Parlar amb l’Eva Millet de paternitat és precisament això: parlar. Lluny de ser una entrevista corrent amb una pedagoga o una psicòloga és compartir una conversa amb una persona que, en base a l’experiència i a la curiositat per formar-se i entendre, sap del que parla. I més important encara: ho sap explicar.
I és que Millet, periodista de formació i mare per vocació, ha vist com la paternitat ha anat transformant-se, augmentant les pressions sobre les famílies respecte la formació i la cura dels menuts en concordància amb l’augment de la competitivitat de la societat. Aquest fenòmen, anomenat ‘Hiperpaternitat’ és també el nom del llibre de Millet (ed. Plataforma, 2015), en el que parla sobre aquesta “generació de pares a tot el món desenvolupat i ric que se’ls ha fet creure que per ser bons pares han d’estar constantment pendent dels fills, en un sentit exagerat”.
Això provoca una “hiperatenció” cap els fills, però, segons Millet, ens deixem el més important: “en aquesta cursa de fer un fill tan format, gairebé renaixentista, ens deixem valors de l’educació més convencional com és l’educació del caràcter. Tens nens que saben esquiar amb 4 o 5 anys però que no saben donar les gràcies. Volem un nen molt lliure i fabulós però al que s’està fent una jugada perquè no se li estan donant les eines per al que l’espera”.
I precisament sobre això versarà el segon llibre de Millet, que encara no té nom, però que focalitzarà en els efectes que la hiperpaternitat té sobre els nens i nenes. I d’això també en parlarà al XIIè Fòrum Interxarxes que l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, així com el Consorci Sanitari i de l’Educació organitzen aquest dia 20 d’octubre, en el qual s’abordaran quins són els interlocutors vàlids per a la infància del segle XXI.
Si hi ha alguna cosa que defineix aquest segle són les noves tecnologies. Aquesta paternitat de la que parles, en la que el nen es converteix en una icona d’estatus, comparteix molt la infància a les xarxes?
En David Beckam, que fa servir xarxes tot el dia, va pujar una foto muntant una castell de Lego per a la seva filla i després en va publicar una amb el castell muntat. Amb aquesta foto diu al món que és un pare devot que ha comprat el castell a la seva filla, però en realitat no entén res perquè la funció pedagògica del Lego passa per que el munti el nen. Els nens s’han convertit en un símbol d’estatus més: tens un cotxe meravellós, una casa meravellosa, i un nen que també és meravellós. Els pares estan embogint penjant a les xares imatges dels nens tot el dia. És un signe dels temps al que ja s’ha posat nom: els sharents (de l’anglès to share –compartir- i parents –pares-).
Tot això evoca a pares que projecten en els seus fills els seus propis desitjos vitals i aspiracions socials?
Clar, el nen rep el missatge que ha de ser el que ela família vol que sigui. Ells faran tot el possible per a que el nen arribi fins a complir aquests objectius i se li donaran totes les facilitats però no s’obre la porta a que el nen digui, “jo vull ser això”. No tenen aquesta possibilitat.
Com afecta el fet que els ho donem tot fet a la capacitat d’adaptació i de reacció dels nens?
La baixa tolerància a la frustració és una característica no ja dels nens, sinó dels adolescents i fins i tot dels universitaris. És quelcom semblant al nen mimat de tota la vida, però més complex, perquè d’una banda també se’ls demana molt mentre que el nen mimat no tenia exigències.
I els hipernens ja han arribat a la universitat?
Sí, fa gairebé dos anys ja va sortir un article en el que es parlava de la infantitlització dels universitaris que necessiten la intervenció dels adults per a qualsevol cosa, que passen més temps buscant ajuda que solucionant el seu problema. Si hi ha quelcom de paradigmàtic dels universitaris fills de l’hiperpaternitat és que cada vegada són més els pares que acompanyen els estudiants a l’examen de la selectivitat. Aquest examen és un ritus de passatge a l’edat adulta, però que ara es fa acompanyat dels pares. Això s’està veient com una cosa normal però no ho és, i és més: provoca que l’any que ve hi haurà més famílies a la ‘sele’, aquests que aquest any han pensat ‘què guai que és aquesta mare que acompanya el seu fill o filla’. Això genera una carrera competitiva per veure qui és el millor pare però que, en el fons, incapacita els fills.
El missatge rere tot plegat no és que subestimem els nens?
Clar. Per revertir la hiperpaternitat crec que una de les claus és confiar en els nens i en les seves capacitats, però si no els deixem fer res, no sabem fins on poden arribar. Tot s’emmarca en una idea de superprotecció a través de la qual aïllem els nens per a que no pateixin amb l’entorn, amb coses que creiem que encara no estan preparats per entendre.
