Recuperar el vincle amb el cos i mirar-se endins. En això consisteix Median T la Danza, un projecte socioeducatiu que, mitjançant el moviment i la creació artística, busca potenciar les habilitats personals i socials de les persones participants. Segons Sandra Jurado, pedagoga i coordinadora del projecte, és una aposta per entendre l’art i l’educació com un motor de transformació social i, sobretot, per fer valdre el potencial de cadascuna de les persones que hi participen. Després de la seva experiència com a pedagoga en diversos instituts, Jurado considera que una de les mancances principals de l’educació formal és el poc treball emocional que s’hi fa. «Això provoca que tinguem una capacitat de gestió emocional pràcticament nul·la, som incapaços de gestionar el que ens passa i, moltes vegades, amb una conversa no és suficient. Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules», explica.
Median T la Danza se centra sobretot en el treball amb adolescents de 12 a 18 anys, tot i que de vegades també es fan tallers per adults. Mitjançant dinàmiques senzilles provinents de diverses disciplines artístiques, com la dansa urbana i contemporània o l’expressió corporal, els joves reflexionen i verbalitzen com se senten. “Amb la dansa emergeixen noves sensacions i emocions que connecten amb les nostres situacions personals. Com es comporta el nostre cos està lligat amb el que ens passa en el dia a dia”, afirma la coordinadora del projecte. Així, el projecte treballa amb els adolescents diverses emocions i valors, com el treball en equip, l’empatia o l’assertivitat.
Durant els quatre anys que fa que dura el projecte, l’equip de Median T la Danza ha fet tallers amb adolescents de diversos instituts de Barcelona i en centres cívics de la ciutat i voltants. S’ha treballat també en col·laboració amb el servei municipal de Barcelona Aquí T’Escoltem, un programa d’acompanyament que dóna eines a joves d’entre 12 a 20 anys per a gestionar les seves emocions. «Era un tàndem boníssim, perquè anàvem reforçant el treball amb els adolescents a través de diversos agents», destaca Jurado.
Les dinàmiques que es fan en els tallers no necessiten cap formació prèvia en dansa. La idea de la iniciativa és que tothom pugui gaudir dels beneficis que aporta la dansa. Segons Jurado, la dansa i, en general, l’art, segueix sent, en certa manera, quelcom elitista reservat a unes poques persones que s’ho poden permetre. Per això, el projecte reivindica molt la participació en la dansa, especialment dels col·lectius que n’han quedat exclosos. «Reivindico molt l’experiència, independentment del bagatge o el «do» que puguin tenir les persones participants. L’objectiu no és que s’aconsegueixi la tècnica per ser ballarí o ballarina, sinó que s’experimentin els beneficis que aporta el simple fet de participar en la dansa», explica Jurado.
Els tallers també tenen una part de creació artística duta a terme pels mateixos adolescents que, en finalitzar-la, si ho volen, presenten a la comunitat. Es basa, doncs, en el treball horitzontal. L’única premissa que els dóna la dinamitzadora és que han de decidir un tema social, el qual han de representar com vulguin en funció de la relació o opinió que tenen respecte a aquest. Al llarg dels tallers desenvolupats, s’han tractat temes com l’assetjament, el suïcidi o les drogues. Els joves s’encarreguen de decidir tots els elements inclosos en la creació artística: des de la música, fins al vestuari i la narrativa de l’espectacle.
Aquesta llibertat de decisió, segons la coordinadora del projecte, els empodera moltíssim. «Els joves tenen molt pocs espais per parlar d’ells mateixos i quan arriben a un lloc que poden parlar del que volen sense que ningú els jutgi o els qüestioni; se senten molt lliures», explica. A més, diu, se senten molt orgullosos quan exposen el resultat final de mesos de treball i veuen que la seva veu té importància, fet al qual no estan acostumats. «La sensació que m’han transmès en molts tallers és que els adults no els fem cas i que sempre avantposem el que nosaltres creiem o les nostres idees preconcebudes al que ells realment volen explicar», assenyala Jurado.
Els grups que conformen els tallers s’intenta que siguin el màxim d’heterogenis possibles, per evitar, segons explica Jurado, la “doble exclusió” que suposa fer un taller únicament dirigit, per exemple, a persones amb diversitat funcional. Aquest grup que es conforma, i que es va cohesionant al llarg dels tallers, té una importància cabdal perquè el treball sigui efectiu. “El grup s’ha de generar, i això no passa d’un dia per l’altre”, subratlla Jurado. Per això és molt important que els tallers tinguin una continuïtat i que no només es tractin d’activitats anecdòtiques o puntuals.
En aquest sentit, l’avaluació que es fa de tot el procés també és molt important. Aquesta valoració es fa seguint estratègies més clàssiques, com qüestionaris o grups de discussió, o més artístiques, com la utilització d’un quadern on els joves escriuen com s’han sentit i què han après en cada sessió. “L’avaluació no només s’ha de centrar en el resultat final, sinó en veure l’evolució, en què els joves reflexionin sobre si, després dels tallers, se senten més capaços de comunicar-se amb la seva família i amics i, en definitiva, amb el seu entorn”, puntualitza la coordinadora del projecte.
Dance to work: dansa per a cohesionar equips de treball
Una altra pota del projecte Median T la Danza és el treball amb adults. Dance to work neix amb la voluntat d’apropar la mateixa metodologia utilitzada en el treball amb joves en l’àmbit dels equips de treball de les empreses. «Partim de la mateixa base, però els tallers no estan tan encarats al treball personal, sinó a una manera de moure el cos, de vincular-se i conèixer als altres», explica Jurado. Es tracta de sessions per a equips, programades cada dos mesos a l’Espai Jove Bocanord de Barcelona, orientades a millorar el clima de treball i les relacions entre les persones que el formen. Per fer-ho, es fomenten aspectes com l’escolta, la confiança, la comunicació o l’assertivitat de manera lúdica, partint del gaudi i el riure per tal de cohesionar els equips.
«En definitiva, es tracta de treure les màscares que ens posem del rol professional i ser més transparents. Quan rius i balles amb algú es genera un clima completament diferent i es creen relacions més autèntiques», comenta Jurado. La coordinadora de la iniciativa considera que els neguits i les pors que tenen els adolescents no són tan diferents de les que tenim nosaltres. Al final, diu, la vergonya o el sentit del ridícul són emocions que sentim tant als 17 anys com als 50.
