“Totes les imatges que s’emeten en els nostres programes tenen un tret diferencial: estan gravades des de baix”. Així ens presenten Yader Chavarría i Francys Estefanía Zeas una de les característiques més interessants del projecte que ajuden a coordinar, el de nens i nenes comunicadores de l’associació Tuktan Sirpi de Nicaragua.
Aquesta associació impulsa als nens i nenes a ajudar-se els uns als altres i a promoure els seus drets a través de la ràdio i la televisió, respectant sempre l’òptica i la iniciativa dels infants. Amb motiu del Dia Internacional de la Ciutat Educadora, l’Ajuntament de Barcelona els ha convidat a intercanviar experiències amb projectes de la ciutat que utilitzen els mitjans audiovisuals per a la transformació social i la participació d’infants i joves.
Com van començar els “comunicadores”?
Yader Chavarría: Els nens i nenes “comunicadores” i “comunicadoras” formen part de l’àrea de comunicació de la nostra associació, que va començar fa més de 20 anys emetent un programa de ràdio que es diu ‘Hablando de la niñez’. Amb aquest programa, dirigit per nens i nenes, es vol explicar als pares i mares, als adults en general, com se senten els infants quan els violen els drets. Per exemple, el dret a l’esbarjo, a la salut… Cal destacar, però, que és un programa dirigit als adults, no és un programa d’entreteniment infantil. Sí que és cert que ho escolten altres nens, però també la població en general. L’objectiu principal és dir-li a l’adult: aquí estic veient aquesta situació, i això que estàs fent m’està fent mal. Vull que això canviï perquè és el meu dret i no només t’ensenyo la problemàtica sinó que aquí tinc la possible proposta de solució.
Aquest programa de ràdio encara s’emet?
Y. C.: Sí, però ha canviat molt. Al principi estàvem a càrrec d’un adult, un periodista professional, que ens ensenyava algunes tècniques de comunicació. Aquesta persona moltes vegades ens deia el que havíem de fer, el que havíem de dir, i com ho havíem de dir. Si estàvem en directe a la ràdio parlant i de sobte ens equivocàvem, o dèiem alguna cosa que segons ell no hauríem d’haver dit, ens picava el vidre i ens deia: “torneu-ho a dir, això no és així” o “talleu”! I ho havíem de fer. Avui en dia les coses han canviat molt. Són els nens i nenes els qui controlen la ràdio. Si arribes durant el programa ‘Hablando de la niñez’, no hi trobaràs cap adult. Tots són nens. Són ells qui escullen els temes, agafen les gravadores i les càmeres i surten al carrer a fer les entrevistes, tots sols.
El programa de comunicació és una de les vostres àrees de treball, però en teniu moltes més. Com definiries l’associació Club Infantil?
Y. C.: La nostra associació es coneix com a Club infantil però es diu Tuktan Sirpi, que en el dialecte misquito de Nicaragua vol dir “nen petit”. Però no és un nom del qual ens sentim orgullosos perquè té un significat que ens fa empetitir. Nosaltres, com a associació, mirem als nens i nenes amb capacitats, amb habilitats. Pensem que han de tenir oportunitats per superar-se, per créixer, per ser actors de canvis. Sempre que podem ho diem: nosaltres no mirem als nens “petits”, els mirem amb grans capacitats i habilitats.
I quins objectius té Tuktan Sirpi?
Y. C.: La nostra associació va néixer el 1994 amb l’objectiu que nens i nenes poguessin anar a l’escola. En aquell moment molts no tenien aquesta oportunitat perquè s’havia de pagar i anar amb uniforme. A Nicaragua, majoritàriament, la cap de família és la dona i moltes dones són mares solteres que tenien potser 5 o 6 fills, que guanyaven molt menys d’un euro al dia, així que se’ls feia impossible que els seus fills estudiessin. Aleshores, l’associació s’obre per donar aquesta oportunitat d’estudi, sense necessitat de pagar ni anar d’uniforme.
Jo vaig ser un d’aquests nens. Vaig començar a estudiar quan tenia 10 anys, a primer de Primària. Avui en dia un nen de 10 anys ja està gairebé acabant la Primària, però jo no havia pogut perquè la meva mare, com moltes altres, és mare soltera i no tenia l’oportunitat d’enviar-me a l’escola. Però aleshores va conèixer el Club Infantil i m’hi va portar i allà vaig aprendre a llegir i escriure. Podíem anar-hi només amb una llibreta i un llapis o fins i tot sense, l’associació ens ho proporcionava. I m’hi vaig quedar.
Tu quan vas començar a ser una “comunicadora”?
