L’acolliment dels fills de la nova immigració que arribava, en un barri d’elevada mobilitat, va propiciar el rebuig del centre per part de moltes famílies del seu entorn per la composició social del seu alumnat, la qual cosa de retruc debilitava al conjunt de la xarxa de centres públics amb qui comparteix zona educativa. Els darrers quatre anys l’institut ha protagonitzat un procés de desestigmatització que ha permès recuperar la seva acceptació per part de les famílies i una composició social més diversa i equilibrada, i que ens ensenya molt sobre el fenomen de la segregació. Sobre aquestes dinàmiques vaig reflexionar, com a president de l’AFA del centre, en la celebració del 25è aniversari el passat 23 de novembre.
Avui, després d’aquest procés de desagregació, impulsat des de les associacions de famílies dels centres de primària adscrits a l’institut, ens podríem complaure de veure que en el darrer període de preinscripció s’han cobert totes les places ofertes pel centre amb primeres opcions de les famílies, que fins i tot ha permès obrir una tercera línia. No seria honest, però, mesurar l’èxit d’aquest canvi sense tenir en compte l’impacte que ha tingut i tindrà sobre la resta d’instituts del seu entorn.
Perquè allò que les famílies hem intentat que passi a l’Institut Pau Claris només s’entén quan ho vinculem a processos de transformació socials més amplis, que només es poden consolidar si són acceptats per amplis sectors de la ciutadania. Processos que connecten amb les diferents lluites que al llarg de la història s’han produït contra la segregació en l’educació.
Aquestes lluites tenen en l’assoliment de l’educació universal i obligatòria una de les seves fites històriques, que es va començar a gestar als segles XVIII i XIX quan el triomf de la revolució burgesa liberal va propiciar l’enfonsament de l’Antic Règim i el seu ordre social, basat en la distinció entre els homes en funció del naixement.
En l’Antic Règim la immensa majoria de la població no tenia dret a l’educació i, per tant, la segregació en l’educació no és produïa en les aules o en les escoles, si no fora d’elles. Com ens explica Josep Fontana, el 1833, ara fa 186 anys, es va aprovar la primera Llei d’Educació primària universal a França, una llei que declarava obligatori l’ensenyament públic, finançat pels ajuntaments, i que creava un ample cos de mestres laics, amb una pèrdua de bona part del pes social de l’església, que fins aleshores controlava la provisió de l’ensenyament. Aquella Llei de 1833, que tot i dir-se Universal no contemplava a les dones, es pot llegir com un primer pas legal en les lluites contra la segregació.
Actualment, no està en qüestió ni la universalitat ni l’obligatorietat de l’ensenyament, que són acceptades per la majoria de la ciutadania com un instrument per a garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social. De fet, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya i a Europa, l’obligatorietat i el finançament públic -a través del sistema impositiu- de l’educació abasta des dels 6 als 16 anys. En aquest sentit, moltes de les discussions en política educativa es dirigeixen més a si cal ampliar aquesta franja d’edat (per dalt i/o per baix) que no pas reduir-la.
Però hi ha un aspecte fonamental, que encara avui és objecte de debat perquè no està plenament acceptat per la nostra societat, i que no està plenament incorporat en els nostres sistemes educatius universals: el rebuig a la segregació escolar. És possible igualar les oportunitats d’alumnes diversos i cohesionar societats en aules segregades o amb centres segregats?
La celebració del 25è aniversari de l’institut va ser una oportunitat per fer visible aquesta problemàtica, i reconèixer la trajectòria seguida per aquest centre, en l’esforç de la direcció i sobretot del professorat per imaginar metodologies que incorporin la diversitat d’alumnes –en totes les seves accepcions, culturals, religioses, diversitat d’aprenentatge, i socioeconòmiques- com un motor d’aprenentatge. Però també va ser una ocasió per fer valdre el compromís i corresponsabilització de les famílies amb la idea de fer de la diversitat un actiu imprescindible del sistema educatiu -superant les pors que tots tenim, i els desacords que també s’han produït al llarg d’aquest procés-, i que òbviament transcendeix al Pau Claris. En el nostre cas, difícilment estaríem on som sense la complicitat teixida amb les AFA de la resta d’instituts de la zona, amb qui seguim treballant per una matrícula equilibrada.
Aquest esforç perdria tot el sentit si el resultat fos traslladar el problema de la segregació del nostre a un altre centre. És en aquest sentit que situava aquesta aposta per l’equilibri de la xarxa de centres educatius en el marc d’un procés de transformació social més ampli, que s’ha d’anar construint, i que abasta no només un entorn geogràfic concret, sinó els processos històrics de lluita contra la segregació i que vinculava amb les primeres lleis d’educació del segle XIX.
Per això, hem defensat que els processos de desagregació necessiten per consolidar-se d’un compromís de l’administració i els seus responsables polítics, amb l’exercici d’un clar lideratge que acompanyi a tota la comunitat educativa, no a un centre o l’altre concret, per a construir una xarxa dins el sistema públic d’educació en què tots els centres es corresponsabilitzin per igual en totes les diversitats d’alumnes: un salt qualitatiu d’una magnitud similar al que va suposar l’acceptació de la universalitat i obligatorietat de l’educació.
Les oportunitats de tots els infants i joves es construeixen en bona part en la institució escolar, si aquestes oportunitats han de permetre un futur amb societats més cohesionades, això només és possible amb aules i centres no segregats.
