En aquesta entrevista, Olalla explica com es confon la veritat amb l’interès i com l’allau d’informacions en plena època d’Internet no deixa temps per a l’anàlisi assossegada. Hi ha més oportunitats per influir i dirigir l’entorn, però també es poden obrir camins a nous deliris, i per això posa en valor l’encert de discernir allò que és bo per a l’interès comú: “La capacitat de prendre decisions i d’exercir la nostra voluntat no vindrà donada per la ciència, ni per la intel·ligència artificial ni per les noves eines, sinó que serà una prerrogativa purament humana”.
La quarta sessió del cicle ‘En clau d’Educació’ està organitzada pel Consell Educatiu de Barcelona (CEMB), el Consell de la Formació Professional de Barcelona (CFPB) i l’Associació de Mestres Rosa Sensat, amb la col·laboració del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Hi ha valors que estan en crisi i que l’educació hauria de prioritzar?
Crec que els valors sempre estan en crisi en el sentit que és una cosa oberta, que està subjecta a l’evolució. Per tant, estan en crisi en el sentit etimològic de la paraula crisi, que significa la idea de ‘krino’, de jutjar, reconsiderar, replantejar. Els valors ni estan establerts en el món d’una manera permanent i sòlida, ni són entitats que no estan subjectes a l’evolució i al canvi.
En aquest sentit, l’educació té un paper fonamental, permanent, entenent l’educació en un sentit molt ampli, no en el sentit d’un adoctrinament i d’unes tesis tancades per ensenyar-nos què pensar, sinó en el sentit d’ensenyar-nos a pensar, de cultivar les nostres actituds com a éssers humans per argumentar a favor d’una conducta que considerem bona. És a dir, l’educació com un cultiu de facultats que ens possibilita per a l’ètica i ens capacita per a l’ús de la llibertat, es necessita plenament per afrontar aquest estat crític permanent dels valors. No considero que pugui existir un avanç en els valors sense anar acompanyat d’un exercici permanent de l’educació.
De quins valors estem parlant?
D’allò que ens acosta en cada moment al nostre ideal del bé, al nostre ideal de com ser millors. És inconvenient anomenar-los amb una fórmula molt tancada perquè contradiria això que estàvem dient anteriorment. El valor principal és el poder estar obert a considerar constantment i des de la llibertat, des de l’honestedat, des de l’empatia, des de la solidaritat. Tot això podrien ser valors en si mateixos, però en el fons són gairebé punts de partida per intentar definir a nivell individual. I també a nivell col·lectiu, com a societat, allò que reconeixem com a bo. Allò que creiem que sintonitza amb l’interès comú i amb una idea de millora.
Crec que allò a què hem d’aspirar com a societats, és a què les llibertats fonamentals, els drets fonamentals i els recursos fonamentals arribin a tots, que estiguin a l’abast de tots. Això em sembla el desideràtum més important. Es tractaria de ser capaços de donar forma a allò que ens porti cap a aquests objectius, si és que realment creiem en aquests objectius, a allò que ens porti a combatre l’egoisme, a postergar l’interès particular i les ambicions d’un ésser humà, i que ens porti a ser capaços de fer-ho un mateix en favor d’allò que considerem bo. Perquè és bo per a tots i, per tant, també és bo per a un mateix.
No es tracta d’aconseguir que s’instal·lin a la terra una mena de valors que existeixen en el món de les idees i que vinguin a materialitzar-se com una utopia, com una mena d’imposició del bé, des de dalt. Es tracta precisament d’un procés gairebé contrari, d’anar aquilatant des de baix, en el nostre tracte i en el nostre consternament permanent el que aquests camins que ens poden portar a l’objectiu que allò que considerem fonamental per a tots, arribi a tots.
Les noves tecnologies, faciliten o dificulten aquests camins?
