A finals d’aquest curs escolar, Barcelona va aprovar una Declaració Institucional per instar a la Generalitat de Catalunya a incloure la història del poble gitano al currículum educatiu, seguint les passes de l’ajuntament de Sant Adrià de Besòs. En parlem amb María Rubia, vicepresidenta del Consell Municipal del Poble Gitano de Barcelona i presidenta de l’associació intercultural Nakeramos, i Pedro Casermeiro, membre de l’entitat de promoció d’estudiants gitanos Rromane Siklǒvne.
Per què cal que la història del poble gitano entri a formar part del currículum educatiu?
M.R.: Es desconeix totalment el que ha passat els darrers 600 anys de presència gitana a Catalunya i ja és hora que això es comenci a introduir. Hi ha un deute històric amb la comunitat gitana.
P.C.: És un fet de justícia. Els gitanos estem aquí des d’abans que existís Espanya com a tal. Però dins de la idea nacional d’Estat, parlar d’altres cultures mai s’ha acceptat i un gran damnificat n’és el poble gitano. És un poble amb una cultura diferenciada, amb una idiosincràsia pròpia que ha mantingut durant segles, amb un idioma que s’ha perdut per l’assetjament que ha patit. I no és fins ara que es comença a dir: “els gitanos són espanyols, és una cultura diferent que està dins del país i que ha de ser reconeguda”. Que la història gitana estigui dins del currículum escolar és quelcom bàsic.
Què s’hauria d’ensenyar?
M.R.: No parlem d’històries gitanes sinó de la història del poble gitano. Quan dius història gitana, a vegades hi ha pares que mostren la seva disconformitat, perquè potser pensen que els hi ensenyarem les tradicions culturals del poble gitano. Però crec que va molt més enllà. Que hem d’obviar i deixar de banda la part cultural, no estem parlant de folklore, sinó de deute històric. Parlem de segles de repressió, de més de 2500 pragmàtiques contra el poble gitano, d’esclavitud perquè treballessin forçadament en els vaixells i galions com a mà d’obra barata cap a les Amèriques, que van ser víctimes de l’holocaust nazi… I tot això s’ha de saber.
S’ha d’incloure en el temari d’una assignatura en concret o de manera transversal?
P.C.: Avui en dia moltes escoles treballen per projectes. Per això crec que ha de quedar obert al criteri de cada centre. No és tan necessari parlar de dates sinó d’històries, tradicions i valors compartits per veure fins a quin punt la cultura gitana s’ha enriquit de les altres i les ha enriquit. A més, si es fa així, es parla de tots aquests pobles amb qui el poble gitano ha estat en contacte des de l’inici del viatge, a l’Índia, fins a arribar a la península Ibèrica. Són cultures que avui en dia també conviuen amb nosaltres a la ciutat. Les escoles ho han d’assumir com un fet de riquesa cultura. I no és una qüestió només de posar-ho en un llibre o en un treball, sinó que les institucions educatives s’han de xopar del que és la cultura gitana.
M.R.: D’altra banda, amb aquesta llibertat de projectes de centre també corres el risc que s’utilitzin recursos didàctics i estudis ja fets amb una mirada estereotipada i paternalista.
Quins són aquests recursos?
M.R.: S’han fet molts estudis científics i d’investigació sobre la comunitat gitana on aquesta amb prou feines hi ha tingut veu. Ha estat senzillament objecte d’estudi. En la meva opinió, s’ha de treballar molt bé què es vol ensenyar, com i des de quina perspectiva.
P.C.: Per posar un exemple, es diu a tots els llibres que els gitanos van arribar aquí fent-se passar per pelegrins, perquè això els beneficiava. O sigui que van arribar mentint. Per què es diu? Pel que està escrit, complien amb tot l’estatut dels pelegrins, com la resta. Només perquè eren gitanos ja s’ha de dir que es van aprofitar? Si s’ha d’explicar la nostra història així, val més no explicar-la.
Com es pot evitar que s’utilitzin aquest tipus de materials?
M.R.: Jo reivindico que les organitzacions que treballem dia a dia aquest àmbit educatiu participem primer a l’hora de fer la llei i posteriorment treballem amb els centres. Nosaltres dos desenvolupem projectes en alguns instituts de Barcelona però no tots els centres podran disposar d’una entitat amb qui treballar. Per tant, serà important arribar a un consens sobre els materials als quals recórrer.
Quins projectes dueu a terme des de les vostres entitats?
