Divendres passat, l’escola Els Horts, del barri barceloní de la Verneda, no es va quedar buida en acabar les classes. Com ja va passar el cap de setmana passat, el centre escolar va ser escenari d’una activitat organitzada per famílies i veïns. Aquesta vegada no es tractava d’ocupar el centre, sinó de parlar del que va succeir-hi el dia 1 d’octubre. A poc a poc, una vintena de dones i homes de diverses edats, acompanyats dels seus fills o sense ells, es van anar asseient en cercle a la mateixa sala que va acollir les urnes durant el dia del referèndum.
Alguns xiuxiuejaven, mentre els riures i els crits dels nens, que jugaven a una altra sala, ressonaven al menjador de la sala. “Com estàs?”. L’Ana, mare de dues criatures que estudien a Els Horts, el mateix col·legi que va ser el seu, dubta. “No ho sé. Estic contenta, perquè hem votat. Trista, per veure com destrossen aquesta escola que és la nostra i enfadada per no saber com parlar amb els meus fills d’això”. I és que aquest dubte és el que els porta a ajuntar-se un divendres a la nit al col·legi: davant el fet de no saber afrontar el que va passar l’1-O han decidit organitzar una sessió d’autocures.
Encara que els docents han realitzat sessions per tractar el tema amb els alumnes a les classes, els veïns de La Verneda, de la mà dels anomenats CDR –Comitès de Defensa del Referèndum- van decidir prendre les regnes i reprendre l’assumpte, en família. Van escollir l’escola per com de simbòlic és el lloc, per “cuidar-se en el mateix lloc en el qual va tenir lloc els danys” i generant un espai en el qual adults i nens, per separat i amb dinàmiques adequades a la seva edat, “treiessin el que tenen dins i compartissin el que senten per ordenar els seus pensaments”, explica Oriol López, veí del barri. Aquest centre va ser l’únic de tot el barri que va ser desallotjat per la força per la Policia Nacional i per això “vam acabar tenint a mig districte defensant-lo”.
L’Oriol és de la Verneda de tota la vida i, a més, és membre dels CDR que van estar tot el cap de setmana passat organitzant activitats als centres escolars per evitar que fossin tancats per la policia i organitzant-se durant el mateix dia 1-O. Va ser en el grup de Whatsapp a través del qual es comuniquen on van veure “les primeres senyals que alguna cosa no ens deixava tornar a la normalitat. Els nens tenien por i els pares no sabien com parlar amb els seus fills i explicar-los per què les portes del seu cole estan trencades i per què hi ha dues persones que n’han sortit ferides”, explica Oriol.
Així, van organitzar una sessió d’autocures amb l’ajuda de dos pedagogs i un psicòleg que els ajudessin a parlar del tema. Les imatges vistes a les xarxes “sobrepassen la calma que els pares puguem intentar mostrar amb paraules” explica l’Ana, parlant de la preocupació que tenen moltes famílies. “Com li explico jo a la meva filla que ha de seguir confiant en la policia, que no tots són dolents, i alhora fer-li veure que el que van fer aquests homes està malament?”, comenta una mare de l’escola.
“No hi ha respostes per a totes aquestes preguntes o, almenys, no n’hi ha només una de bona”, comenta en Jordi López, germà de l’Oriol i professor d’una altra escola del barri. El que sí que cal fer, diu, és no deixar de parlar amb els nens, per molt complex que sigui el tema: “El que va passar, va passar, però no podem deixar que d’aquí n’aflorin sentiments negatius com l’odi. Els nens són esponges i si no ho afrontem, veuran que alguna cosa va malament i llavors és quan ve la por”, opina. El més important és parlar en el mateix idioma que parlen els nens, perquè se “sentin capaços d’expressar-se, i això es pot aconseguir fent-los dibuixar o jugant”, afegeix.
Ha estat precisament sobre la base del joc que en Jordi va planejar la sessió de cures amb els més petits: jugar al ‘Telèfon’, en el qual un dels nens veu una imatge i ha d’explicar-la al següent sense que la vegi, per veure com el missatge es tergiversa i ensenyar-los a ser crítics amb el que ens expliquen. També, jugar al ‘Contrabandista’ en el qual un s’amaga un macarró en el cos o la roba i els altres han de trobar-ho “per treure-li ferro als escorcolls que van veure per la tele”, explica.
Precisament la por dels més petits és quelcom que els pares no es treuen del cap. “Els meus fills, quan el seu pare surt de casa, ploren, perquè saben que ell va ser una de les persones que va ser agredida a l’escola. Quan senten sirenes de policia s’espanten, i jo cada vegada que sento el nom d’Els Horts m’entren ganes de plorar”, confessa l’Ana. “Llavors jo els dic que no es preocupin, que entre tots i totes protegirem el papa i per això les portem aquí avui, per veure que tot el barri està junt”.
I és aquest sentiment d’unitat de barri el que més destaquen tots els assistents a la sessió. La Verneda, un barri poc independentista i conservador (el vot sobiranista –JxSí i la CUP- no va arribar al 20% en les últimes eleccions autonòmiques), “està ara més unit que mai, més enllà dels colors polítics”, comenta l’Oriol, que recorda com el mateix veí amb el qual “sempre havia tingut picabaralles per ser l’‘indepe’ del barri, el diumenge es va agafar del meu braç per defensar el col·legi”.
I això els nens ho noten. Així ho assegura l’Ana, que diu que els més petits, en ser també els més innocents, “es queden amb l’única cosa positiva que té aquesta situació, que és que puguem obrir-nos i parlar d’aquests temes junts”. Mentre, al costat d’aquesta sala, on tot són riures i jocs, 20 dones i homes de diverses edats, ara sense els seus fills, parlen sense embuts. Un parell d’ells ploren, mentre s’abracen i recorden el succeït el diumenge. Uns altres riuen i es relaxen en veure que no són els únics amb dubtes. Uns altres, simplement escolten i apunten. Ana, també amb els ulls plorosos i emocionada, conclou que “fins que no ens curem els adults, no podrem curar els nostres fills”.
