Un virus molt lleig i verd treu la llengua, però la Noa el tatxa amb una creu vermella, li diu “fuera Coronavirus” i pinta un arc de Sant Martí. La Noa té un nom de tres colors.
La Joana dibuixa una metgessa amb tot l’equip de protecció preparada per lluitar.
Mentre la Sheila aprèn a mesurar a la cuina, algú prepara un hospital de ninos damunt d’una cadira petita, els ninos molt junts, no hi ha llits per a tots i tots s’han posat malalts a la vegada. Dos germanets ben petits es renten les mans junts.
En Marçal escriu a l’alcaldessa per preguntar-li si els nens poden fer volar els seus drons, ara que no hi ha ningú al carrer.
L’Óscar pinta una figura de Pasqua, un conill de xocolata amb mascareta. Algú dibuixa un hospital i una infermera amb faldilla. La infermera ha sortit a fora. El sol brilla.
Unes mans volen agombolar uns peuets, i donar les gràcies.
La Fiona fa un text d’agraïment a sanitaris, personal de neteja i personal de botigues d’alimentació.
Un altre dibuix d’un hospital, una iaia i una noieta que diu #TotAniràBé #Guanyarem. El sol és de llana, un sol de paciència.
Una taula molt gran amb els iaios, els avis i tota la família; a la dreta un cor suspès a l’aire. Tothom somriu.
Iaios, els vostres nets us troben molt a faltar.
En Pau voldria jugar a futbol i passejar per la Superilla.
Paisatge de primavera amb cims empolsinats, es diria que és un dibuix a quatre mans, o a dos cors, tots dos enyoren el camp, les excursions, la muntanya.
Una mà que estira molt els dits i es converteix en un cirerer florit.
A “Estimat diari” arriben aquests escrits i dibuixos de nens i nenes de Barcelona. Cinquena setmana de confinament a les llars. Intento imaginar què hagués dibuixat jo als 6 o 7 anys si hagués hagut de quedar-me a casa durant setmanes, sense escola, sense amics, sense parcs, sense saltar a la corda al pati de l’escola, sense anar a comprar amb la mare, amb la ciutat aturada. En què m’hagués fixat. La ciutat sona diferent, el cel és més clar, els ocells canten més, ningú truca al timbre. Sons, olors, textures, sabors, imatges, peces d’un entorn qualitatiu ple de matissos. Un entorn que no té interruptor, ens nodreix de percepcions constantment. El nostre sistema sensorial és la primera porta a la consciència: percebre és un acte cognitiu.
Cada forma, color, ratlla d’aquests dibuixos apareix sobre el paper perquè el nen o la nena ja els ha format abans com a conceptes. El dibuix, abans de ser dibuix, ha estat idea, i a la vegada, mentre el dibuixem, consolidem aquesta idea.
Amb aquesta representació aconseguim dues coses principalment: estabilitzar un concepte i dialogar amb ell. Tant és si dibuixem un hospital com si representem un hospital de ninos a sobre d’una cadira: la representació ens permet pensar en aquest concepte, ens l’apropa, el fa tangible i també assumible. El món no el podem copsar, no el podem controlar; la representació del món, sí.
Què fa que vulguem representar una part d’aquest flux sensorial en un dibuix, en un escrit?
Volem entendre, entendre la realitat més propera, els hospitals, la malaltia, els virus invisibles, la mort.
Volem somiar, somiar que l’alcaldessa permet als nens fer volar els seus drons, ara que no passa ningú pel carrer.
Volem evocar el què hem perdut, com jugar a futbol, passejar o abraçar els avis.
Evocar el que hem perdut
El 4 de juny de 1942, el jove Pavel Friedmann portava set setmanes confinat al gueto de Theresienstadt. Era poeta, tenia 21 anys i escrivia el seu poema La papallona. Amb unes poques paraules fa la pintura d’un instant, la papallona és groga com el sol, la pedra és blanca. Era l’última papallona, “les papallones no viuen aquí, al gueto”, escriu al costat del seu dibuix.
Vuit dies més tard més tard, Ana Frank començava el seu diari. Parlaria del castanyer que veia per la finestra, “miro el cel blau, el castanyer encara nu, en les branques brillen les gotetes de pluja, les gavines tallen l’aire amb el seu vol ràpid”.
Evocar el que hem perdut i afegir l’esperança, les gavines amb el seu vol ràpid, #TotAniràBé.
Els nostres nens i nenes estan confinats, asseguts al sofà, asseguts a taula, asseguts al llit, a la catifa, a la terrassa, al balcó, al terrat, asseguts al davant de l’ordinador, davant la televisió, asseguts amb un llibre, un mòbil, enviant petonets tendres als avis, asseguts dibuixant i escrivint per a “Estimat diari”.
Quan tornin a l’escola, no els fem seure! Fem que el currículum camini, que el trobin pel barri, a la superilla o a la plaça, al parc, al mercat, la biblioteca, el museu, la piscina o el riu, l’excursió pel bosc, un taller, una ràdio, un hospital, el món. Perquè el currículum és aprendre a ser, aprendre a ser amb altres, aprendre a ser amb altres al món.
I aquest confinament els ensenyarà alguna cosa nova d’ells mateixos, com ara que cal tenir cura d’un mateix i netejar-se bé les mans, i que cal buscar reptes personals i perseverar, regular les seves emocions, tenir responsabilitats, descobrir els seus valors.
Els ensenyarà alguna cosa de la seva relació amb els altres, i quina és la diferència entre participar, cooperar, col·laborar, contribuir o liderar. Els ensenyarà empatia, relacions saludables, el seu paper en el benestar de tota la família.
I els ensenyarà alguna cosa de la seva relació amb el món que habiten, que el que fa una persona afecta a tants, i que els dofins tornen a prop de les platges, i es redueix la contaminació i el soroll.
I, tot dibuixant i escrivint, arribarà Sant Jordi, i un altre estiu, i un altre curs i es faran grans, i prendran decisions en moments tan complexos com aquests, o tal vegada més complexos, tan complexos que nosaltres ja no entendrem res. I les seves decisions també dependran del que han viscut i com ho han descrit i dibuixat, “Estimat diari”.
______________________________________________
Estimat Diari és una web creada per l’Ajuntament de Barcelona perquè els nens i les nenes de la ciutat hi comparteixin dibuixos, idees, vídeos, etc. Tot aquest material servirà per construir un diari de la ciutat durant els dies de confinament, fet pels nens, i fins i tot es preveu que s’acabi convertint en una revista o un llibre. Durant aquestes setmanes, a l’Educa Barcelona anirem recollint part d’aquest material i demanant a un autor/a que el comenti.
Begonya Folch és professora de música i especialista en didàctica de l’art. Actualment és cap de Servei d’Èxit Educatiu i Noves Oportunitats del Departament d’Educació
______________________________________________
