“Cuando canta el gallo negro
es que se acaba el día.
Si cantara el gallo rojo
Otro gallo cantaría”
Una dotzena de nois i noies asseguts en semicercle al costat de la directora del Xamfrà, Ester Bonal, canten i marquen el ritme d’aquesta coneguda cançó de Chicho Sánchez Ferlosio, colpejant amb mans i punys sobre les taules. Davant del grup, la professora de cant Ana Rossi, gesticula amb energia i precisió els canvis de ritme, sobretot en l’exclamació amb què s’inicia la segona estrofa.
“Ay, si es que yo miento,
Que el cantar que yo canto
Lo borre el viento”
Ho repeteixen una vegada i una altra, amb força i molta concentració. Es relaxen. Intercanvien alguns somriures. Es produeixen moments d’intensitat emotiva, si s’ha de jutjar per les seves cares de sorpresa i la brillantor dels seus ulls. De tant en tant, l’Ana i l’Ester creuen algun comentari o premen les tecles de piano per subratllar una nota. “És molt emocionant”, intervé una noia. “Quin és el missatge?”, pregunta una altra. L’Ester contesta immediatament: “El gall vermell, si algun dia arriba al poder, es convertirà en gall negre, perquè el poder corromp”. Exploren diverses veus, comentant a qui li poden anar millor els greus o els baixos. Aquest taller de cant jove dura una hora.
Extraescolars inclusives al servei de tota la comunitat
A continuació, entra un grup de sis i set anys que treballen alhora diverses arts: des de la percussió fins a la música en moviment. Només a partir dels vuit anys s’apunten a una activitat diferenciada de música, dansa o teatre. Els tallers són d’allò més variat: cant coral, coral infantil, de dones, i de mares i pares; conjunt instrumental, violí, guitarra o acordió diatònic; break dance i cant modern per a joves, etc. Tots els tallers són setmanals, duren una hora i tenen lloc entre les quatre i les nou del vespre, excepte el de les mares amb nadons que es programa per als dijous al matí i algun altre. Actualment hi assisteixen 300 persones de totes les edats i condicions socials, majoritàriament del Raval i barris adjacents, però també arriben d’altres llocs.
Hi ha una tarifa plana de 60 euros al trimestre que dona opció a assistir a tots els tallers -hi ha qui assisteix a més d’un-, però hi ha famílies que paguen menys o gens. També n’hi ha solidàries que cobreixen la quota d’altres. Aquests magres ingressos es complementen amb els procedents de la Fundació l’Arc, que els dóna aixopluc, d’altres entitats privades, del conveni amb el districte municipal o de la plataforma de micromecenatge Teaming, on amigues i sòcies aporten un euro al mes. I estan atents a tota mena de convocatòries de subvencions i ajudes. Cal tenir en compte que Xamfrà compta amb un equip de vint-i-dues persones: una que s’encarrega de l’administració i de la coordinació ambles famílies i la resta, sempre professionals qualificats, que imparteix tallers: 5 amb dedicació plena i les altres a temps parcial, que perceben una remuneració digna. A més, es compta amb voluntariat permanent o puntual, amb cert bagatge professional en diversos camps.
Aquest espai socioeducatiu està molt vinculat al territori: és un dels nusos de la xarxa educativa i social que s’impulsa des de la Fundació Tot Raval. Des del principi, treballa per trobar complicitats i sinergies amb altres agents educatius, culturals i socials de barri, i està atent a les seves necessitats i demandes per incorporar a l’oferta formativa, sempre en clau d’inclusió. Així, col·labora, entre altres entitats i equipaments, amb el Casal dels Infants, amb el Parc Sanitari de Sant Joan de Déu (amb infància de diversitat funcional), o amb la Fundació Escó, que atén a dones en situació de risc, oferint un espai de socialització afectuós i no estressant amb tallers de jocs de falda. I ara s’inicien dos nous projectes: un grup de percussió per a joves de barri extutelats, i un altre per a dones que han patit processos de violència de gènere.
Però l’acció del Xamfrà s’estén també a uns 700 alumnes de tres centres escolars. Al Pere Vila s’organitzen les tardes artístiques; a la Mediterrània es promou una orquestra i al Verdaguer es treballa la música tradicional. Només s’atenen les demandes de centres considerats d’alta complexitat i que pateixen situacions de segregació o d’inequitat educativa. Una altra iniciativa del Xamfrà i la Fundació l’Arc és el Centre de Recursos Musicals i d’Educació en Valors, creat el 2012 i que funciona com una plataforma digital on els centres educatius i el professorat pot subscriure. Allà es pengen recursos i propostes didàctiques mensuals adreçades a educació infantil, primària i secundària. També se celebren tres formacions presencials a l’any.
