Durant el 25, 26 i 27 de gener, els estudiants van “jugar” a ser enginyers proposant i portant a la pràctica projectes tecnològics que ells mateixos van pensar, dissenyar i executar, la metodologia STEAM i la filosofia maker en essència. A la hackató no hi ha guanyadors ni classificacions ni pòdium final. El premi és l’experiència, l’aprenentatge col·laboratiu, l’intercanvi d’idees i coneixements, marcar-se un repte tecnològic i assolir-ho amb la participació de tots els membres del grup i el mestratge d’alumnes més grans del CIC i del MIT que els orienten. Tres dies intensos que han permès a alumnes i professors de les diferents escoles aplicar conceptes de diferents assignatures en una activitat fora de l’aula i amb el representant d’una institució tecnològica de referència com és el MIT.
Heu celebrat la 5a edició de la hackató amb el Centre Edgerton (MIT). Com va néixer la idea?
Fa uns anys vam voler repensar l’assignatura de Tecnologia Industrial. Donar l’opció a alumnes que volien fer carreres relacionades amb l’enginyeria de fer un disseny en enginyeria. Agafar conceptes de matemàtiques, física, economia i fer un projecte que ells mateixos decidissin. Una estudiant d’intercanvi del MIT ens va dir que en el seu primer any de carrera havia fet una assignatura similar. I vaig anar a trucar a la porta del seu professor, l’Ed Moriarty, a l’Edgerton Center. Des de llavors ens ajuda a desenvolupar l’assignatura Projectes de Tecnologia i ens visita a Barcelona a l’octubre, al gener i a l’abril.
I va ser fàcil que acceptés l’Ed Moriarty?
No puc dir que fos complicat, però sí que hi va haver molta feina. Dins del MIT hi ha molts centres, diferents maneres de treballar i compartir l’experiència més enllà de la universitat. Part de la filosofia de l’Edgerton Center és permetre que els alumnes que encara no són universitaris puguin jugar a ser enginyers. Fan molts tallers i activitats. Des de fa 5 anys organitza la hackató i ve amb estudiants que han participat en els seus tallers al MIT. Tenir una persona del MIT és un privilegi que volíem compartir. I ell també ens ho demanava.
Què és doncs la hackató?
Ens agradava el concepte d’intensitat de les hackatons, d’iniciar i acabar un projecte en un temps determinat i ho vam adaptar per a alumnes de 3r i 4rt d’ESO i Batxillerat. La nostra hackató consisteix en iniciar projectes des de zero amb gent que no es coneix, de diferents escoles. No els condicionem, els donem algunes línies per ajudar-los i a partir d’aquí són ells els qui decideixen quins projectes realitzaran en dos dies i mig.
Hi pot participar tothom?
Ho fem amb les escoles que ens són més properes i vinculades amb la Fundació CIC, però també ho hem obert a altres centres que formen part de la Fundació Tr@ms, que és una associació d’escoles innovadores de la qual formem part. A més, també van venir tres instituts públics. Van participar escoles de tot el territori, de Roses, de Castelldefels, Mollet del Vallès, Terrassa, Lloret, Sant Cugat i Barcelona.
Quins són els objectius principals de la hackató?
La filosofia Maker, el fet que tinguis un espai i uns materials que et permetin desenvolupar una idea, està permeabilitzant a poc a poc dins del món de l’educació. Vam pensar que era una manera diferent d’aprendre, una altra via que no fos simplement la teòrica o la classe magistral. Posar a provar les capacitats i habilitats que ells mateixos trien. Necessiten les ciències, les matemàtiques, els materials que treballaran, el màrqueting, el disseny. I fer-ho també en equip, coordinant-se i parlant en anglès, perquè la hackató es fa en anglès.
La nostra hackató consisteix en iniciar projectes des de zero amb gent que no es coneix, de diferents escoles
Falten dones científiques. És important promoure-ho amb iniciatives com la hackató?
Des de l’Edgerton Center sempre procuren que hi hagi un 50% de noies, precisament per poder mostrar aquest rol. També a la hackató, on hi havia moltes mentores, és a dir, exalumnes que van participar en les primeres edicions de la hackató i que ara ens venen a ajudar i sense cobrar. Tenir noies científiques properes, amb una edat amb la qual et puguis identificar i que vegis que no ets un ‘bitxo raro’ per voler fer una mà robòtica, és una de les coses més importants, donar-los visibilitat.