S’amplia el marc. No crec que sigui més fàcil o més difícil. La irrupció de les noves tecnologies, encara que no correspon només a aquest moment, sinó que ja venim evolucionant en aquest sentit des de fa molt de temps, ens posarà davant eines i possibilitats noves, ens exposa a un bombardeig d’estímuls més grans i a una confusió més gran encara, però també ens dóna accés a una major quantitat d’informació, ens dóna accés a la comunicació amb persones amb les quals abans no podríem interactuar.
L’ésser humà és ara més poderós que mai, però també és més perillós que mai
Totes les eines que ha anat creant l’home al llarg de la seva llarga història o tots els recursos que ha anat descobrint introdueixen possibilitats que podem considerar bones i altres que podem considerar dolentes. Aquesta conjuntura en la qual ens trobem, que sembla que apunta cap a un canvi no només quantitatiu, sinó qualitatiu també en les possibilitats que se’ns ofereixen, en principi sembla que dificulta, que fa més complex aquest exercici d’intentar assenyalar honestament què és allò que considerem bo, però, d’altra banda, també amplia les nostres possibilitats.
No podem i no hem de delegar la nostra funció pròpiament humana d’exercir la voluntat; és a dir, de prendre aquestes decisions, d’assenyalar aquests ideals, d’assenyalar aquests objectius o de lluitar per això que entenem com a valors en l’existència d’una sèrie d’eines o de possibilitats noves que prenguin aquestes decisions per nosaltres. Aquesta irrupció de noves possibilitats amplia el territori, ho fa més variat i més complex, però també ens dóna possibilitats noves. Gràcies a tot el desenvolupament, tant ètic com polític, de la ciència i de la tecnologia, al llarg de la història, l’ésser humà és ara més poderós que mai, però també és més perillós que mai.
Quines repercussions té aquest poder?
La capacitat d’influir sobre el medi és molt més gran del que ha estat en el passat. Per a l’ésser humà cada vegada és més fàcil jugar a ser Déu, a dirigir la naturalesa, a dirigir l’evolució del seu entorn, però això ens obre cap a possibilitats que poden ser molt perilloses, ens obre cap a nous deliris també. El més important és que la nostra capacitat de discernir allò que és bo, no conforme a uns valors hipotètics o preestablerts, sinó a aquest exercici intern d’aquilatació, la capacitat de discernir allò que és bo, allò que és l’interès comú. La capacitat de prendre decisions sobre això i d’exercir la nostra voluntat no vindrà donada per la ciència, ni per la intel·ligència artificial ni per les noves eines, sinó que serà una prerrogativa purament humana.
El futur el marquen aquells que tenen la capacitat de prendre les decisions
Estem en un context més ampli que ens planteja desafiaments nous, però continuarà sent necessari exercitar les facultats que ens porten a la consciència i a la voluntat perquè el futur està obert i no vindrà condicionat per les possibilitats de les noves eines, sinó pels que tinguin la capacitat de prendre decisions. Així ha estat sempre en la història de la humanitat. El futur el marquen aquells que tenen la capacitat de prendre les decisions.
En aquest cas, tant a nivell individual com social i col·lectiu, hem de tenir consciència que no podem quedar-nos fora d’aquest joc, no podem delegar aquesta funció purament humana de la voluntat i la consciència, que és el que ens diferencia de les màquines i l’instrument en general. Això ho hem de continuar cultivant en un context cada vegada més nou i cada vegada més variat.
Quan parles del control que exerceix l’ésser humà sobre la naturalesa, et refereixes sobretot al medi ambient?
