Quan anava a segon d’ESO, la Natalia va deixar d’estudiar. Estava passant una època complicada i va haver d’abandonar les aules. En aquell moment, van començar els dubtes i el neguit. “No sabia què fer. La cap d’estudis volia que seguís, però no em veia a un PFI i jo tampoc venia d’una bona experiència. No m’agradava l’ESO perquè durant tot el temps que vaig estar malament, no em van preguntar mai com estava o què necessitava. Només els preocupava si aprovava o suspenia. Era molta pressió i allò era el que menys necessitava llavors”. Aquesta és la història de la Natalia, però és també la del 14,8% de joves que abandonen els estudis prematurament a Catalunya.
Molts dels joves que, per una raó o per una altra, acaben expulsats del sistema escolar destaquen la falta d’acompanyament i orientació com a causes de l’apatia i manca d’interès pels estudis. “Constantment t’estan dient que no pots”, diu la Natalia. Aquesta manca de confiança afecta tot l’alumnat, no només els qui decideixen deixar els estudis. Una d’elles és l’Alejandra, nouvinguda a Catalunya el tercer trimestre del seu quart d’ESO, el 2019. “Era una escola amb tres nivells i, pel simple fet d’acabar d’arribar, pressuposaven que no entendria res i em van posar al més baix. Les classes eren molt bàsiques perquè ens deien que aquell any era d’adaptació i que, féssim el que féssim, suspendríem”.
Finalment, les notes de l’Alejandra van fer que aprovés el curs, però discriminar l’alumnat per nivells i (en molts casos) basant-se en el seu bagatge personal, té conseqüències molt greus. “Sovint ens trobem joves que han titulat, però no tenen competències per fer un Grau Mitjà. Hi ha qui creu que aprovant-los els fas un favor, però en realitat els tanques portes formatives, com pot ser un PFI, o els envies a uns estudis postobligatoris sense estar preparats. És una porta al fracàs”, assegura Jhonny Mancilla, director de l’Escola Municipal de Segones Oportunitats (EM2O) de Barcelona. Aquest centre és el primer d’aquestes característiques a la capital catalana i va obrir les seves portes el 2019 al districte de Sant Andreu.
Aquesta escola està destinada a joves d’entre 16 i 25 anys que, o bé no han acabat l’ESO, o sí que s’han graduat, però no han assolit les competències bàsiques o han deixat d’estudiar. “Aquest és l’únic requisit. Això i que tinguin motivació per tirar endavant. No mirem res més”, assegura Mancilla. I és que, tal com diu el seu director, aquest centre no serveix només per treure’s l’ESO, sinó per triar un camí i assolir les eines necessàries per transitar-lo. Per això, els joves que accedeixen a aquesta escola (en la seva gran majoria, derivats del Pla d’Orientació del Consorci i de Serveis Socials) han de passar per una sèrie d’entrevistes i se’ls fa participar d’una sèrie de jocs de rol en què s’observa com actuen davant el conflicte, si són proactius o tenen en compte els altres. “No ens interessen les notes ni la seva procedència. Només volem que tinguin ganes de vincular-se amb l’escola i amb els companys, perquè si no, no podrà connectar amb si mateix”, explica Mancilla.
Acompanyament exhaustiu
La Natalia i l’Alejandra són dues de les 74 alumnes d’aquesta escola. Normalment atenen a 30 per curs, però actualment encara assessoren 14 alumnes de la promoció del 2019 ja que, degut a les alteracions derivades de la pandèmia, van decidir que no els podien deixar tirats. L’acompanyament personalitzat és un dels trets característics d’aquesta escola que, durant el primer curs, es dedica a oferir classes curriculars de matèries de la secundària i tallers pràctics de diverses branques professionals, des de la sociosanitària fins a l’administrativa, passant per hostaleria, estètica o mecànica. Així, un cop han fet un testeig de diverses possibilitats, el segon curs poden inscriure’s a un centre de formació superior, mentre que a l’EM2O se’ls continua fent classes de reforç i assessorant a les tutories.
L’Isaías és un dels alumnes de primer; ell va arribar de l’Ecuador el 2017 i va graduar-se a l’ESO, decidit a fer un grau mitjà, però dubtava entre informàtica i fotografia. Mentre es decidia, va arribar la pandèmia i es va quedar sense places al centre on es volia matricular. Finalment, la seva orientadora li va recomanar l’escola de segones oportunitats. “M’agrada, perquè fem una formació molt pràctica que ens ajuda a prendre millors decisions i, a més, estic obert a fer una altra cosa que no m’hagués plantejat. Encara no he acabat de triar, però les matèries que fem m’ajuden molt”, diu el jove. La història el Fede és més o menys semblant, amb la diferència que ell ja està a segon i està cursant un grau mitjà d’hostaleria i, inclús, ja treballa a una empresa de càterings.
Ell ja tenia clar des de ben petit que volia ser cuiner i va camí d’aconseguir-ho. “Et pots preparar molt, però el veritable repte el tens quan arribes al món laboral. I, per això, el suport d’un tutor que t’acompanyi és essencial”, diu en Fede. Ell també va intentar matricular-se a un centre de formació quan va sortir de l’ESO, però tampoc va aconseguir places. Ara estudia a un centre privat, que abans hagués estat impensable degut a la seva situació econòmica, però els costos corren de part de l’escola. “No deixem caure ningú. A Barcelona hi ha una manca estructural de places a la pública i, si hem estat treballant durant tot un any en l’orientació d’un jove, ens sembla injust que no pugui seguir endavant perquè no es pugui pagar els estudis”, diu Jhonny Mancilla, que apunta que el suport de l’escola va des de la matrícula fins a les mensualitats i les despeses de material.
La pressió de l’entorn
“Tot i que ens diguem escola de segones oportunitats, no treballem amb el fracàs. Els joves que tenim aquí són valents, més que molts dels que estan al circuit del sistema escolar i segueixen el camí que tothom els ha dit que han de seguir. És difícil sortir de la roda i parar per saber què és el que realment vols fer”, diu Mancilla. Aquesta és la situació de l’Alejandra, que està matriculada a un curs d’auxiliar administrativa, però no té clar que s’hi vulgui dedicar. “Se’m dóna bé, però sé si m’agrada. Potser hauré de buscar uns altres estudis, però no m’espanta. Perquè ja he fet aquesta feina personal de conèixer-me i escoltar-me i no tinc la por d’haver de fer alguna cosa només perquè hi estic obligada”, diu l’Alejandra.
Molts dels joves que es troben en aquestes situacions s’acaben sentit jutjats o culpables per no haver assolit el què el sistema els deia que era la seva tasca i això fa que s’enquistin més els sentiments de fracàs o l’immobilisme. “Quan vaig deixar l’ESO i em vaig posar a buscar altres opcions, em sentia estranya, culpable. L’itinerari està marcat, però no es té en compte què sents. A més, la pressió del teu entorn no ajuda”, explica la Natalia.
Ella, com tants altres joves, han passat per un procès d’escolta personal molt profund, per tal d’entendre les seves necessitats i no sentir-se culpables per voler estudiar allò que els farà feliços en un futur. Ara, tot i que encara està a primer, la Natalia ja comença a tenir idees. Es debat entre psicologia o traducció. “Se’m donen bé els idiomes, però també m’agrada molt ajudar a la gent i vull entendre per què sentim el que sentim”, diu la jove.
