L’Escola Virolai és un dels centres que es va posar en contacte amb Arrels i aquest mes de setembre ha iniciat un projecte d’aproximació a les persones que viuen al carrer. Ja ho havia fet anteriorment amb la situació del turisme a la ciutat i ho farà més endavant amb el consum de roba, tal com explica en Quique Vergara, professor de 3r i 4t d’ESO del centre.
“L’objectiu no és només conscienciar, sinó fomentar l’activisme, l’educació en l’activisme social. Són jornades de sensibilització i d’actuació”, indica Vergara. “Preocupa que l’alumnat no es vegi com agent del canvi, i és bo que comenci a veure que hi ha activitats d’actuació. Per a això, hem incorporat les propostes d’Arrels”.
Amb aquesta finalitat, 90 alumnes de 3r d’ESO (14 anys) de l’escola Virolai s’han documentat abans de sentir a classe les explicacions del Francisco Moratello, persona atesa per Arrels que viu actualment al carrer, i de l’Albert Clapès, prejubilat i voluntari de la fundació. El projecte que proposa l’escola és de 30 hores, unes 6 hores per setmana, per aprofundir i debatre sobre la situació del sensellarisme. Ser conscients dels drets i les desigualtats forma part d’aquesta iniciativa.
“No rigueu d’una persona que està al carrer”
El Fran es presenta davant l’alumnat, que mai s’ha apropat a una persona sense llar o no ha conegut el seu punt de vista de primera mà: “El carrer és molt dur”, explica. “Quan t’acomiaden d’una feina, el món ja no et contesta. Cotxes fora, rellotges fora, habitatge fora… Caus, et deprimeixes… Si fa fred, t’has d’aguantar; si fa calor, t’has d’aguantar; si plou, t’has d’aguantar”.
“El que es busca és la comprensió, no que t’estiguin escopint o insultant”, continua. “No rigueu d’una persona que està al carrer. Si em mires amb mala cara, jo també ho faré”.
Durant l’activitat, l’alumnat va contestant les preguntes que planteja l’Albert, voluntari d’Arrels. “Sabeu quantes persones viuen al carrer a Barcelona?” “Sabeu que algunes són agredides pel fet de dormir al carrer?” “Qui defensa aquestes persones?” “On deixen les seves pertinences?” “Per què una persona acaba al carrer?” “Què vol dir aporofòbia?”
I els estudiants de 3r d’ESO van descobrint que no és el mateix tenir un sostre que tenir una llar. Un sostre pot ser un alberg, però això no és tenir una casa pròpia. A Barcelona hi ha prop de 5.000 persones sense llar, de les quals unes 3.000 viuen en albergs, 700 en assentaments, com naus abandonades, i més de 1.300 al carrer. Hi ha un equip jurídic d’Arrels que atén aquestes persones quan denuncien agressions, i al centre obert de l’entitat hi ha una consigna gratuïta per a qui necessita deixar objectes personals.
L’alumnat és participatiu i explica, amb les seves paraules, que “aporofòbia” vol dir “por als pobres”. Creu que la situació de les persones sense llar sovint té a veure amb perdre la feina, que vingui una crisi, quedar-se sense diners i acabar al carrer.
El que més enrenou causa a l’aula és escoltar una història que va ocórrer el 2005, quan tres adolescents que estaven de festa van veure una dona dormint a un caixer de Barcelona i van cremar-la viva, ocasionant la seva mort. Són massa joves per recordar aquell episodi. Parlen a l’hora i no se’ls entén, però tot són veus de sorpresa i cares d’incredulitat, com si es tractés d’una pel·lícula. Però llavors són conscients que hi ha drames més recents, com els assassinats de persones sense llar durant el confinament derivat de la pandèmia de la Covid-19, quan no tenien casa en què refugiar-se, o les morts de fred a l’asfalt per les baixes temperatures. A la seva pròpia ciutat, i no fa pas gaire.
