Fa gairebé dos mesos que ha començat l’escola, però “sembla que hagin passat anys”. Aquesta és la impressió de l’Àngels Cadena, directora d’una escola pública de Nou Barris. La pandèmia ha suposat un abans i un després en l’organització dels centres, la família i la vida dels alumnes, ja que no només s’ha de tenir cura de la salut -personal i comunitària- sinó de continuar vetllant per la qualitat d’un servei essencial i bàsic com és l’educació.
Després de diversos mesos de confinament i alguns més d’aules tancades, els agents educatius han detectat que els efectes de la pandèmia no han estat iguals per a tothom. Ja s’ha parlat llarg i estès sobre la bretxa digital o les conseqüències del tancament d’escoles per a les famílies en situació de vulnerabilitat, però aquestes desigualtats continuen ara que les aules estan obertes. És per això que l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat la Taula de ciutat Escoles i Covid-19, en la qual participen representants de les administracions educatives, de salut, i de tota la comunitat educativa, com són famílies i docents.
Àngels Cadena, que participa en la Taula, posa l’accent en la pèrdua de competències que van mostrar alguns alumnes a la tornada al setembre: “els més menuts han perdut molta autonomia i els més grans han empitjorat en coses bàsiques com poder menjar sols”, diu. Això és causa d’estar constantment a casa amb la família: “s’han canviat hàbits i ho podem entendre, però s’ha de tornar a tallar el cordó umbilical , ja que no només es tracta de recuperar la dinàmica acadèmica, sinó de treballar el desenvolupament personal”.
En aquesta línia, Cadena també destaca que molts dels seus alumnes -dirigeix una escola considerada d’alta complexitat- han perdut, fins i tot, competències lingüístiques: “parlem de nens i nenes que només tenen contacte amb el català al centre”, alerta. És per això que considera que “si ja hi havia desigualtats, aquest any es convertiran en abissals” i, per tant, destaca la necessitat imperiosa de l’escola presencial.
“Si hem aprés alguna cosa aquests mesos és que els nens i nenes necessiten l’escola com l’aire que respiren”, opina Francina Martí, presidenta de l’associació de mestres Rosa Sensat, qui també posa el focus en les escoles d’alta complexitat i en els menuts amb més dificultats: “sembla que haguem descobert la sopa d’all amb això de les desigualtats i les bretxes, però ja hi eren abans de la pandèmia. Ara necessitem fer més feina per compensar aquestes deficiències, que només faran que créixer”.
La manca de recursos, una herència de la crisi passada
La crisi del 2008 es va superar a base de retallades en els serveis essencials com l’educació o la sanitat. I, a dia d’avui, que enfrontem una crisi nova, els efectes de l’anterior encara no s’han subsanat: i és que encara hi ha una diferència d’un 20% dels recursos dedicats per a cada alumne, respecte el 2010. “Si ja els recursos eren justos, a la tornada al setembre encara ho són més; el sistema està tan esgotat que no es poden complir les consignes bàsiques de ‘distància, mans i mascareta’. Com hem de mantenir distància de seguretat si no abaixem ràtios?”, es pregunta Belén Tascon, presidenta de l’aFFaC, en referència als mestres nous que el Departament d’Educació havia d’enviar als centres.
Segons explica Cadena, la borsa de substituts treu fum, degut als problemes estructurals de plantilla, sobretot a secundària, i als mestres que estan confinats juntament amb els seus grups bombolla. “Però el problema més greu el tenim amb la dotació de plantilla, que arriba tard”, apunta la directora de centre, qui també posa el focus en la manca d’ordinadors i dispositius electrònics per facilitar als alumnes més vulnerables. A més, afegeix el problema que moltes famílies estan en situació de vulnerabilitat arran de la pandèmia: “les dades que tenim sobre famílies vulnerables són prèvies a la pandèmia, però la situació ha canviat”, assegura.
“El món educatiu necessita cura”
Tascón lamenta no saber en què s’estan gastant els recursos d’una gestió de la pandèmia que qualifica de “política defensiva”. “Si les coses surten bé, s’ha de mirar als centres, no pas a l’administració”, assegura. I és que els docents i els centres fan mans i mànigues per a poder dur a terme el servei essencial. “No he lliurat cap dia des que va començar el curs”, assegura Àngels Cadena, directora de centre.
“Els mestres han d’estar en una bona disposició per a poder fer front a tota aquesta situació, però ens trobem amb el mateix problema de sempre: qui cuida el cuidador?”, es pregunta Francina Martí, qui assegura que “com a col·lectiu, necessitem cures”. I és que els i les mestres assumeixen les seves funcions d’educadors i, gairebé, de sanitaris, amb totes les conseqüències que comporta. “Hem tingut greus enfrontaments amb famílies que no volien que es confinés els seus fills. Confinar un grup bombolla suposa tres hores de feina, perquè truquem a tothom i escoltem totes les famílies… però la comunicació amb els CAPs és molt lenta i les famílies tenen la sensació que la mala gestió prové dels centres”, diu.
Belén Tascón, com a presidenta de l’aFFaC, explica també la llosa amb la qual carreguen les famílies: “els protocols de la Generalitat canvien cada poc i això, sumat al fet que cada centre també té dinàmiques pròpies, ha convertit la il·lusió de l’inici de curs en cansament”, assegura. Cadena comparteix aquest esgotament, però afirma que els mestres “ja sabíem que seria així i ho assumim”, tot i que reclama que, igual que es va lloar sanitaris durant la primera etapa de la pandèmia, es reconegui l’esforç de la comunitat educativa. “No podem deixar que l’educació passi a ser un zero en la prioritat del país”, sentencia.