Em refereixo a tot tipus de dimensions. L’ésser humà, fins a èpoques relativament recents, era pràcticament un ésser viu més, un animal més en aquests escenaris. A poc a poc, la seva capacitat d’influir sobre l’entorn, ja des del coneixement del foc fins a totes les revolucions culturals que hi ha hagut al llarg del temps, fa l’home més poderós sobre el seu entorn, però al que assistim en els últims temps és a un salt qualitatiu realment gran en això, perquè ara ja som capaços d’influir a altres nivells: a nivell biològic, genètic, fins a influir sobre el clima, crear pluja artificial, impedir que plogui, preveure fenòmens que abans resultaven imprevisibles o que havien estat atribuïbles a la divinitat… Estem fins i tot a uns passos de fusionar-nos amb les màquines i de dissenyar el nostre propi genoma. Per això dic que la nostra capacitat de jugar a ser Déu és cada vegada més gran i el perill que això comporta és cada vegada més gran i el més important és que la nostra responsabilitat i la nostra consciència puguin créixer al mateix ritme que la nostra possibilitat d’actuar.
Tots els instruments dels quals estem parlant en aquesta nova conjuntura de la intel·ligència artificial i de la tecnologia amplien la nostra capacitat d’actuar i de modificar la realitat, però hem d’intentar, exercint allò que ens fa realment humans, que és la consciència, la voluntat, intentar definir de forma sincera, atenent a la veritat, allò que realment és bo, no simplement allò que ens convé temporalment. Aquest és l’exercici pròpiament humà al qual seguim estan cridats i, per això, no ens servirà només la tecnologia i la ciència. Serà necessari allò que tradicionalment considerem les humanitats; és a dir, les pràctiques, les arts, el cultiu del llenguatge, el cultiu de la raó, el cultiu de la capacitat crítica, el cultiu de la capacitat d’argumentar, de la capacitat de verbalitzar, de la capacitat d’interactuar com a éssers humans, el desenvolupament de l’empatia, el cultiu de la bondat… Són qüestions que mai ens arribaran resoltes de la mà de la ciència o de la mà de la tecnologia i que, no obstant això, són absolutament imprescindibles per no acabar convertint-nos en víctimes dels nostres propis deliris i de la nostra pròpia capacitat d’actuar d’una manera incontrolada. Això jugarà un gran paper a nivell individual i col·lectiu, no només a nivell d’aquells que aniran a assenyalar les polítiques o que aniran a assenyalar les línies generals. Tots hem de participar en aquest procés i estar molt atents.
Has parlat sobre l’accés a les noves tecnologies i la participació de tots. ¿La tecnologia és democràtica perquè arriba a moltes persones o no ho és perquè deixa fora a alguns col·lectius, com ara persones grans o vulnerables?
Per se, no és ni democràtica ni antidemocràtica. Tot depèn de l’ús que li donem. Un martell pot servir per clavar claus o per agredir a algú, i això no és una qualitat intrínseca del martell, és una conseqüència de l’ús que tu fas d’aquesta eina. La democràcia és un projecte pròpiament humà, no és una cosa que vingui des del costat de la ciència. És una aspiració cap a la igualtat política que contraresti les desigualtats naturals que existeixen en les societats, derivades del llinatge, de l’estatus social, de les possibilitats econòmiques, etc. Busquem que, a través de la política, es regulin i es facin més justes aquestes relacions, de manera que és un projecte purament humà i depèn de la nostra sagacitat i la nostra capacitat per fer ús d’aquestes noves eines. Per tant, jo crec que no hem de ni demonitzar ni divinitzar les noves tecnologies i les noves possibilitats, hem d’entendre que són nous instruments que es posen a les nostres mans i que el que reclamen és prudència per part nostra.
