Entrevista

“Els nens i nenes es mereixen pel·lícules que els alliberin de la cultura androcèntrica”

Drac Màgic neix el 1971, a les acaballes el franquisme. Quin era l’objectiu?

Marga Almirall (M.A.): Al final de la dictadura hi havia preocupació per ocupar de nou els espais culturals, que estaven en situació precària i comencen a sorgir iniciatives per part de diversos professionals de l’activisme cultural que s’uneixen. Neix també en el marc dels Moviments de Renovació Pedagògica i vinculat a iniciatives d’activisme cinematogràfic com els cineclubs o les sales de cine assaig.

La perspectiva de gènere que us caracteritza avui hi era des del principi?

Marta Nieto (M.N.): S’incorpora una mica més tard i ve lligada a l’entrada de sòcies com l’Anna Solà o la Marta Selva, a finals dels 70, i serien les fundadores de la Mostra Internacional de Films de Dones, el 1993. Les vivències d’aquesta generació van donar lloc a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, al paranimf de la UB. Aquesta participació personal i política als feminismes traspassa les fronteres de la cooperativa i passa a formar part de l’ADN dels projectes i l’espai laboral.

Quina era la situació de l’audiovisual a l’Espanya dels 70?

M.N.: Una de les coses bones d’aquest aniversari ha estat poder iniciar una investigació, parlar amb les fundadores i entendre les complicacions específiques del moment. No hi havia gaire accés a produccions audiovisuals; només s’accedia a una o dues pel·lícules, que eren els Blockbusters de l’any. La cooperativa estava molt connectada internacionalment, sobretot amb Europa de l’Est, que és on es feien moltes animacions i cinema experimental. D’allà ve la versió txeca de La Ventafocs, que va ser la primera pel·lícula infantil doblada al català, per l’associació entre Drac Màgic, Cavall Fort i Rialles.

M.A.: En aquell moment encara hi havia censura i les fundadores ens expliquen com havien de passar l’Acorazado Potemkin en la clandestinitat, amb una persona a la porta que vigilés que no vinguessin els censors. Ara la situació ha canviat, però encara hi ha paral·lelismes: la nostra feina continua ser buscar aquelles peces que són poc accessibles i poden ser alliberadores. Avui accedim a molta producció audiovisual a diari, i més arran del confinament, però els nostres imaginaris encara estan molt colonitzats.

En el moment que una sèrie o pel·lícula afecti a les nostres expectatives relacionals, laborals o vitals, hem de tallar el pacte que hem establert com espectadores

Amb tant accés a l’audiovisual costa pensar en alguna cosa que no ens sigui accessible.

M.A.: És la paradoxa de l’accessibilitat. Com quan vas al súper i tens desenes d’opcions de xampús que, en realitat són les mateixes, però tens la falsa il·lusió que tries. Sí, tenim Netflix, HBO, Prime…però en el fons totes venen el mateix producte, passant per la mateixa dinàmica de producció. Volem fer accessibles les coses que estan als marges: reivindiquem espais de trobada amb l’audiovisual, ja sigui a festivals o als currículums de les escoles. Reivindiquem apoderar-nos de la creativitat. La intenció no és tant criminalitzar els productes que passen pel tub de Netflix, sinó entendre el seu context, saber qui ens parla i per què.

M.N.: És la mateixa premissa que la de la Laura Mulvey quan escriu El placer visual y cine narrativo, que diu que hem d’entendre com es fabrica la imatge i què ens demanen com a espectadores. Quan ho entenguem, ja ho podem gaudir. Es tracta de ser conscient que, en el moment en què aquella narrativa afecti la meva manera de generar expectatives vitals, laborals o relacionals, hem de tallar el pacte. No ser esclaus d’una narrativa. Per això dèiem que tenim imaginaris colonitzats. Hem d’aprendre a conviure de manera autònoma i lliure amb les narratives mainstream.