Quina particularitat té la hackató d’altres iniciatives similars?
Potser a diferència d’altres tallers tecnològics, que són més dirigits, la hackató és més oberta. Tenim clar que la hackató ha de donar llibertat a l’alumne per tirar endavant el projecte que ell vulgui.
Així no fan tots un únic repte?
Ho vam fer un any, però vam veure que era molt guiat. D’aquestes experiències n’hi ha diverses, però activitats en què es doni l’oportunitat a l’alumnat de crear des de zero un projecte, el que ells vulguin, no n’hi ha gaires. I són un repte. És més complicat logísticament perquè no podem preparar els materials. Però crec que quan els marques un repte no el gaudeixen igual ni arriben al mateix nivell d’implicació que quan fan els seus propis projectes. Hi ha alumnes que amb un dia i mig aprenen a programar, a soldar, i a fer el que necessiten per fer realitat, per exemple, una espasa làser que canvia de color i fa soroll.
Hi ha alumnes que amb un dia i mig aprenen a programar
Com us organitzeu?
El primer dia fem una activitat per trencar el gel i perquè els alumnes es coneguin. Han de dir quins centres d’interès triarien per fer el projecte: la música, el cinema, l’arquitectura, la robòtica, la cuina, el que vulguin. A partir d’aquí fem un buidatge amb els principals centres d’interès que han sorgit. I comencem a proposar idees de projectes. Després ja es fan els equips, 28, de cinc o sis alumnes i un mentor de referència. Abans de les cinc de la tarda del primer dia han de definir quins procediments faran i quins materials necessitaran. I a partir de les cinc de la tarda els mentors i nosaltres hem de decidir si és viable el projecte, si cal reconduir-los, quin material tenim i què ens fa falta comprar per poder-los tirar endavant.
I quin tipus de reptes van desenvolupar?
Uns alumnes van intentar fer una tirolina amb uns sensors per mesurar la distància, però quan ho van traslladar al terrat de l’edifici, van veure que no podien llegir la lectura del sensor. Van haver de canviar el projecte inicial. El projecte final no només va reflectir els coneixements que van necessitar per resoldre el repte sinó també els que van intentar prèviament sense èxit.
L’important no és tant assolir el projecte sinó el procés.
Exacte. En un altre grup van fer dos guants, per una mà malalta i una de funcional. Volien que els moviments que es feien des del guant amb la mà funcional es repetissin en l’altre guant amb la mà malalta. Va ser molt espectacular. Però l’interessant va ser el procés: fer que el guant funcioni, que l’altre guant faci el moviment, que les dades es transmetin d’un guant a l’altre… I això ho van fer alumnes que mai havien fet servir el programari arduino, que el van aprendre a fer servir amb un dia i mig i ho van aplicar.
I el segon i tercer dia de la hackató?
El segon dia és el de l’execució del projecte, que han de modelar segons els materials que hi ha i segons els problemes que van tenint. Divendres al matí tenen temps per ajustar-ho tot i a la una del migdia acabem. A la tarda es fa l’exposició, que és quan venen les famílies i amics, per conèixer els projectes. És una fase molt important perquè han de sintetitzar el que han fet en dos dies i mig i explicar com ho han fet. I el que han viscut.
Com es finança la hackató?
Bona part del projecte s’aguanta per l’altruisme, ja que els mentors que venen del MIT i els de Barcelona venen voluntàriament. Nosaltres com a organitzadors sí que financem a través de la nostra Fundació part dels bitllets d’avió dels mentors americans. Els allotjaments es fan amb famílies. A les escoles els demanem una col·laboració, aquest any de 300 euros, que ens ajuda a finançar algunes despeses. En aquesta edició també hem rebut un petit ajut de l’Abacus en material i samarretes.
Hi haurà sisena hackató?
La intenció és compartir el que fem. Creiem que el fet de ser un centre públic, privat o concertat no ha de ser una barrera per continuar compartint i establir vincles de col·laboració per fer projectes en comú. Els instituts públics han mostrat interès per seguir participant i per ajudar a fer-ho més gran. Ja ho veurem.
