mà de l’Ajuntament de la ciutat, com a entitat “impulsora de projectes que fomenten la igualtat d’oportunitats i accés universal a l’art i la cultura”.
Impulsar la música comunitària a Barcelona
Un dels projectes estrella d’ARTransforma és l’orquestra integrada, formada per joves músics amb i sense diversitat funcional. Per a fer-la possible, durant mesos i any rere any entitats socials -com ara centres ocupacionals-, culturals -com companyies de dansa o quartets- i educatives -com escoles d’educació especial i de música- treballen conjuntament. Enguany, per celebrar el desè aniversari, el tema escollit és el pas del temps i entre totes el treballen en un procés creatiu, col·lectiu i participatiu.
I és que unir diferents actors per crear conjuntament és de les coses més importants per la Queralt. Al projecte ‘Compartides: el valor social de les arts’, diferents companyies i altres artistes, professionals i no-professionals, de música i dansa, amb i sense diversitat funcional, es fusionen per compartir lluites i emocions amb el públic.
En un altre format més petit, ARTransforma també desenvolupa des dels seus inicis ‘Música a l’abast’, un espai d’educació musical per a persones diverses. Aquest projecte respon a les necessitats d’aquells nens i nenes a qui no els volen a les escoles de música tradicionals. “Tenen dret a l’accés, la participació, la creativitat i la igualtat d’oportunitats a la música, i tenen molt a aportar”, explica la Queralt.
L’activitat d’aquesta entitat, però, no es limita a les persones amb discapacitat. Des del 2015, també treballen amb infants i famílies en risc d’exclusió social i les seves famílies en un espai materno-infantil. “Aquest espai reforça molt el vincle entre el fill i la mare i també entre les mares, els ajuda a fer tribu”, diu Prats.
Un canvi de mirada
Queralt Prats es considera, en conjunt, una activista pels drets humans, en concret pel dret de les persones a l’accés a la cultura i l’educació. Per ella, cal potenciar les transversalitats entre les diverses lluites. “Si t’alies amb altres activismes, ets més fort, perquè al final tots lluiteu pel mateix”, explica.
També posa molt en valor la immediatesa, espontaneïtat i creativitat de les entitats del tercer sector, sobretot dels qui treballen directament amb els usuaris i atenent directament a les famílies. “La diferència passa per l’energia que tenim”, diu Queralt Prats, “no és només un tema de diners o de temps, nosaltres trobem els mecanismes si creiem que una cosa cal ser feta, per justícia”.
Per Prats, el repte per millorar és la mateixa cultura i la seva manera de fer excloent. “La formació artística és elitista, encara hi ha molts sectors que n’estan exclosos”, explica. Moltes vegades troba en els ensenyaments musicals que ja els va bé com estem, però considera que cal canviar les cultures, la mirada, per poder canviar les polítiques i les pràctiques en l’àmbit de la inclusió.
També vol trencar amb la fal·làcia de “si adapto els continguts, baixarà el nivell” i és crítica amb la perspectiva que la inclusió només podrà millorar quan hi hagi recursos. “Poso en dubte el no fer res perquè no tenim formació, s’ha de buscar la manera de fer que aquests infants accedeixin a la cultura, perquè és un dret”.