M.A.: Els productes massius tenen una voluntat cosmètica. Ara el feminisme està de moda i ens venen els anuncis de compreses com a feministes. Hem de qüestionar-nos per què ens venen feminisme amb les eines de la narrativa androcèntrica. Els tipus de música i veus en off generen un significat. Això passa molt amb les plataformes d’streaming, on cada vegada proliferen més les sèries LGTBI, però que t’expliquen una relació sexoafectiva, suposadament més àmplia, diversa i rica, amb els mateixos instruments que quan expliquen relacions heteropatriarcals.

Què penseu dels -ismes mainstream i diluïts que abunden a les plataformes, com el feminisme o l’antiracisme? Com proposeu fer una lectura crítica a aquests productes?

M.N.: Encara no tenim una resposta. El que sí que podem dir és que, per exemple, els tallers que es fan per treballar estereotips i arquetips de la feminitat són completament insuficients i corren el risc de ser retrògrads. Això ja es diu des dels anys 70: crítiques feministes com Teresa de Lauretis ja deien que, en el moment que parles de l’arquetip de la feminitat, produeixes arquetip de la feminitat. Fins a quin punt té sentit fer un taller a aules de primària sobre arquetips si aquests infants viuen una situació que ja no és la que tu presentes? Continua havent-hi una perspectiva androcèntrica i capitalista dominant en els discursos feministes mainstream. Per això intentem que la nostra entrada a les aules sigui significativa i no només una gran bandera sobre què s’ha de dir avui.

M.A.: Apostem per línies d’acció propositives com la Mostra Internacional de Films de Dones o la distribuïdora de cinema infantil. Anem més enllà de la crítica als productes i proposem altres coses per tal que l’imaginari sigui divers. No és només dir: això és una merda i no ho has de mirar. Ho hem de mirar tot, però entenent-ho.

Els tallers que es fan per treballar estereotips i arquetips de la feminitat són completament insuficients i corren el risc de ser retrògrads

La merda també?

M.A.: Ampliar els imaginaris és mirar-ho tot i això té molt més a veure amb el feminisme del que ens pensem. En lloc de proposar una peli d’una nena que no vol vestir-se de princesa, podem anar més enllà i proposar una peli txeca, explicada a través de l’animació en stop motion. Compaginar totes aquestes narratives ens ajuda a entendre que les històries són diverses i podem explicar el món de moltes maneres. És una manera poètica de transmetre el missatge feminista.

M.N.: Aquest és un dels discursos que promovem més a la Mostra Internacional de Films de Dones: no estem aquí per donar-vos la llista de les dones a la història del cinema, perquè seria reproduir la dinàmica de destacar dones només pel valor afegit de ser dones. Compartim amb els públics les dones rupturistes, les que van entendre que no es pot destruir la casa de l’amo amb les eines de l’amo. Compartim les pel·lícules que se surten de les narratives convencionals, que ja ens han quedat estretes i són connivents amb el sistema.

El feminisme mainstream capitalista ens ensenya una nena i ens diu que és forta. El cinema que proposeu vosaltres ens ho ensenya d’una manera més orgànica. On es troben aquests productes?

M.N.: Des de fa anys participem a la European Children’s Film Association (ECFA), on ens trobem amb organitzacions germanes i coneixem totes les produccions cinematogràfiques per a infants que es fan a Europa. Són moltíssimes i nosaltres només en distribuïm quatre o cinc l’any. Si promets cine infantil tranquil, divers i amb perspectiva feminista, no pots seleccionar qualsevol cosa. Cada vegada demanem més exigència: no pot ser que l’única cosa que tinguis en compte és que la protagonista no vagi vestida de rosa. Necessitem donar-li una definició de personatge complex, diàlegs amb sentit. Té el dret a una història que no sigui la de l’heroi. Els infants tenen dret a trobar històries que els alliberin de la cultura androcèntrica. Ara és un bon moment, perquè el debat està sobre la taula i a les grans productores no els quedarà més remei que abraçar-lo. Poden fer un parell de produccions oportunistes, que a la tercera ja no funcionarà.