Una directora que ho té molt clar: la música està al servei de l’educació i la societat, i no a l’inrevés
Ester Bonal (1956) porta tota la seva vida gaudint de la música: ensenyant i aprenent de manera col·lectiva, “fent-ho tots junts”. La cosa va començar quan tenia 5 anys i va entrar a la coral L’Esquitx de la mà de la seva tieta Maria Dolors Bonal, un referent emblemàtic en l’educació musical a Catalunya que sempre l’ha acompanyada en els seus projectes. Més endavant, en sortir de l’escola, la seva germana gran -que en aquell temps pertanyia a la coral Sant Jordi- els distribuïa partitures i les quatre germanes i un germà cantaven durant una hora. Una família molt musical. Va estudiar Farmàcia -¿error de joventut? – però no va arribar a exercir, i va seguir amb la seva passió musical durant el temps d’oci. Més endavant, es va apuntar al CAP (Certificat d’Aptitud Pedagògica), va treure les oposicions i va impartir classes a secundària com a especialista d’educació musical, activitat que, entre altres, compaginava amb la direcció de cors infantils. Fins que el curs 2004-2005 va arribar Xamfrà, una iniciativa de la Fundació L’Arc Música, dirigida per l’esmentada Dolors Bonal.
Primer es van situar en aules i espais cedits per l’IES Miquel Tarradell i, al cap de set anys, ja disposaven d’un local propi de 300 m², degudament equipat, cedit per l’Ajuntament. Com a directora se li reconeix un lideratge imaginatiu, democràtic i molt professional, perquè en tots els grans projectes es necessiten forts lideratges. Encara li queda temps per donar algunes classes a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i coordinar un postgrau d’Arts Escèniques i Acció Social a l’Institut de Teatre.
Xamfrà és un fidel reflex de la pensada d’Ester Bonal i de les altres persones que l’acompanyen en aquesta apassionant aventura que se sosté en tres pilars estretament interrelacionats: educació, música i compromís social amb l’entorn, sempre en clau inclusiva. “La música és un patrimoni comú de la comunitat que genera benestar a totes les persones. La portem a l’estómac, forma part de la nostra quotidianitat i a través d’ella es generen diverses emocions i valors. La música obre la possibilitat de meravellar, de fer-te vibrar, independentment de la cultura i de la situació social. Perquè aquesta vibració és transversal”. El seu discurs s’allunya, per tant, dels qui entenen la música com un luxe, reservat a les elits i només com un procés d’especialització.
Per Bonal la música desenvolupa dues qualitats bàsiques de l’acte educatiu: desperta la curiositat i fixa l’atenció. Sosté que cal ser molt exigents: “Sense disciplina no vas enlloc”. D’altra banda, sosté que en el procés musical es conjuga l’atenció a la diversitat individual amb els vincles de pertinença a una comunitat. Ho expressa de manera molt gràfica: “La música et permet que persones diferents, fent coses diferents puguin fer un acte col·lectiu harmònic. I totes i cadascuna de les persones són imprescindibles perquè això funcioni”. Es treballen actituds, s’aprèn a compartir i a participar de manera cooperativa, a construir comunitat. Per això a Xamfrà no hi ha classes individuals: tot es fa en grup.
La directora subratlla el valor dels llenguatges musicals i escènics per treballar emocions i espais compartits, “però la qüestió està en el com es fa, des de quina mirada. Aquí partim de quatre valors bàsics: la confiança, la generositat, el compromís i la permeabilitat: “Si algú se’n va del centre, sap que sempre pot tornar; i en bastants casos ho fan”. Ester Bonal atresora una sòlida formació musical però també pedagògica. Confia en la infància i en les seves enormes possibilitats, sap que l’educació es contagia més que s’ensenya, i està molt convençuda que el més important és el creixement personal de les persones, respectant els seus ritmes, sense atabalar-les, com passa en temps tan convulsos, accelerats i estressants com els actuals: “La música ha d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés”.
Una altra singularitat d’aquesta experiència, no es cansen de repetir-ho, és la inclusió social. “No treballem només per a la població desfavorida sinó per a tothom”; i un dels seus èxits ha estat integrar en un espai comú de trobada a col·lectius que fins ara vivien de manera molt impermeable, incorporant a una àmplia diversitat de famílies: des de les que habiten al Raval de tota la vida fins a les procedents de totes les cultures i onades migratòries, ja que es tracta possiblement de barri més multicultural de la ciutat. “Xamfrà no és una escola de música, dansa i teatre, sinó un espai socioeducatiu que treballa a través de les arts de manera cooperativa per garantir l’accés de totes les persones a la pràctica artística, en un espai no segregat”.
Al llarg d’aquests anys han rebut un munt de premis, entre ells el Marta Mata (2014), atorgat per Rosa Sensat, en reconeixement dels deu anys de trajectòria educativa al barri de Raval i, just aquest any, el premi Alicia com a projecte social, atorgat per l’Acadèmia Catalana de la Música. Quan li pregunto a l’Ester que em defineixi en una sola paraula aquest projecte, s’ho pensa una estona: “Et respondré pel que diuen moltes de les persones que hi assisteixen: una família”. I el seu somni és que es creïn altres Xamfràs, perquè és l’únic espai d’aquestes característiques.
