L’escola bressol municipal Cobi va obrir les seves portes el curs 2011/12. Des d’aleshores, ha sigut l’escola també dels infants que viuen al departament de mares del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, conegut popularment com a Wad-Ras, l’únic lloc de tot Catalunya on les recluses poden complir l’internament amb els seus fills menors de tres anys.
La coordinació entre les professionals de l’escola bressol i les educadores del centre penitenciari les ha fet mereixedores d’un premi d’innovació educativa de l’Ajuntament de Barcelona. Parlem amb la directora de l’escola, Maria Roca, i l’educadora del centre penitenciari, Anna Pijuan, sobre la vida d’aquests infants i la coordinació entre les dues institucions.
Tots els infants que viuen al centre penitenciari estan escolaritzats a l’escola bressol Cobi?
Anna Pijuan: No tots. El màxim ha sigut aquest any, que en són set. L’any passat n’hi havia tres. Això no vol dir que al centre no hi hagi més nens, sinó que al moment de començar el curs són molt petitons encara i es queden a la llar que hi ha allà.
Maria Roca: A l’escola bressol reservem cada curs set places per nens del centre penitenciari i les tenim bloquejades fins al primer dia que comença el curs, perquè hi poden haver canvis. Aquestes places, però, només estan entre els grups de caminants i grans. En el grup dels més petits, els lactants, només hi ha vuit places i d’aquestes ja n’hi ha una que està reservada per nens amb necessitats educatives especials. Si en reservéssim més, reduiríem molt la possibilitat que la ciutadania hi accedís.
A. P.: En el cas dels petits, a part que tots som conscients que només hi ha vuit places per tota la ciutadania, també cal tenir en compte que allà hi ha una llar d’infants i hi van una estona al matí els nens que no venen a l’escola bressol.
Existeix algun tipus de coordinació entre la llar del centre penitenciari i Cobi?
A.P.: D’alguna manera volíem aprofitar els espais i activitats que ens oferia Cobi, però el problema és que la majoria dels infants que tenim a la llar del centre penitenciari són petits i no caminen. Aquest any han començat a venir uns voluntaris de la Creu Roja que ens ajuden a treure els nens que tinc jo allà a la llar un dia a la setmana. Moltes vegades venim aquí o bé a una activitat de música o a aprofitar les instal·lacions, o alguna vegada ens n’anem a passejar.
A les tardes el infants estan amb les mares?
A. P.: Sí. Però tenim activitats programades cada dimarts. Avui, per exemple, ens vénen rucs; l’altre dia ens van venir d’una entitat que és Tata Inti, que fan tota una proposta de materials i joc lliure; també vénen des de la biblioteca a explicar contes… Però això va canviant, perquè ara mateix hi ha quatre mares que poden sortir del centre i cada tarda van a recollir als nens i es queden a passejar pel carrer o pel parc.
Quins canvis hi ha hagut des que hi ha el projecte del centre penitenciari amb l’escola Cobi?
A. P.: Quan jo vaig arribar, els nens fins que tenien un any es quedaven a la llar del centre i a partir de l’any anaven a una llar d’infants privada. L’avantatge era que en qualsevol moment del curs podia apuntar o desapuntar infants, però aquesta mirada més completa, de seguiment, no hi era. També estava més lluny i hi anàvem amb furgoneta. Era diferent. Però des del moment en què vam saber que s’obria una escola pública i, a més, a la cantonada, vaig tenir claríssim que s’hi havia d’apostar. A part que jo valoro molt el sistema educatiu públic, no li veia la lògica que des d’una administració s’estigués pagant una privada podent pagar serveis públics.
I com vau començar a coordinar-vos?
A. P.: El primer any vaig matricular-los per la via habitual – com si fos una mare amb set fills o els que fossin aquell any. Vaig anar, vaig fer la preinscripció, vaig conèixer la Maria i a partir d’aquí, pel següent any, ja vam veure que a partir d’aquí havíem d’anar més enllà.
