En aquesta entrevista, Barbeito exalça la figura del professor i economista Arcadi Oliveres com a defensor de la justícia social i com a persona compromesa amb els seus principis. La guia, que l’Ajuntament de Barcelona envia aquest mes de setembre a les escoles públiques d’educació infantil i primària de la ciutat (com ja va fer amb el llibre), pretén plantejar preguntes sobre les causes i conseqüències de les desigualtats al món, reconèixer el rol de persones i moviments socials per generar consciència, i participar en la creació de futurs possibles alternatius.
Com va ajudar l’Arcadi Oliveres a fer comprendre les conseqüències de les desigualtats?
Jo a l’Arcadi el vaig tenir de professor quan estudiava Polítiques a l’Autònoma i era un professor molt conegut perquè va ser molt actiu. Arribava a cada barri i a cada poble de Catalunya, parlava dels moviments de globalització i era una veu molt coneguda, fins i tot tenia un personatge al `Polònia’.
Era un professor que tenia molt clara la seva figura d’intel·lectual i alhora, com a cristià de base, era molt compromès i molt actiu. Es deixava la pell i parlava amb molta convicció de les desigualtats i la pobresa. Era un compromís molt viscut per ell, des de qualsevol poble de Catalunya, fins a la universitat, l’activisme de carrer, la comunitat cristiana… Era un molt bon divulgador, era una persona capaç de recordar milions de dades i explicava dades complexes del sistema mundial a partir d’anècdotes que feia que es comuniqués molt bé.
El llibre transmet molt bé la seva actitud personal, portava el mateix telèfon durant un munt d’anys, mirava molt la despesa en consum i això es traduïa en on posar benzina i en viatjar en tren, per exemple. Era coherent i la relació amb les persones era molt dolça i atenta.
Què tenia que el va fer un referent?
Jo crec que era una de les persones que s’atrevia a denunciar, com a economista, les disfuncions del sistema mundial amb tot el compromís del món. Era una veu alternativa, però que feia molt entenedor tot el que deia i, alhora, era una persona molt estimada. Per la seva manera de ser, connectava amb tothom i tenia un to que el feia molt proper.
Era una veu alternativa, però que feia molt entenedor tot el que deia i, alhora, era una persona molt estimada
Destacaria el seu compromís de la pobresa amb les persones més invisibles de la societat, com les persones migrades sense papers, defensava els drets civils i l’antimilitarisme. Tota la seva trajectòria ha estat compromesa amb una multiplicitat de causes.
Per a quines edats està destinada la guia didàctica?
La guia didàctica està pensada a partir de 10 anys. L’Arcadi tractava temes que no són gens fàcils d’entendre i el llibre ha intentat copsar aquests temes que no són fàcils i que són molts. El Bernat (Oliveres) i la Mar (Valldeoriola) han fet una feina de simplificació perquè són temes complicats i es tracta de diferents problemàtiques. De fet, hi havia gent que deia que de cada tema es podia fer un llibre perquè dóna per a molt. Jo crec que han fet molt bona feina i molt bona selecció.
La guia era un repte també, per assegurar-nos que realment s’entenen bé els continguts. La sort és que el nou currículum de la Lomloe, aquests temes els recull molt bé i no ha estat difícil trobar equivalències.
Com recomanaries fer-la servir a classe?
Un dels criteris amb què estàvem d’acord amb la Mar i el Bernat era que fos significatiu per a l’alumnat, que fos efectiu, que no fos com un discurs teòric, sinó que fos percebut com una cosa real i que toqui les emocions. Jo crec que era com l’Arcadi feia les seves xerrades, no deixava indiferent a ningú.
Per això, havíem de fer una metodologia socioafectiva, que impliqui les emocions i que faci qüestionar factors socials i polítics. També era molt important, i queda reflectit a la guia, que impliqui un canvi real d’actituds, des de canvis de consum d’alimentació o d’ús de plàstics fins a fer un mercat d’intercanvi o reparar coses en comptes de comprar-ne de noves. És important que es porti a la pràctica per reflectir l’esperit de l’Arcadi, per treballar des de l’emoció amb esperit crític i passant a l’acció. Potser, l’autocrítica que faria de la guia és que moltes de les accions són individuals, i una de les coses que apuntava l’Arcadi és que les problemàtiques són estructurals i requereixen respostes estructurals.
