El carrer Aurora, al Raval, és un d’aquells carrers estrets, al bell mig del barri, on gairebé no toca la llum del sol. Però allà, entre els edificis, s’hi troba un autèntic oasi: l’escola bressol municipal que duu el nom del carrer que l’acull és plena de llum i claror. Està construïda on abans hi havia una pista de bàsquet. La mateixa on, ja fa anys, hi van jugar alguns pares de les criatures que avui van a l’escola. És un centre nou, que va néixer el gener del 2019. En aquests dos anys, l’escola ha acollit desenes de famílies del barri que, juntes, són una representació fidedigna de la diversitat que caracteritza el Raval.
A aquest centre hi acuden una setantena de criatures, que han format un grup “bastant especial”, tal com el defineix l’Elisa Palau, la directora. “Provenen d’un tipus de famílies que no solen optar per escolaritzar els seus fills i filles en l’etapa 0-3 per qüestions culturals”, afirma. Però el boca-orella i el vincle que estableix el centre amb els veïns ha fet que moltes famílies portin les seves criatures en bloc. “Hi ha tot un edifici, de mares pakistaneses, que van venir plegades. També ens han arribat moltes famílies de diverses esglésies”, explica Palau.
Aquest centre, que està al cor del barri, té un percentatge de nens i nenes nouvinguts que supera el 90%. “La situació de les famílies que venen aquí és molt difícil. Moltes viuen en una sola habitació, d’altres són monomarentals, amb moltes criatures a càrrec. Són famílies a les quals els costa fer xarxa amb el barri, degut a les barreres idiomàtiques i a la mobilitat”, diu la directora, qui també destaca els alts índexs de pobresa entre les famílies que acuden a l’Aurora. “Aquí vivim famílies desnonades a diari”, es lamenta.
Per això, l’equip del centre s’ha centrat en què l’escola sigui una segona llar. Les famílies entren i surten quan volen. Inclús n’hi ha que s’hi queden a passar la tarda, berenant plegades, quan les mestres ja han marxat. “Intentem fer una gran família per pal·liar que moltes llars no tenen xarxa”, diu Palau. Per això, dins l’escola es donen mostres de cooperació i solidaritat com el MercAurora, un petit mercat d’intercanvi de roba i estris en el qual qui té de més dona i a qui li falta pren. Abrics, peücs i tot de roba es barreja amb altres béns com patinets, cotxets de nadó o, inclús, bosses de dona.
Un espai de famílies, obert al barri
Fins aquí, la tasca de l’EBM Aurora seria semblant a la de qualsevol escola bressol compromesa amb el barri i la seva situació. Però hi ha quelcom que fa que aquest centre sigui especial. Aurora acull el primer espai municipal de criança familiar que implica tant l’IMEB com l’IMSS, creant un equipament socioeducatiu únic a la ciutat. Es tracta d’un programa pilot engegat per l’Ajuntament de Barcelona el 2019 i que vol incorporar al seu pla educatiu de ciutat per la petita infància 2021-2024. Així, l’espai de famílies de l’Aurora compta amb la presència d’educadores, treballadores socials i psicòlogues, a més d’un espai de cures del qual disposen les famílies que ho necessitin, on poden fer la bogada, accedir a una dutxa i una cuina per a fer el dinar i menjar plegades.
A aquest espai hi acuden una cinquantena de famílies, acompanyades dels seus infants que, preferentment, no han d’estar escolaritzats al centre, perquè la idea és que no dupliquin espais. Així, hi ha mares, pares, àvies o germans que acompanyen nens i nenes de fins a tres anys que esperen per aconseguir plaça en una escola bressol, que han conegut l’espai perquè un germà o germana va a l’Aurora o, simplement, pel boca-orella.
“Preparem un espai per a les famílies, normalment per les mares, que sigui de confiança, on se sentin acollides i puguin tenir converses. La idea és aturar el temps”, explica la Marta Duque, una de les educadores de l’espai. Abans podia venir qui volgués a aquestes sessions, però arran de la Covid, s’han hagut de prendre mesures i l’assistència s’ha restringit a només una persona per infant. Igualment, quan abans atenien a 15 famílies, ara s’ha dividit l’espai en dos grups de cinc. “És una llàstima, perquè perdem vincles i espontaneïtat, però les famílies continuen estant contentes”, afirma Duque.
La sala on es troben és plena de caliu: mobles de fusta, grans matalassos, joguines de materials naturals i una tauleta amb tès i cafès omplen l’espai, que es troba rodejat per un gran finestral on s’hi ha escrit el nom de totes les famílies que han passat per allà. Deixant la seva petjada. S’hi troben noms de tots els països i cultures imaginables. I és precisament això el què enriqueix l’espai: “tenir tantes famílies de tantes procedències compartint les seves experiències ens fa entendre que totes les criances i totes les opcions són vàlides”, assegura l’Ester Oñoro, una altra de les educadores.
Aturar el temps
Les sessions de l’espai familiar es desenvolupen amb molta tranquil·litat i confiança. “És un moment en què estem dedicades a la criança, en què a ningú l’importa si un bebè plora o està enfadat”, explica Duque. I és ben bé que el temps s’atura: mares -majoritàriament- i criatures es troben al voltant dels matalassos gegants. A les sessions on els infants són més grans, les mares gaudeixen de cert espai, afavorint l’autonomia, i mentre els menuts juguen, elles tenen una estona per parlar i compartir experiències. En aquells espais on les criatures són nadons, les tertúlies entre mares es donen amb els bebès al coll, durant la lactància o la migdiada.
“És un espai que moltes famílies del barri necessiten, perquè no tenen cap xarxa ni manera de transmetre les seves emocions o dubtes sobre la criança”, explica Duque, qui torna a destacar la situació difícil de moltes llars. A més, per qüestions culturals, moltes famílies de certs països no acostumen a escolaritzar els seus infants fins que s’arriba a P3, així que “és un punt de contacte amb els equipaments del barri que, d’altra manera no tindrien”, explica Oñoro.
Degut a la Covid, aquest espai es converteix en l’única estona de socialització que tenen moltes criatures acabades de néixer. Amb els parcs tancats i la impossibilitat de trobar-se i desplaçar-se, els espais familiars són la “primera oportunitat que han tingut alguns nadons de trobar-se amb altres bebès. Cada vegada es viu la maternitat més en soledat”, diu Duque. Aquesta és la situació de la Lia, qui amb la seva filla Lara, de cinc mesos, conforma una família monomarental. “Ens passem el dia soles a casa, sense amigues o familiars que tinguin infants de l’edat”, diu.
Elles dues fa un mes que venen. La Vanessa i el seu fill Elián són una mica més veterans. Fa dos mesos que hi són. Ella volia compartir l’experiència de la criança però va trobar alguna cosa més: “he trobat un espai de seguretat. El meu fill pot veure altres bebès i jo puc relacionar-me amb altres mares, aprendre d’elles”, diu la Vanessa, qui recorda que, fa poc, una mare índia del grup els va ensenyar com fer massatges als seus bebès. “Crec que aquest és un espai molt important i necessari per a moltes dones”, diu.
Majoritàriament, són les mares o les àvies les qui acuden a l’espai familiar però, arran de la Covid, molts dels pares s’han quedat a l’atur. “Cada cop veiem més homes que venen amb les seves criatures. Això ens converteix en un espai molt privilegiat per normalitzar la tendresa i la capacitat de cura del gènere masculí”, diu l’Elisa Palau. I és que si hi ha alguna cosa que pugui caracteritzar aquesta escola bressol és la tendresa, en totes les seves formes de ser i d’expressar-se. En tots els idiomes i costums.