Es tendeix a infantilitzar molt els nens i nenes, però són exigents també. Ara que tenim tot el cinema a la butxaca i les plataformes també són consumides per infants, com els oferim productes enriquidors?

M.N.: No donant per bo un sol model, com si pogués replicar-se sempre amb qualsevol. Aquesta és una altra de les mentides que l’androcentrisme ens ha volgut inculcar amb les seves preteses universalitats. Hem de generar espais de gaudi i participació. Això és terriblement polític en un moment en què els joves tenen tants espais en què han de lluitar per una pertinença que no necessàriament està vinculada a la participació real, com a les xarxes socials. Els infants i joves es mereixen dinàmiques de participació més que ningú. Per això ens encantaria poder fer un cinema on tot estigués adaptat a ells i elles, començant per les mides i acabant per la programació.

La Mostra Internacional de Films de Dones complirà l’any vinent 30 anys de visibilitzar el cinema fet per dones. Com encareu la trentena?

M.N.: Posant en valor la feina feta i amb el repte que tot l’arxiu que s’ha configurat al llarg dels anys es pugui preservar. Perquè amb les lluites de les dones sempre hi ha el risc de tornar a l’etern punt zero. Inclús ara que el feminisme ho banya gairebé tot, encara tendim al discurs del pionerisme. No es tracta de posar en valor la dona més recent sinó aquella que ho va fer diferent, la que demostra que les dones al cinema no eren boges aïllades que, de tant en tant, en països perduts, feien coses. Aquest és el paper de la Mostra, perquè altres festivals generalistes ja s’encarreguen, avui més que ahir, de donar espai a les dones cineastes del moment. No sabem si és oportunisme o no, però com que aquesta part està coberta, nosaltres tenim més llibertat d’anar enrere i, amb mirada d’ocell, dialogar entre l’ahir i l’avui, oferint utopies pel demà.

Amb els Gaudí i els Goya veiem que encara hem de reivindicar les quotes

Aquesta setmana van ser els Gaudí i la gran guanyadora de la nit va ser Las Niñas. Què en penseu?

M.A.: Em fa pensar en una frase de l’Anna Solà i la Marta Selva, que deien que el cinema de dones és cinema. Amb els Gaudí i els Goya veiem que encara hem de reivindicar les quotes. És necessari però venen ganes d’anar més enllà. No ens hem de fixar només en si una peli està feta per una dona, sinó fixar-nos en què explica i com. Las Niñas no és només una pel·lícula feta per una dona, sinó que proposa una narrativa allunyada de l’heroïcitat conflictiva.

No només es tractaria de tenir un producte feminista, sinó que el procés de creació també ho hagi estat. Perquè potser ens deixem vendre un feminisme creat pel patriarcat.

M.N.: La producció també genera significats i realitats. I han de ser feministes. És el què i el com; és crear cultura amb dinàmiques que no siguin jeràrquiques ni usurpadores, com les de la gran indústria.

Tanquem parlant del cicle que organitzen a la Filmoteca per celebrar el 50è aniversari. Què hi veurem i per què?

M.A.: 50 anys de Drac Màgic són inacabables. Estem creant una exposició virtual amb les històries que han passat per la cooperativa i també treballarem amb la Filmoteca, que és un espai que sempre ens ha acompanyat. Tindrem sessions de cinema i història i cinema i educació, que són els àmbits que més hem treballat. I dins això, hem creat un cicle dins el cicle, emmarcat en la programació infantil de la Filmoteca. Seran sessions per apropar el cinema als infants i les famílies i es projectaran coses modernes i clàssics, com La Ventafocs que comentàvem al principi. És una peli del 1976, es nota que és antiga, però la protagonista és innovadora, amb molta agència. Va ser molt més trencadora amb els estereotips de gènere que coses que es fan avui i es creuen molt feministes. També tindrem una programació de cinema experimental, que ens agrada molt, perquè els nens i nenes no neixen amb prejudicis i es relacionen d’una manera molt lliure amb el cinema abstracte.