Una obra feminista molt coral
Cada any Xamfrà, en col·laboració amb altres entitats de barri, organitza un espectacle final de curs on incorpora part del que s’ha après en les diferents àrees artístiques. Aquest any van estrenar Indòmites el 17 de juliol a la Sala Bars. Avui assisteixo a l’assaig general que realitzen al CCCBcoincidint amb l’exposició al voltant dels feminismes. L’obra la representen en col·laboració amb el col·lectiu les anònimes.
El text, de marcat contingut feminista, transcorre a la Barcelona dels anys 30, al cor de Raval, amb personatges reals de l’època i altres inventats, i que mostra el contrast entre l’explotació de la dona a la fàbrica i la vida d’una família burgesa, amb alguns salts i referències a la situació actual. Les escenes s’introdueixen amb vídeos de denúncia i reivindicatius, i les actuacions d’actors i actrius es barregen amb cants i danses corals, acompanyats d’una àmplia orquestra amb diversos instruments i registres musicals. En total hi intervenen unes 120 persones de diverses edats.
Yola: “No se’n parla de nosaltres”
Tots: Nosaltres!
Edith: Les que penquem 14 hores.
Totes: On el soroll et talla l’ànima.
El segueix un vals de Xostakóvitx. Després de l’escena de la fàbrica, apareix una altra familiar, amb algunes pinzellades sobre el cos i la dona: “El cos de les dones és respectat?; Tenim dret a gaudir del plaer?; L’amor és lliure?”. La segueix una altra sobre la taverna on apareix la reina del Pay Pay.
Hi ha escenes que es repeteixen fins a tres vegades. Tant Ester Bonal, que fa de regidora enganxada a l’escenari, com Cristina Gàmiz, autora del text i també directora, des d’una posició més distanciada, movent-se amb el seu petit Aran lligat al seu cos, van donant ordres per corregir entrades i sortides, tons de veu i tota mena de gestos i moviments: “més veu, amb més força!”; “Calleu, nois!”; “Va, la banda”; “Aquesta llum la trauria”; “Vocalitzar més, no correu, més a poc a poc”. Salten alguns nervis perquè el temps apressa: “Ens saltarem algunes escenes que ja controlem”; “L’orquestra, endavant”.
Cap al final s’entona el rap del patriarcat:
“No hauria d’existir aquest sistema autoritari,
Que per diferència de gènere no sigui igualitari,
… Som persones abans que res.
Juntes ens aixequem del tot
Ningú és superior de cap manera,
La igualtat; el feminisme és el mètode”.
L’obra acaba amb un himne i una manifestació. I en la família burgesa, la dona inicia un procés d’alliberament, posant al seu lloc al Sr. Ramon, a què se li dedica una cançó homònima molt popular.
Durant l’assaig converso breument amb quatre dels actors i actrius per a demanar-los la seva opinió sobre aquest projecte. Arnau, 17 anys, cursa 2n de Batxillerat i viu al Raval. Ha estudiat teatre i fa sis anys que és al Xamfrà. “Per mi és un espai on les persones aprenen a viure una experiència artística de manera col·lectiva i inclusiva, perquè l’art és molt elitista i no és accessible a la majoria de la població; i aquí sí que ho és. No es planteja com una competició entre els artistes sinó com un treball en equip”. Yola, 20 anys, estudia al Taller de Músics, ha cursat el Batxillerat Artístic i porta aquí cinc anys: “El Xamfrà m’aporta molt perquè el que vull és dedicar-me a ensenyar música”. Joan, 18 anys, segueix Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona, viu al Poble Sec i fa vuit anys que hi és: “Xamfrà és una experiència de formació i aprenentatge que et permet viure una experiència viva de les arts escèniques de forma comunitària i compartida, sense protagonismes ni rivalitats. És com una gran família”. I Simbiat, 18 anys, és el segon any que hi assisteix: “anava a Casal de Santa Coloma, em van parlar del Xamfrà i vaig venir immediatament. Estava en una crisi forta i em va ajudar a situar-me en la vida i a adonar-me que les coses cal treballar-les. Xamfrà em va fer sentir en família, trobar un sentit a la vida, fer alguna cosa útil que m’agradi i em faci feliç. No ho deixaria per res”.
Se senten com en una família, com ens deia l’Ester. Quantes altres vides hi haurà salvat aquest espai educatiu a part de la de Simbiat? El que és segur és que deixa marques profundes en els qui comparteixen aquest projecte que va més enllà, molt més enllà de la música. La història de l’educació mostra que la institució escolar ha après i ha canviat gràcies a la bona feina de diverses experiències extraescolars, més lliures, menys burocratitzades i també menys segregadores. Xamfrà és una d’elles, de la qual els centres educatius tenen molt a aprendre.