Quines coses caracteritzen aquesta relació, aquesta coordinació entre l’escola bressol i el centre penitenciari?
M. R.: Una de les coses que nosaltres sempre hem facilitat moltíssim i li donem molt valor és tot el pla de comunicació, per aconseguir que aquestes mares puguin confiar el 100% amb allò que fan els seus fills aquí i amb nosaltres. Elles acomiaden un nen a les 9 del matí i a les 5 de la tarda el retroben. La majoria de dies arriben feliços i contents però també un dia pot venir mossegat o s’ha deixat la jaqueta o s’han equivocat de cotxet… I és clar, si no treballes tot aquest tema de la complicitat i confiança, des del dia a dia i des de la proximitat, és molt difícil. Aquest és el punt on posem més energia.
A. P.: Jo crec que de seguida vam veure que era el punt principal del projecte. Que les mares poguessin confiar en allò què passava aquí, ja que no ho poden viure, i la manera de generar confiança sobre l’escola a les mares que no poden sortir del centre penitenciari és comunicant-nos tant com es pugui.
Com ho feu?
M. R.: Mentre elles no poden sortir, nosaltres hi anem. Una de les coses que hem recuperat és que cada dia escrivim a la llibreta què ha fet el nen aquí. Una frase, allò que ha passat significatiu i que probablement, si la mare pogués venir, li diries de viva veu.
A. P.: A part, també els hi portem fotografies cada 15 dies, perquè es facin una idea de com és el dia a dia aquí. Veuen que ja mengen asseguts o que van en bicicleta… També venen les mestres al centre penitenciari trimestralment a fer les entrevistes que es fan amb la resta de famílies, tot i que en el cas que les mares puguin venir, ho prioritzem.
M. R.: A més, una cosa nova que fem és que jo ara entrego a l’Anna un USB amb les fotos d’aquest trimestre que cada divendres passem amb projector a l’escola. Elles això no ho veien, només veien la foto específica del seu nen, i d’aquesta manera veuen la globalitat de l’escola.
A. P.: Tot el tema d’informació i comunicació, és un tema que el fet d’elles no poder venir aquí i no tenir aquest contacte, doncs faltava. I és un tema súper important si penses que deixen la seva criatureta aquí cada dia un munt d’hores.
M. R.: L’altra cosa important són les reunions. Aquí fem entrevistes individuals amb les mares: una al principi de curs per conèixer-nos, una a final de l’adaptació per ajustar mirades, una al segon trimestre de seguiment i una a final de curs d’entrega d’informe i tancament del curs. Aleshores hi ha una reunió que fem aquí amb les famílies a finals del mes d’octubre en la qual expliquem una mica característiques del grup, com enfocarem tot el curs… Aquest any ja he anat a fer aquesta reunió estàndard allà, que va ser meravellosa. És en aquests moments que te n’adones del valor que va tenint per elles.
I com funciona la comunicació de les mares cap a l’escola?
A. P.: Igual que a l’escola escriuen cada dia a la llibreta, les mares també poden escriure-hi de tornada, tot i que no sempre les maneres són les millors…
M. R.: Aquí hem hagut de crear molta cultura. Les educadores i jo hem hagut d’aprendre a entendre quina és la realitat de la mare allà. Som l’únic contacte que tenen amb l’exterior, per això tot el que elles puguin sentir emocionalment es focalitza molt amb aquest únic canal de comunicació. Hem après a empatitzar amb aquestes mares i a no jutjar això com un missatge a la nostra tasca sinó com un rebuig a la seva situació. El què han pogut fer aquestes dones, la pròpia societat ja rendeix comptes, a nosaltres això no ens interessa absolutament per res. Però sí que ens interessa saber emocionalment com estan aquestes dones.
Us han ajudat en aquest procés?