La democràcia és un projecte pròpiament humà, no és una cosa que vingui des del costat de la ciència
Una cosa amb la qual ja tenim experiència històrica és, per exemple, l’existència generalitzada d’Internet a partir dels anys 90. Ens hem preguntat a vegades si realment ha contribuït a la democratització, en el sentit de portar les possibilitats fins als últims racons o fins a la gent més desfavorida, o s’ha convertit en un instrument de domini també per part de qui ho gestiona. Probablement han succeït les dues coses. Si fem una anàlisi de la curta o ja no tan curta implantació d’Internet en el món, probablement trobarem exemples que ens facin pensar que ha estat una democratització de moltes coses i que ha afavorit l’accés de moltes persones, però, d’altra banda, també tenim sobrats exemples de com s’ha convertit en una arma de control social i en una via de propaganda per a determinades idees i discursos. És com l’exemple del martell. Aquestes eines no són ni deixen de ser democràtiques, perquè la democràcia és purament humana, no és inherent a una eina. Tant de bo siguem prou sagaces i capaços per construir democràcia amb aquestes eines.
‘La irrellevància de la veritat’ és el títol de la teva conferència. Sona a època de fake news...
Ve d’un text que vaig publicar a la revista ‘Barcelona Metrópolis‘. Es fa menció als bulos, que és el primer que pot venir al cap en sentir aquesta frase, però en realitat al que em refereixo és molt més greu, és a la irrellevància de la veritat en el cor del sistema, no en l’ús o en les intervencions d’algú que pugui llançar un bulo a les xarxes o que pugui intoxicar alguna forma l’opinió, sinó com aquells que tenen la capacitat de marcar el discurs, d’imposar determinades línies de pensament o de decidir cap a on volen portar-nos, ho fan d’esquena a la veritat en molts moments.
D’això tenim exemples sobrats en totes les crisis que s’han desencadenat últimament, començant per la bèl·lica. Com s’estan tractant les guerres que més afecten ara el nostre entorn a Occident. La pròpia guerra d’Ucraïna amb Rússia, o Israel i Palestina. Com es basen en l’ocultació deliberada de la informació i de la veritat, que ha portat fins i tot a matar periodistes que anaven a informar.
Ho veiem en el cas de la crisi econòmica. Com ha funcionat la voluntat dels mercats i de les agències de qualificació i dels plans de rescat; s’han imposat certs interessos al marge de la realitat. Ho hem vist també en la gestió de la pandèmia, que d’una manera molt poc crítica l’elit política, la comunitat sanitària en la seva majoria, la premsa de manera molt servil en molts moments i la pròpia opinió pública va assumir el discurs dominant. Fins i tot quan en moltes ocasions estava realment clar que anava contra l’evidència científica. I ho hem vist en molts altres àmbits, en el camp de la migració…
Arriba molta informació i de manera molt ràpida, a vegades a base de tuits. Estem perdent la capacitat d’anàlisi?
Sí, aquesta és una altra de les conseqüències del bombardeig d’informació al qual estem sotmesos, que no hi ha temps per a la reflexió. Normalment, quan vols informar-te d’un tema, ja tens l’atenció posada en un altre o ja et desvien l’atenció cap a una altra, i aquí moltes vegades tenim una falta de context, de repòs i de memòria fins i tot, que és necessària per a la capacitat d’anàlisi i la relació de fets. No cal retrocedir al passat, a vegades són temes que van succeir molt poc temps enrere i que, no obstant això, expliquen el que està succeint en aquests moments, i els oblidem i els ignorem, fins i tot perquè estem acostumats a elaborar els nostres judicis i les nostres actuacions amb les informacions puntuals de l’últim moment.
No hi ha temps per a la reflexió
Això ens porta a ser encara molt més manipulables i vulnerables. En el moment que un restringeix la seva capacitat de visió, de record, de relació i d’anàlisi, i es queda gairebé vivint en el seu últim moment alimentat per una informació puntual que normalment obeeix a interessos, perd la visió del conjunt i manca d’elements per prendre decisions madures i per poder interpretar el que està passant en el món en el qual viu.
Això, en gran mesura, com bé assenyales en la pregunta, és fruit d’aquest constant bombardeig amb notícies moltes vegades molt cridaneres i molt sensacionalistes, però que manquen de context i que ens impedeixen fer una anàlisi reposada i crítica de la realitat.
