“Un nen que pateix és un nen que no pot aprendre”, afirma Magda Martí, directora de l’Escola Cervantes. “A Ciutat Vella, ens trobem bastants vegades amb casos de desnonaments, que és una situació que fa patir els infants, i aquest patiment té repercussions a l’escola, de la mateixa manera que una separació mal portada o la mort d’algú que s’estima molt”.
La crisi de l’habitatge té un fort impacte en la infància i l’adolescència que també arriba als centres educatius. Un docent pot percebre canvis d’humor o de comportament que el posa en alerta: “Cada nen és un món i hi ha moltes maneres de reaccionar. És un tema emocional. Hem viscut casos en què, de sobte, està més irascible o més enfadat, i casos en què està més apagat, més trist”, indica Martí.
Des de l’Escola Cervantes, recomanen parlar del tema perquè els fills i les filles potser no entenen què succeeix però són testimonis de l’angoixa dels pares i les mares: “Moltes vegades, les famílies ho amaguen, però ells veuen patir els pares, i això els afecta molt”.
Per a la directora, el dol de perdre la casa comporta un patiment extrem que té repercussions en el dia a dia de l’infant. Acompanyar-lo en aquest procés és cabdal i, per això, el claustre de Cervantes ha fet una formació sobre processos de dol. “Cal posar paraules per poder ajudar-lo, que sàpiga que entens el que li està passant, que vegi que l’entorn escolar és un entorn segur i que pot estar tranquil, perquè estem per ajudar-los”.
Quan un docent detecta una actitud inusual en l’alumne, cal trobar un espai per preguntar-li: “Treu-lo de l’aula, parla, no minimitzis. En un cas així, l’educació formal queda en segon, tercer o quart pla, és el que menys interessa, perquè quan un nen està patint d’aquesta manera a classe és com si no hi fos. Per a nosaltres, el prioritari és atendre’l des del moment zero. Si hi ha dos docents a l’aula, el que tingui més vincle amb ell el traurà de classe l’estona que faci falta. Si hi ha un docent, avisa algú que hi hagi a direcció i alguna persona es farà càrrec de l’aula”.
Martí destaca que, a més dels desnonaments, hi ha altres situacions de crisi habitacional, com viure en pensions, compartir el pis amb tres o quatre famílies o apujar el preu del lloguer per expulsar-los i fer pisos turístics. Marxar del barri de tota la vida esdevé una altra angoixa i és que, com remarca Martí, “darrere una pèrdua d’habitatge hi ha moltes pèrdues”.
Arrelament
Miryam Navarro és antropòloga i investigadora col·laboradora de l’Institut Infància i Adolescència. Durant quatre anys, ha fet una recerca etnogràfica de 20 famílies de Ciutat Vella, ‘Impactes de la crisi de l’habitatge en les vides dels infants i adolescents’, en què ha comprovat la impossibilitat de famílies vulnerables per accedir a l’habitatge i les repercussions en la vida diària.
“Hem vist que l’expulsió té unes estratègies de fer fora les famílies i la infància de casa seva. Les pròpies famílies desenvolupen formes de resistència, sigui privació material o deixar d’anar de vacances, si bé el descans és importantíssim. En les rendes molt baixes, afecta l’alimentació i les necessitats bàsiques. També hi ha altres estratègies, com comunicar-se amb moviments pel dret a l’habitatge”, explica Navarro.
En la recerca, 19 de les 20 famílies estaven en situació de pobresa o exclusió social. Tal com indica l’antropòloga, “si ets un infant en context de vulnerabilitat, l’impacte és molt més gran. L’arrelament és bàsic perquè un infant creixi de manera saludable, permet tenir un context i una identitat de créixer com a persona i de forma segura. També permet a les famílies generar les seves estratègies de tenir un context de supervivència econòmica, des de la veïna que et passa la roba, fins a pares i mares que et donen informació o la botiga que et fia. Aquesta xarxa està basada en l’arrelament i si perds l’arrel perds també la teva eina de subsistència”.
Una de les conclusions de la recerca és que la crisi de l’habitatge es tradueix en una crisi de la infància, que afecta “de manera molt profunda i transversal, tant a la seva vida relacional d’amics, com pel que fa a la salut física i emocional. Els infants i els adolescents pateixen tot, des de la violència directa d’un desnonament fins a la violència de deixar en silenci casa seva”.
En aquest sentit, subratlla la investigadora, l’escola té un paper molt destacat en l’acompanyament d’infants i adolescents. La recerca parla d’un cas en què la comitiva judicial havia anat quatre vegades a desnonar la família, però la directora de l’escola i els serveis socials estaven en contacte i van tenir cura de l’alumnat afectat.
“Si l’escola no està al cas, s’agreuja l’impacte. El patiment, la ràbia, el malestar i la tristesa són enormes. Per això, és tan important que l’escola estigui connectada en xarxa”, afirma Navarro, que destaca també la feina que es fa als centres educatius, així com la creació de la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER).
La recerca etnogràfica es va presentar en el marc de la jornada ‘Infància i habitatge a Barcelona’ coorganitzada per l’Institut Infància Adolescència i l’Institut Metròpoli. L’informe ressalta que l’emergència residencial afecta la construcció i estabilitat de la persona en les diferents etapes de creixement i socialització del seu cicle vital, i de manera molt sensible en la infància i l’adolescència.
“La inestabilitat habitacional i patir situacions límit, com viure un (o uns quants) desnonaments o haver de créixer en una pensió durant anys, són una de les majors preocupacions i angoixes dels nens i nenes en risc de pobresa severa i /o extrema, i la font major d’estrès i de malestar de les seves famílies”, afegeix l’estudi.
En aquet sentit, confirma que els infants poden emmalaltir físicament i mental per aquest motiu, els afecta al rendiment escolar i a la convivència a l’escola i limita greument les oportunitats d’un creixement sa i en igualtat de condicions.
