A la cantonada del carrer Lleida amb l’avinguda Rius i Taulet hi ha un edifici que convida a ser mirat. De dues plantes i amb quatre torres a les quatre cantonades, destaca sobretot pel color vermell de la façana i els esgrafiats gravats al damunt d’aquesta. És l’edifici que acull l’Escola Jacint Verdaguer i que es va començar a construir fa exactament cent anys.
Per celebrar-ho, els alumnes de 6è d’aquest centre van organitzar la setmana passada una visita guiada per donar a conèixer la història d’aquest edifici emblemàtic i el seu entorn. Aquest era el resultat de mesos de feina, ja que fa anys que els alumnes més grans de l’escola dediquen part del curs a investigar la història del centre. “Aquest any vam decidir obrir la nostra recerca al barri del Poble Sec perquè celebra el 150è aniversari”, explica la Mari Pau Navarro, mestra i responsable de la iniciativa al Jacint Verdaguer.
La ruta va portar als visitants a diversos espais de l’escola, on els alumnes expliquen els seus descobriments. Des de l’àmplia i lluminosa entrada i escalinata principal, fins a les aules del pis de dalt, passant per un racó on creuen que hi hauria l’entrada d’un refugi, el pati i l’edifici nou, construït gràcies a la cessió d’espai de la Fira de Barcelona i del parc dels bombers. Aquest és un dels espais que més van sorprendre els molts exalumnes que van voler visitar la que havia estat la seva escola, ja que és el que més havia canviat.
Ells i elles, homes i dones de diferents edats, complementaven les explicacions dels alumnes amb les seves experiències. “En aquest racó del passadís ens donaven la llet en pols”, recordava un dels qui va estar escolaritzat al Jacint Verdaguer durant la dècada dels seixanta. “Doncs a nosaltres ens la donaven al pati de baix”, va afegir una senyora, exemplificant la divisió entre nois i noies que es feia a l’escola durant el Franquisme.
L’escola també van obrir les portes de l’aula històrica, un espai on guarden un arxiu privilegiat de materials que han format part de l’escola, com ara llibres d’actes, fotografies i maquetes. Les joies de la corona, però, són les llibretes escolars que han reunit de diferents èpoques. “A les llibretes de la república hi havia uns dibuixos molt bons, ens han sorprès molt”, explica un dels alumnes que mostra l’exposició.
Els alumnes, al principi nerviosos, però després sorpresos i emocionats per tota la gent que havia vingut, van quedar molt satisfets de com havien treballat. I no era per menys, ja que van aconseguir reunir i motivar des d’una senyora de 94 anys fins als exalumnes més recents, que no feia ni 6 anys que havien deixat l’escola. “Per nosaltres és un projecte important, ja que és un nexe entre generacions, un fil d’unió entre tots”, diu Navarro.
Treballar la història amb fonts físiques i orals
Per fer possible aquesta exposició, durant el curs de 6è han treballat la història de la seva escola amb fonts de primera mà, una manera de treballar que fa sis anys que duen a terme. “Primer parlem del barri i de l’Exposició Universal del 1929, aquest és el punt de partida”, explica la Mari Pau. “Algun any fins i tot ha vingut a parlar amb els alumnes el fill d’una senyora que havia treballat a l’edifici quan allotjava les oficines de l’Exposició”, afegeix.
Els alumnes continuen la seva investigació amb altres materials originals, com les llibretes dels exalumnes que han trobat a l’escola i les que els hi han donat famílies d’exalumnes. “De l’època de la república no vam trobar res a l’escola, ja que tenim la sospita que ho van eliminar durant el Franquisme”, diu Navarro, recordant que al centre s’hi havien escolaritzat fills de famílies afins al règim i havia tingut mestres represaliats.
Són molt conscients del valor històric del material amb què treballen, per això segueixen una pauta d’observació de documents adaptada de la que es fa servir a l’Arxiu Nacional. “Ens posem guants, fem servir llapis quan prenem notes perquè es fessin malbé les llibretes si les guixéssim per equivocació… Posem molt èmfasi en aquesta cura, ens ho prenem com una feina professional”, diu la Mari Pau.
També treballen a través de la memòria oral amb l’ajuda de persones com el Marc Cuixart, net de Josep Goday, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona que va coordinar el disseny d’aquesta i altres escoles de l’època. A més, durant els diferents cursos els han visitat exalumnes de diferents generacions, fins i tot de les primeres promocions de l’escola, que es va inaugurar el 1931.
“Potenciem que vinguin els exalumnes quan vulguin, volem ser una escola oberta”, explica Navarro, “tant si passen per davant i volen visitar l’escola com si ens volen portar materials perquè els cataloguem”.
Un dels onze centres de la Xarxa d’Escoles Històriques de Barcelona
L’Escola Jacint Verdaguer forma part de la Xarxa d’Escoles Històriques des que aquesta es va crear el curs 2011-2012. Tots els centres que l’integren aprofiten els seus propis materials perquè els alumnes aprenguin d’una manera més autodidàctica història contemporània, des de la república i el franquisme fins a l’arribada de la democràcia.
Entre els mestres, el principal objectiu és compartir propostes didàctiques. Tot i que no totes les escoles i instituts disposen dels mateixos materials i espais, sí que tenen totes una Aula Històrica amb el material catalogat. Per això, intenten dissenyar activitats comunes que alhora siguin específiques i es puguin adaptar al context de cada centre.