Quina relació hi ha entre la justícia global i les emocions, que és un aspecte que destacava l’Arcadi i que recull la guia?
Des de les neurociències ja diuen que és la millor manera d’aprendre, implicant les emocions. I, referent a la justícia global, és també un motor d’implicació. Normalment, quan hi ha frustració, discriminació o ràbia, s’activa més la implicació social per no apartar-se del que és la justícia. És el que ens fa aixecar del sofà o de la cadira i moure’ns. Fer-ho només des de l’argument racional no té tants punts per arribar a la part d’acció. Podem tenir pensament crític, però si no hi ha emoció, és difícil arribar a l’acció.
De fet, després de l’observació i de fer propostes, la guia crida a l’acció. Serien accions més individuals que podrien tenir conseqüències al barri, la família o l’escola?
La guia està pensada per a escoles, no per a persones que tinguin una gran experiència. Hi ha algunes propostes que tenen una dimensió similar, com fer una anàlisi de consum a la família o de quanta carn es posa al menjador escolar. Si s’organitza un mercat d’intercanvi a l’escola, també és una forma d’implicar tota la comunitat educativa. Com més proper, més fàcil és organitzar accions que estan a l’abast de l’alumnat i de les escoles. Els objectius han de ser realitzables.
Com definiries les comunitats educadores?
Com més amplia i inclusiva sigui aquesta comunitat millor, que inclogui el professorat però també monitors de menjador, persones que s’ocupen de la neteja de l’espai… Tota la comunitat que viu, treballa en el centre escolar té una funció. El fet que les persones de la neteja siguin normalment dones i no homes, o que el professorat sigui blanc, d’alguna manera educa i envia missatges. Tot això són coses que es podrien anar plantejant.
Havíem de fer una metodologia socioafectiva, que impliqui les emocions i que faci qüestionar factors socials i polítics
Per mi, implica tot el personal de l’escola i també la família, per exemple, si fem camins escolars o també pot implicar els grups d’habitatge. Tots els actors que es vinculin a l’escola d’una manera o una altra tenen una funció educadora encara que no sigui planificada dins d’un programa concret.
Què ha de tenir el País de les Oliveres? Quins serien els ingredients bàsics?
D’una banda, el rebuig al militarisme, que no hi hagi despesa militar, i la reducció al màxim de les desigualtats i de la pobresa. Aquests serien innegociables, i també el tema de l’accés als drets, hauríem d’assegurar-nos que els drets civils, socials, polítics i culturals siguin per a tothom, independentment del temps que portin aquí o de que tinguin papers o no.
Com ha sigut fer aquesta guia? Ha estat un repte professional, una motivació personal?
Ha estat sobretot un repte, un regal de vida des que m’ho van proposar la Mar i el Bernat. Ha estat un procés preciós fet amb molt de carinyo. És com retornar una miqueta el que havia fet l’Arcadi. Jo el vaig tenir en una assignatura i, quan va morir, em va afectar. Em va influir en aspectes de la meva vida, com quan em va parlar d’Amnistia Internacional i vaig fer un voluntariat amb AI a Portugal. Algunes de les militàncies que he fet, he anat a parar a elles per influència seva. Fer la guia ha estat una forma de retorn. La Mar i el Bernat no han posat el seu nom a la guia, surten com a col·laboració, però ho hem parlat tots tres.
Ha estat una guia a sis mans?
Jo ho visc així perquè en vam parlar molt dels criteris abans de fer-la i vam fer molt feedback. Volíem que la guia fos com molt de l’Arcadi. Per això, per exemple, vam incloure l’activitat dels oxímorons, que va costar d’acabar de concretar per l’edat a la qual està destinada la guia. Per a mi, va ser un repte emocional i un procés molt bonic. Ha estat un luxe que he pogut compartir amb la Mar, que és l’editora dels textos de l’Arcadi i tots els continguts, i el Bernat, com a il·lustrador i fill de l’Arcadi. Jo he aportat des de la branca educativa. Era un triangle molt equilibrat i ha estat molt ric poder fer-ho entre tots tres.