M. R.: Va venir una referent de l’IMEB que ha estat molt temps treballant a l’àmbit dels infants en risc d’exclusió i ens va donar unes eines, ens va ajudar a reflexionar… Per una altra banda, la Teresa Pifarré, de l’equip directiu del centre penitenciari, ha estat el meu referent més important, qui m’ha donat fortalesa i consells clau.
Quines altres persones intervenen?
M. R.: La família extensa d’aquests infants pot implicar-se en el dia a dia de l’escola bressol. Si hi és i té relació amb l’infant, en el període d’adaptació, per exemple, si hi ha la possibilitat que algun pare que des del centre es creu capaç de fer-ho pugui venir, doncs se li obren les portes de l’escola. I pot fer de pare com qualsevol altre. A part, ja feia temps que obríem les portes en el moment que es fes qualsevol activitat: festes de família, d’escola, de Nadal…
Acostuma a passar?
Les dues: Sí.
A. P.: Hi ha nens que a part de tenir la mare allà tenen el pare que està a l’exterior i pot fer de pare o tenen avis o tiets… I hi ha gent que no té ningú. Perquè generalment són dones que trafiquen amb droga, les agafen a l’aeroport i quan arriben aquí no tenen a ningú. Però hi ha casos en què la família extensa ja te relació amb el nen, perquè passen caps de setmana amb ell, per exemple. En el cas que no tinguin família pròpia o amics o amigues que es validen prèviament, també treballem amb un servei de l’Ajuntament que és el de famílies col·laboradores que es fan càrrec del nen els caps de setmana o, fins i tot, períodes de vacances. En algun cas aquestes famílies, que també són importants a la vida del nen, mirem si poden venir a l’escola.
M. R.: Bàsicament, perquè es vegi aquesta complicitat i compromís… Sempre ho fem tot amb la mateixa mirada, d’intentar normalitzar al màxim el dia a dia d’aquest infant, dins de la seva peculiaritat. Com poden haver-hi moltes altres peculiaritats a l’entorn. És a dir, de les 140 famílies que tenim a l’escola, en un barri com la Vila Olímpica que hi ha famílies d’orígens de països molt diferents, realitats socials molt diferents, una de les realitats és aquesta. Però nosaltres donem resposta cadascuna de les realitats.
Al final, suposo que el que busqueu és el millor per als infants, que és el mateix que busca la mateixa existència del departament de mares del centre penitenciari, no?
A. P.: Des que existeix el departament de mares la línia ha sigut de mirar que els nens estiguin de la millor manera possible i que les mares facin el millor que poden de mares d’aquests nens. També intentar normalitzar al màxim la vida d’aquestes criatures. I una part fonamental per això és que puguin venir cada dia a l’escola bressol. Venint aquí de dilluns a divendres, de 9 a 5 de la tarda… Quan surten és veritat que, si no poden sortir les mares, es perdran una estona de parc, d’anar a comprar, d’anar a passejar…, però al final, a l’hora que arriben, juguen una estona i allà sopen a les 6 i mitja els infanst, amb la qual cosa ja és sopar, dutxar i pràcticament a dormir. I després, també mirem que surtin cada cap de setmana.
Mirant-ho així, pot ser similar a la vida d’altres infants…
A. P: Estaran segurament unes hores més allà que el que pot estar un nano que visqui a casa seva, tot i que no té perquè, perquè hi ha realitats totalment diverses. Vull dir que dius, pobre nen a la presó… Bé, doncs sí, evidentment no és l’estat ideal però porta una vida relativament semblant a la resta de nens. I a més té garantides tota una sèrie de coses que segurament molts nens que estan a casa seva no tenen.
M. R.: Tot el tema que és salut, higiene, alimentació i vincle… Jo sempre dic el mateix quan la gent em qüestiona i em fa validar que aquests nens visquin allà dins. Aquests nens tenen la possibilitat de crear un vincle des del minut 0, com qualsevol altre, perquè no se’ls retira de la mare. Per tant, aquest vincle emocional des de l’inici li donarà la possibilitat de després crear vincles emocionals amb qualsevol altra persona.