Francys Estefanía Zeas: Jo tenia 9 anys quan vaig començar a l’equip. Vam veure amb la meva mare un programa de tele i em va preguntar si jo voldria ser una “niña comunicadora”. Jo vaig dir que sí, i hi vaig anar amb molta vergonya i nervis, perquè jo era molt tímida. Ara ja fa 10 anys que estic a l’àrea de comunicació. M’han ensenyat a mi però també he ensenyat als altres.
Com aprenen els infants a comunicar si no hi ha adults al projecte?
F. E. Z.: El nen que ja té coneixements d’algun àmbit li ensenya a l’altre. Per exemple, a editar, a redactar notícies o fer anar la càmera. En diem la metodologia “de par a par” i amb ella hem aconseguit canvis impactants en els nens i nenes.
Y. C.: A més, també tenim la metodologia “del paso atrás”. Consisteix en el fet que jo formo a la Francys i, quan ho he fet, jo faig un pas enrere i deixo que sigui ella la qui comparteixi amb la resta. La meva funció és recolzar als infants i orientar-los en aquelles situacions en què ells em necessitin i m’ho demanin.
Des de fa uns anys, l’ONG Educo ha entrat en el projecte. Quin paper hi juga?
F. E. Z.: Amb l’arribada d’Educo s’amplia el projecte i s’arriba a dues comunitats rurals. Fins aleshores només estàvem a dues zones urbanes, a Jinotega i San Sebastian de Yalí. Entre els 4 “clubs de comunicadores” hi ha 117 nens i nenes participant.
Y. C.: En aquests dos sectors rurals era difícil arribar-hi amb equips tècnics. Però amb el suport d’Educo, l’associació va formular un projecte i hi va poder arribar.
F. E. Z.: El què hem fet és que els nois i noies de les zones on ja hi havia clubs van a les diferents zones rurals i comparteixen amb la resta de nois i adolescents el que ja saben. Així el coneixement es va traspassant entre els mateixos nens i nenes, i després es va a la pràctica. Desenvolupen, per exemple, l’entrevista o la notícia. Identifiquen els temes que volen abordar, les problemàtiques que estan passant a la seva comunitat i en fan produccions. Fins el dia d’avui, en els 3 anys s’han produït més de 3.700 peces de ràdio i televisió de temes com la violència, el maltractament, l’educació, els danys ecològics… I així han aconseguit canvis en les seves comunitats.
De quins canvis parleu?
F. E. Z.: Per exemple, en una comunitat no hi havia policia i aleshores hi havia una inseguretat tremenda. Els nens van començar a demanar el dret a la seguretat i avui ja hi ha policia, gràcies als reportatges i les entrevistes amb la comunitat. També van començar a demandar el servei d’aigua potable, perquè es millorés, i s’ha fet. En una altra comunitat van gestionar que posessin carreteres, electricitat, aigua, reductors de velocitat davant l’escola… Quan hi va haver problemes amb els mosquits, van reclamar que el ministeri de salut arribés a fumigar també aquestes zones. I ho han aconseguit.
S’han convertit una mica en referents per la seva comunitat?
F. E. Z.: Han aconseguit reconeixement de les seves comunitats com a comunicadors, perquè abans eren tan sols els estudiants. Jo he estat molts anys a l’equip de comunicació i ho he viscut. Al principi pensaven que només érem nens jugant amb la càmera o la gravadora… Havíem de mostrar molta seriositat i aleshores és quan els nens i nenes s’han guanyat el respecte i reconeixement dels adults, quan aquests han vist que la feina que ells fan han portat beneficis a les comunitats. Ara sempre que hi ha una activitat o una problemàtica identificada, la comunitat està a la disposició dels comunicadors, hi ha un gran reconeixement.
Com us agradaria que continués el projecte?
Y. C.: La idea és que els 117 comunicadors es multipliquin, no sols en aquestes comunitats sinó en d’altres. En temes educatius, els infants han aconseguit més bones notes i millor expressivitat i per això no ens volem conformar amb el que tenim. Els nens i nenes que estan a les comunitats volen capacitar a altres xavals perquè la família de comunicadores sigui encara més gran.
F. E. Z.: en una trobada un dels ‘comunicadores’ va preguntar: “què passaria si aquest projecte s’acabés avui?” I ells mateixos van respondre que ells seguirien comunicant perquè les eines les tenien i era un coneixement que no volien deixar de banda. Fins i tot transmeten aquest coneixement al germà, al cosí, al tiet, a l’amic… Ho comparteixen amb tothom. Estan molt animats i una motivació que tenen és veure que la seva veu s’escolta, perquè a través de les coses que han fet, han vist que la seva comunitat ha canviat. Són la veu d’aquestes comunitats.