Un tema sobre el que parles molt és el de l’avorriment. Per als nens d’ara és impossible avorrir-se?
Sí, perquè tenen aquestes agendes de ministres amb totes les tardes ocupades ja des de ben petits, nens que no poden anar a jugar al parc perquè tenen extraescolars –segons els pares, perquè els fills ho demanen, cosa que dubto.
Estem en una societat en que no tenir temps és un signe d’estatus i l’avorriment és vist com un fracàs. Però de tant en tant no tenir res estructurat i planificat a fer et pot portar a desenvolupar unes capacitats que no sabies que tenies i sobretot a crear. Perquè volem nens molt creatius però no els donem ni temps ni oportunitat per a crear.
Però això també és un símbol dels temps: quan jo era petita la tele, per exemple, no era una opció d’entreteniment tant fàcil com és ara donar als nens la tauleta. Ens havíem d’espavilar. L’ús que es dóna a aquestes eines és més passiu que creatiu i ens trobem davant de dispositius que hem d’aprendre a ensenyar a utilitzar.
Tota aquesta tendència a sobreestimular els nens i carregar-los d’activitats no porta a pensar que es tracta també d’una desatenció? Volem que els menuts tinguin moltes capacitats però descarreguem les responsabilitats en centres, docents i extraescolars?
Sí, és una mica una idea contradictòria que porta a que quan tenim el nen a casa no sabem ben bé què fer. També s’ha de dir que molts pares, per temes de conciliació, envien els nens a passar moltes –massa- hores a l’escola. Si es per una qüestió d’organització em sembla bé, però aleshores hem de confiar en l’escola. Perquè una altra característica dels hiperpares és que desconfien dels centres. Sembla que en sàpiguen més els familiars que els mestres. El vincle família escola és importantíssim que es mantingui en una proporció adequada per a l’educació dels nens.
I on és el límit d’intervenció de les famílies a l’escola?
Aquesta és la pregunta. Crec que s’intervé massa; és molt important participar en la vida escolar i que les famílies i les escoles han d’anar juntes, però el límit és el sentit comú. Si el nen ve a casa i t’explica quelcom que ha passat a l’escola, clar que pots parlar amb la professora, enviar un mail o preguntar, si es veu necessari, però no llançar-s’hi a la jugular. El límit és confiar en els mestres, perquè per alguna cosa són docents, perquè se suposa que han de saber més de docència que els pares.
Totes aquestes actituds acaben per desautoritzar els mestres
Clar, abans no passava això i ara jo crec que els mestres ho estan passant malament. Quan parles amb ells et diuen que, evidentment, que aquestes actituds no són majoritàries, però sí que és veritat que aquestes famílies que desautoritzen els mestres fan molt més soroll que les altres, perquè tenen el control de les AMPES, dels consells escolars i es converteixen en la veu de les altres famílies, una veu que moltes vegades no correspon al sentiment general. Crec que el respecte és la base que ha de regir la relació família escola. Si portes els teus fills a una escola és perquè hi confies i si deixes de confiar-hi, canvia.
I una altra conseqüència de l’alta implicació de les famílies a les escoles és que dificulta que els nens separin espais. Com els afecta això?
Els nens han de tenir el seu espai, i aquest és el cole. Però jo conec mares i pares que estarien encantats d’entrar a les classes cada dia per veure què hi passa; famílies que volen acompanyar els fills a les excursions i escoles que deixen que això passi i diuen que és fantàstic. Jo trobo que no. Perquè el nen té dret al seu espai social i no ens hi ha de voler tot el dia.
I com veus les dinàmiques de les escoles lliures que possibiliten que les famílies tinguin un accés casi il·limitat a les aules?
Això no és més que una resposta a una demanda de moltes famílies que volen estar tan a sobre de la vida dels seus fills que no en tenen prou amb escollir molt bé una bona escola. I mira que escollir l’escola és un procés molt important en que algunes famílies destinen moltes energies; algunes inclús elaboren excels comparatius…el problema ve quan, un cop es té escollida, no n’hi ha prou i s’hi vol estar constantment present i controlant el què hi passa. Jo, personalment, no ho trobo bé. Primer perquè no tinc temps de tenir un control exhaustiu del que passa a l’escola dels meus fills i segon perquè no és bo per ningú.
Però és veritat que existeixen perquè tenen molta demanda. Responen a aquesta tendència de criança intensiva i a la idea de l’afecció. I jo crec que educar és deixar anar paulatinament i confiar i donar autonomia. Perquè imagina’t estar tot el dia enganxat al nen, quin horror!