Tot i això, una bona anàlisi és clau per arribar a una maduresa en el debat.
Vivim en un moment en què defensem la veritat, els valors i la justícia en la mesura que coincideixen amb els nostres interessos, la qual cosa, en realitat, no ens fa defensors ni de la veritat, ni dels valors, ni de la justícia. Estem instal·lats en una mena d’hipocresia convenient. Dit d’una altra forma, podríem dir que quan s’està a favor de la pau, s’està a favor de la pau amb tothom; quan s’està en contra de la guerra, s’està en contra de totes les guerres; quan s’està en contra dels que cometin atrocitats, s’està en contra de tots els que en cometin; o quan es persegueix els que atempten contra el dret internacional o els drets humans, s’ha de perseguir a tothom; i si s’és solidari amb els que fugen de la guerra o de la pobresa, s’ha de ser solidari amb els que fugen de totes les guerres i de totes les situacions de pobresa, perquè si això no es fa així, no s’està ni per la pau, ni contra la guerra, ni en contra de totes les atrocitats, ni a favor del dret internacional i dels drets humans, ni s’és solidari, simplement s’està prenent partit per una de les opcions.
Defensem la veritat, els valors i la justícia en la mesura que coincideixen amb els nostres interessos
Això ens remet a la idea que defensem la veritat, però només quan coincideix amb els nostres interessos. Ho veiem en les polítiques que està fent la Unió Europea en contextos internacionals, com els contextos bèl·lics que comentàvem. La mateixa guerra d’Ucraïna o la guerra a Palestina, hauria de ser la pedra de toc en la qual la Unió Europea de les llibertats i del patrimoni col·lectiu europeu demostrés de veritat que és qui diu ser. En comptes de ser així, està sent una mena de teatre esperpèntic on veiem com els líders polítics estan mostrant una submissió a l’agenda neoconservadora americana quan els convé. També estem veient com la premsa està exercint una labor molt servil i com la pròpia societat de vegades està donant mostres d’estultícia quan no de racisme o d’actituds molt poc presentables.
És en aquest sentit que dic que estem vivint d’esquena a la veritat, estem defugint aquesta recerca de la veritat des d’uns pressupostos crítics, honestos i sincers, i estem confonent la veritat amb l’interès, i aquí està el començament del desastre, quan anomenem drets a les nostres meres ambicions i anomenem abusos a les aspiracions legítimes dels altres, i veiem les coses a través d’aquest prisma de distorsió. Crec que aquesta és una idea central que, si la portéssim a tot el que veiem al nostre voltant, trobaríem innombrables exemples d’aquest fenomen. Per això ho titulo ‘La irrellevància de la veritat’, perquè ja no és que es creïn mentides o que es creïn bulos, sinó que aquells que tenen la capacitat de marcar el discurs, que és allò que els confereix el poder, ho fan impunement d’esquena a la veritat. La veritat ja no és necessària per configurar un discurs sòlid i convincent, estem massa disposats a creure’ns qualsevol cosa.
A més, allò que pensàvem que eren unes conquestes irreversibles, que l’esperit crític o l’esperit científic o la capacitat indagadora o la mera dissensió argumentada eren qualitats reconegudes universalment com a positives, ara estem veient que comencen a ser denostades i comencem a veure com es degrada a la condició de conspiranoic, de terrorista, de marginal, a qualsevol que estigui disposat a qüestionar el discurs dominant, fins i tot amb arguments sòlids. Això és molt greu perquè, si oposar-se a la llibertat de premsa, que evidentment mina els fonaments de l’estat de dret i de la democràcia, considerar ja irrellevants la veritat, mina els fonaments de la civilització. És una cosa molt més profunda. No pot existir una civilització com a forma d’organització humana d’esquena a la veritat, i estem arribant tristament en molts moments a veure casos de com la nostra civilització o allò que entenem com a civilització està cimentada sobre relats absolutament fal·laços.
