La Ciutat Educadora no deixa ningú enrere. Aquest és el lema de l’aniversari de les Ciutats Educadores d’enguany. Aquest rés, que va ser molt repetit durant la pandèmia, farà de paraigües dels diversos actes i jornades que se celebraran a les gairebé 500 ciutats que refrenden la Carta de Ciutats Educadores. A Barcelona, el tret de sortida de l’aniversari el donarà un debat que comptarà amb la participació de diversos referents educatius com el professor de filosofia moral Jordi Mir, la responsable d’educació de Lafede.cat Georgina Casas, el mestre i membre de la FMRP Joan Domènech i l’economista Fatiha El Mouali.
Però el més característic d’aquest debat no són els noms de les persones que ja coneixem i que hem vist i sentit en diversos debats. El tret diferencial el donaran diverses veus menys escoltades, que corresponen a joves estudiants del món de la pedagogia. Vuit joves que, des de diferents carreres, màsters o doctorats, amb experiències i motivacions diverses, han posat en comú les seves trajectòries al món educatiu i traslladaran les seves inquietuds i els seus desitjos a l’audiència. Així mateix, formularan preguntes i observacions als referents educatius, trencant la lògica clàssica que diu que qui és a sobre de l’escenari parla i la resta només escolta.
“Tenir en compte moltes veus eixampla el discurs. Ens cal escoltar allò que tenen a dir les persones que venen de diverses experiències. L’educació és un concepte molt ampli i hem de compartir mirades”, diu la Laia, que cursa un màster d’Educació en Valors i Ciutadania. Ella és una de les vuit joves que ha participat de les diverses sessions de debat en què han posat en comú les seves experiències i dubtes respecte al sistema educatiu, ja sigui com alumnes universitaris o com a mestres, educadors i pedagogs. D’aquestes sessions, han sortit les idees que plantejaran al debat del dia 30 de novembre.
Aquests espais de discussió han estat molt ben rebuts per joves com la Mireia, que cursa un màster en Innovació Pedagògica i és mestra a una escola pública. “Com a docent, em sento molt sola; ens calen més espais amb tots els agents educadors”, explica en una trobada prèvia a l’acte, a la qual també hi ha assistit el professor Jordi Mir, per escoltar les reflexions dels joves. “Als docents se’ns ha encasellat en un rol i sembla que ja no puguem aprendre. Hem de començar a qüestionar el que sempre hem fet i preguntar-nos per què ens eduquem”, reflexiona Mir.
Un sistema educatiu hegemònic
El jovent també sent aquest encasellament i la rigidesa del sistema educatiu, que deixa poc espai pel dubte i per la improvisació. Però encara no s’han deixat emmotllar pel sistema i tenen clares les seves aspiracions i principis: “ens eduquem per sentir que existim. I això ha de contemplar totes les formes d’existir”, diu l’Angy, estudiant del grau en Educació Social, qui destaca que la pandèmia “ha posat de manifest la rigidesa del sistema educatiu. La Covid ens ha demostrat que la realitat va molt més enllà del que hi ha al llibre de text i que hi ha moltes altres coses que generen coneixement”. Així, una de les certeses que té aquest jovent que, a més de ser estudiant participa de diversos moviments i associacions educatives, és que cal obrir l’educació. “Però com? Ens ho creiem de veritat o acabarem reproduint aquestes dinàmiques que ara ens generen rebuig?”, es pregunta la Laia.
Una altra de les grans preocupacions sobre l’educació a dia d’avui és que segueix uns cànons normatius i hegemònics que “reprodueixen l’eurocentrisme, pensaments masclistes i racistes. Em preocupa que, com a futurs professionals, ens estiguem formant en unes universitats que no trenquen aquestes dinàmiques i coarten la capacitat crítica de l’estudiant”, es lamenta la Fàtima, estudiant de doctorat en Ciències de l’Educació i l’Esport. El professor Jordi Mir reconeix compartir aquesta por i dubtes, però assegura que “tot i que pensem que la universitat hauria de respondre, això que diem aquí és una creença minoritària. Al batxillerat mai no ha entrat una dona al temari de filosofia, tot i que els feminismes estan a l’ordre del dia. Si això no ha passat, és perquè qui ho ha de fer possible considera que és irrellevant”, explica. “Hi ha un desajust entre el canvi mental social i el sistema”, afegeix.
Davant aquesta realitat, que el jovent considera injusta, reclamen acabar amb la idea de l’educació com a relació inamovible entre qui en sap i qui escolta. “L’educació és col·lectiva i passa també al carrer. Però tot el dia se’ns diu que els mestres hem de ser neutrals quan parlem de qüestions polítiques o socials que van més enllà de la nostra feina”, es lamenta la Laia, qui assegura que “la neutralitat no existeix”.
Qüestionar els referents
A la jornada del dia 30 hi participaran diversos referents del debat i la narrativa educativa. La llista és llarga, però sovint estanca. Costa afegir-hi veus diverses, sobretot si provenen del jovent, sobre el qual encara pesa una llosa i una certa estigmatització. “Hem de ser conscients que els nostres referents poden ser persones anònimes, de les nostres comunitats, que mai no pujaran a un escenari”, diu la Fàtima. Aquests joves es mostren cansats i desconfiats d’aquelles reflexions que han de quedar gravades en pedra només pel nom de la persona que les ha dit. “Hem d’humanitzar i desmitificar els referents. Es parla molt, però no s’escolta gens; focalitzem molt en l’escola, però l’educació és a tot arreu. Per tant, hi ha referents a tot arreu, també”, opina la Mireia.
Aquests joves, com tota la generació, se sent poc escoltada i poc tinguda en compte. És per això que el seu concepte de referent canvia: “el millor referent que tindràs mai, és aquell que sap quina és la teva realitat. No es pot educar si no saps quin és el context. La jerarquia és una barrera que impedeix una bona educació”, assegura l’Oriol, estudiant d’Educació Primària. En aquesta línia, també han deixat clar que l’educació és pràctica, és estar a les aules i als carrers i acompanyar l’alumnat. Per això, joves com l’Angy desconfien d’aquells “mestres i referents eterns que fa anys que no entren a una aula. Si tractes l’educació com una ciència exacta, és que et falta empatia i humanització”, diu.
Aquestes són algunes de les reflexions que es podran escoltar el dia 30 de novembre. Després d’intenses sessions de debat, el jovent té la necessitat de preguntar i preguntar-se què està passant i des d’on està passant. I, sobretot, qui no està sent escoltat. Si, realment, la ciutat educadora no vol deixar ningú enrere, ha de facilitar espais de debats com aquest, en què es deconstrueixen les veritats universals i s’escolten les veus des de la diversitat d’origen, de gènere i de classe. Només així s’educarà per tothom.