Aquesta hiperpaternitat no és molt classista? Perquè per poder seguir el ritme d’aquesta criança calen molt temps i molts diners
Sí, és més típica de les classes mitjanes i altes, perquè és una inversió molt important a nivell econòmic, però també a nivell d’esforç. Curiosament, fa un parell d’anys la Queen Mary University de Londres va publicar un estudi que desmuntava la idea que tenen les mares i pares que adopten aquest tipus de criança intensiva, els qui pensen que n’estaran encantats de la vida. L’estudi arriba a la conclusió que aquest estil de maternitat, que et fa sentir 100% responsable del que li passa al fill, et fa més infeliç que aquelles famílies que són més relaxades, que no veuen la maternitat com un exercici estressant i que no estan culpabilitzades.
Hi ha moltes pressions sobre les mares i pares de la mà de pretesos gurús que donen directrius impossibles de seguir sense tornar-se boja. I això porta a que tot s’infli, que busquem professors particulars a nens que no ho necessiten, per exemple.
Aquesta dinàmica educativa porta a diagnosticar comportaments que han existit sempre, com la manca de concentració en TDAH, per exemple?
Hi ha molta hiperdiagnosi, hi ha nens que sí que tenen TDAH com a alteració del comportament diagnosticable, però també hi ha molts casos de pares que asseguren que el seu fill la pateix per a traspassar les responsabilitats sobre que el fill no sàpiga concentrar-se; o els nens que no s’aixequen quan s’han d’aixecar i no són educats és perquè tenen una alteració de la son, etc.
Això és una mostra que els pares d’aquests nens que no tenen tolerància a la frustració i al fracàs és perquè els pares tampoc no en tenen?
Exacte; segurament tota aquesta frustració a que els nens no es frustrin és perquè els pares tampoc no saben frustrar-se.
I quan els nens es fan adults, els pares canvien?
No, jo crec que no els deixaran anar mai. Conec casos d’hiperpares, abans que es parlés obertament amb aquests termes, que, quan el nen es va convertir en adult, van passar a basar el vincle en una dependència econòmica. El problema és que el noi que ha estat educat així té una adolescència molt complicada perquè vol rebel·lar-se, però no sap com fer-ho perquè li manquen les eines i això deriva en moltes ansietats.
Molts pares han cregut, amb la millor de les intencions del món, que el millor pels seus fills és donar-los-hi tot fet, dir que sí a tot i no posar límits perquè si no, no tindran autoestima. I la veritat és que hi ha molta confusió amb el concepte d’autoestima. L’autoestima no és dir al nen que ho fa tot bé: això és narcisisme.
La idea de ser pares perfectes és impossible d’assolir i a més, els nens no volen pares perfectes. Només hem de ser suficientment bons. Han d’entendre que els seus pares estan allà per acompanyar-los però no per justificar-los sempre. No som guardaespatlles i ni tan sols amics, que també hi ha molts pares que volen convertir-se en amics dels fills, els nens necessiten pares. Els amics ja els faran ells.
I els nens, quan arriben a l’edat adulta, quines carències manifesten?
Hi ha molts casos de mares i pares que estan començant a acompanyar els fills a entrevistes de feina, però la conseqüència més greu es nota quan aquests joves entren al món laboral. Quan els demanen de fer tasques mundanes, com fer fotocòpies, s’hi neguen per tenir una inflada noció d’ells mateixos. Els costa adaptar-se perquè tota la vida els han dit que són la pera i que tenen el món al seu servei, quan se n’adonen que el món no està al servei de ningú els costa.
Per això en educació és molt important exercitar la resiliència i la tolerància a la frustració perquè el món cada vegada és més complicat. I no només a nivell laboral, sinó que hi ha intolerància en qualsevol aspecte de la vida. Els nens han d’aprendre ben d’hora que no només tenim drets, que també tenim obligacions i que sovint haurem de fer coses que no ens venen de gust. I això s’exemplifica molt bé en ajudar a casa. És molt important que ajudin i no només perquè ajuden sinó perquè, a més d’exercitar la tolerància, generen empatia i entenen el que fan els seus pares per a garantir el seu benestar. I jo veig tan important que aprenguin a fregar com que aprenguin anglès!
És que és possible que l’anglès no l’hagin de fer servir tant sovint com un motxo…
És clar! De fet als Estats Units s’estan popularitzant les escoles per adults, les adulting schools, en les que ensenyen els adults a fer les tasques més bàsiques de la llar perquè no en saben. I són habilitats que necessites en la vida diària. I aquesta resiliència la necessites també en qüestions més transcendents com poden ser una ruptura sentimental o un acomiadament de la feina. Mostren certa falta de capacitat per a adaptar-se i això porta a una cosa que pot semblar molt banal però és així: a mi els nens que més m’agraden són simplement aquells que saben dir hola, gràcies i adéu. Amb això, ja tens mitja vida guanyada, amb mi i amb la resta del món.