Viure al carrer escurça la vida
“Si dic que la soledat mata, què vol dir?”, qüestiona l’Albert, per introduir que si la mitjana d’edat dels barcelonins i barcelonines és de 83 anys, la de les persones que viuen al carrer no arriba als 60 anys. “La soledat fa que tinguin poques ganes de viure. I la depressió pot portar a escurçar la vida. A Arrels s’intenta que la persona recuperi la confiança en ella mateixa”.
Entre les propostes que planteja l’alumnat per millorar la situació de les persones sense llar, figura canviar els pressupostos i preguntar a les empreses que gestionen els pisos com han de ser els habitatges per adequar-los a les necessitats d’aquestes persones. Hi ha qui demana qui finança Arrels, i aprenen que el 75% de les seves donacions són privades i el 25% de caràcter públic. I com troba la fundació els més de 100 pisos en què viuen unes 250 persones? Molts d’ells, via herència de persones que així ho deixen en el seu testament. I per què no treballen? Si ja és difícil per a una persona sense limitacions ni vulnerabilitats, encara ho és més per a les persones en situació de carrer.
Les preguntes de l’alumnat
Un cop escoltada la teoria, la majoria de preguntes es dirigeixen cap al Fran, que està acostumat a parlar entre el jovent i aclarir els seus dubtes:
“On vius?” “Soc sevillà, i he fet quatre vegades el camí de Santiago. És bo per pensar, per meditar. Montjuïc és el meu xalet d’estiu, i la resta de l’any baixo i dormo gairebé sempre tranquil·lament”.
“Per què vas acabar així?” “Vam passar de la bombolla a les vaques magres. T’acomiaden i no saps què fer. A Espanya, et contracten segons l’edat… Feia feinetes que em servien per menjar”.
“Has patit agressions?” “Verbals, que això també fa mal. A vegades passa gent per davant teu i et diu el que sigui. Jo contesto, no soc covard, i la gent, diguem, normal, marxa; d’altres t’acabaran insultant i escopint”.
“Quants anys has estat al carrer?” “Onze. He estat per diversos llocs d’Espanya i França. Els últims quatre anys he estat a Barcelona”.
“D’on aconsegueixes els diners?” “Ara porto tres euros i escaig. Són per seguretat, perquè si no menges o no sopes, et compres alguna cosa. Una mica de pa i alguna cosa i arreglat. Quan tens bon cor, la gent també et dona”.
“Estàs demanant diners?” “No. Jo cobrava una paga de 400 euros. Vaig fer algunes feines a festivals de música, a seguretat, i me la van treure. Ara haig de mirar de renovar-la”.
“Quina ha estat la situació més dura que has viscut?” “Quan vaig veure que pegaven un senyor i vaig haver d’avisar la policia. Si veieu algú dormint al carrer, deixeu-lo. I si està despert i voleu parlar amb ell, acosteu-vos a poc a poc, per veure si li ve de gust”.
“Has passat gana?” “Sí. Bufff. Abans de conèixer els menjadors de Barcelona, hi havia dies que anava on llenceu les escombraries i obria les bosses, menjava una mica de pa o una mica de fruita. Moltes vegades he anat a dormir amb l’estómac fent soroll. El carrer és molt dur”.
L’interès de l’aula continua un cop acabada l’activitat i un grup d’estudiants s’apropa a un agraït i comprensiu Fran per conèixer-lo una mica més de manera més distesa.
Canviar la mirada
El Fran i l’Albert estan acostumats a fer aquest tipus de trobades amb el jovent. El voluntari ho té clar: “Si avui aconseguim que tinguin una mirada diferent sobre les persones que viuen al carrer, haurà valgut la pena. Potser algun dia surten de marxa i algun amic vol molestar algú que està entre cartrons i algú li diu: ‘No. És una persona i no tenim dret a molestar-la’”.
L’Albert és conscient que canviar les polítiques i la sensibilitat envers el sensellarisme no és quelcom que es faci a curt termini, i que la joventut d’avui pot créixer formant part d’una societat activa i participativa: “Ells i elles decidiran què es farà”.