A. P.: És la base!
M. R.: I això ha passat amb els 40 nens que poden haver passat per aquí. No hi ha hagut cap nen que hagi mostrat cap problema estructural de personalitat. Per tant, ole tu! Tota la resta té molts matisos, però tenen una mare incondicional que està al seu costat i que li dona allò que necessita que és estabilitat emocional. Són nens mirats, a vegades massa, estimats, desitjats, alimentats, dormits… Allò que necessiten ho tenen perquè els hi garanteixen.
A. P.: La cosa important és el vincle amb la mare. O amb el pare si pogués ser.
M. R.: Però en aquest cas s’ha decidit que és la mare i com que allà està perseverada això ho tenen garantit.
A. P.: No et diré mai que l’ideal és viure en el centre penitenciari, està clar que no, però dins això, jo penso que molts nens al carrer tenen una situació molt pitjor que la que tenen aquests. Allà tenen coberta bàsicament la necessitat d’afecte, a part de totes les necessitats educatives, alimentàries, mèdiques…
Què passa quan les mares poden sortir de la presó?
A. P.: Quan les mares tenen la possibilitat de sortir sempre mirem que un dels primers contactes que facin amb l’exterior sigui amb l’escola. Precisament perquè estan en un departament de mares i a part que estan complint condemna, el que és prioritari a la seva vida és la cura del seu fill.
M. R.: Després, un cop ja surten del tot, si hi ha la possibilitat, intentem que el nen continuï aquí.
A. P.: Si és a mig curs, intentem que l’acabi. Però és clar, depèn d’on van a viure, venir aquí cada dia és una mica llarg. Però a vegades, tot i marxar lluny, el curs sempre s’intenta acabar i quan veuen com de bé que estan aquí els seus fills, intenten continuar encara que els hi suposi tres quarts d’hora de viatge cada dia.
M. R.: S’intenta facilitar al màxim. Normalment són nens més grans i l’any següent ja van a P3, fan el canvi igual, però com a mínim poden tenir un comiat com els altres, continuar la seva rutina…
A. P.: També, com que marxar del centre ja suposa molts canvis en la vida del nen, intentem que almenys aquesta parcel·la es pugui mantenir un temps. És important per no desestructurar-li de cop tot el seu món.
M. R.: A part, la mare també s’ha vinculat amb l’escola, per tant com a referent educatiu per ella hi és.
Com ho feu perquè aquesta manera de fer es mantingui en el temps?
M. R.: Tot és una feina de dia a dia, però ara fa uns mesos l’Anna es va reunir amb les mares i va recollir quines eren les seves necessitats. Nosaltres a l’escola també, i a partir d’aquí ella i jo vam escriure un document que ha acabat sent aquest projecte.
A. P.: Ha sigut molt en base del què hem anat fent i veient. Ha sortit fàcilment perquè ha sigut reflectir el que anàvem fent dia a dia. El què hem incorporat potser ha sigut de fa tres anys però ara ho hem plasmat en el paper.
M. R.: La paranoia que ens va agafar va ser que vam veure la necessitat que això quedés recollit. Ens en vam adonar que depenia de l’Anna i no de la institució penitenciària i de la Maria i no de l’escola bressol Cobi. Aleshores després de donar-li moltes voltes ho vam transmetre i ens van donar la força per dir va posem-nos-hi.
I gràcies a escriure’l ara us han donat un premi d’innovació educativa!
M. R.: El premi és aquest reconeixement que ens ha fet molta il·lusió per això, perquè és aquesta cosa tan petita que passa aquí cada dia i que és molt normal, que ha estat construït des del dia a dia. No és una cosa que et ve des de les institucions, i que realment el que aconsegueix és que aquests nens visquin de la manera més normalitzadora el seu dia a dia. Per nosaltres és un fet quotidià, i el què és saludable és que per les famílies de l’escola també, i això penso que és molt important.