P.C.: Amb l’associació Rromane Siklǒvne treballem en barris amb gran diversitat cultural, no només amb presència de gitanos sinó també de molta immigració. En les nostres dinàmiques educatives comencem mostrant un mapa mundi i animem que cada alumne de la classe, sigui d’on sigui, expliqui una tradició seva. I gairebé sempre passa allò tan bonic que els gitanos es reconeixen en moltes de les històries de diferents pobles, des dels cristians serbis o comunitats xineses, fins a musulmans o africans. D’aquesta manera veuen que no hem arribat del no-res i entenen que les cultures comparteixen. Perquè moltes vegades hi ha desconeixement d’aquesta riquesa, els mateixos gitanos no en són conscients que tresoregen una cultura de més de mil anys que ha passat per tot el món. Quan els ho planteges, per ells és un orgull.
Aquest projecte també està pensat per treballar amb els que no formen part de la comunitat gitana?
P.C.: Sí, la intenció és que ningú pensi que ser gitano és una cosa quadrada. Parlem de cultures en un sentit més ampli per explicar que ser gitano no significa no anar a l’escola, ni casar-se amb 18 anys. Treballem per trencar clixés del poble gitano i alhora també ho fem per altres pobles.
I com és l’experiència educativa de l’associació intercultural Nakeramos?
M.R.: Aquest curs hem impartit una optativa a l’institut Valldemossa, al barri de Porta (Nou Barris) que hem anomenat Interculturalitat, però des d’un vessant gitanal. Donem a conèixer i sobretot desmitifiquem els estereotips assimilats a la imatge i cultura gitana, i treballem amb la identitat. Treballem amb metodologies de l’educació no formal amb joves però dins l’espai formal. Ha sigut un èxit, sobretot per la resposta dels nois no gitanos. Veiem la transformació social, l’aire d’activisme i de defensa dels drets humans, com aquests joves es comprometen i un cop comencen a conèixer, volen saber-ne més. Aquesta causa els motiva a trencar estereotips i intentar entendre perquè s’ha arribat la situació d’avui en dia. Creiem que és bàsic i totalment necessari.
Us agradaria que projectes d’aquest tipus s’estenguessin per altres centres?
M.R.: Les escoles que ho proven et manifesten la voluntat de seguir, fins i tot de voler-ho fer un altre centre educatiu, proper a ells, perquè l’experiència és bona. És interessant i divertit ensenyar amb dinàmiques de l’educació no formal, però també se li ha de donar el pes que es mereix. Cal que hi hagi exàmens, que formi part del temari.
P.C.: Es tracta que, tant si obres un llibre d’història de 3r de Primària o de 3r d’ESO, aquest et parli d’història gitana.
En les dues experiències treballeu la història i cultura gitanes en relació amb altres. Creieu que les darreres onades migratòries han fet augmentar la consciència que cal parlar també de la gitana com una cultura diferenciada?
P.C.: No sé si és casualitat temporal però sí que hi ha una relació d’interès per la cultura gitana arrel que venen altres cultures. A nivell institucional, en el moment en què es comença a parlar de diversitat cultural, també se’ns inclou als gitanos. El problema, però, és que a vegades ens posen al mateix sac i nosaltres no som immigrants, som d’aquí, som catalans, som espanyols, però som diferents. Ara tot just estem lluitant perquè s’accepti aquesta realitat, tot i que a vegades no van pel mateix camí l’acceptació social i el treball institucional.
Que s’expliqui la història del poble gitano a les aules i aquests es vegin més identificats, pot ajudar a disminuir l’abandonament escolar?
M.R.: Crec que, per descomptat, pot afectar positivament. Però també hem de ser realistes i entendre que no ho podem canviar d’un dia per l’altre. L’antigitanisme a la societat ha calat, també en l’estructura del poder educatiu i legislatiu.
P.C.: El fet principal no és incloure la història gitana perquè els nens vagin més a l’escola, sinó perquè hi ha de ser. Són coses diferents. Que això pot repercutir en què els nens se sentin més identificats? És un altre pas que va molt més enllà. No depèn d’aparèixer o no en textos, sinó de les actituds de l’escola i del centre educatiu en general. Quan en un sistema educatiu el 100% del professorat és blanc doncs poca identificació i empatia es podrà tenir amb altres pobles.
M.R.: Exacte. Tampoc podem esperar la causa acció i pensar que si ara el fracàs escolar o l’absentisme no milloren és que els gitanos no responen. S’ha d’incloure en el currículum independentment perquè és un deute històric. Els resultats ja els valorarem amb el temps. Però no seguim culpant al poble gitano dels seus fracassos. Això precisament també és per treballar l’antigitanisme amb la comunitat no gitana. Per comunitat gitana també, per suposat, perquè coneguin la seva història.
Falten referents, als recursos educatius, de persones gitanes que hagin sigut importants per la ciència, per la política…?
P.C.: Sí, perquè n’hi ha però estan invisibilitzats. Hi ha hagut presidents del Govern gitanos. Al Brasil per exemple. La primera professora d’universitat del món era gitana. O sigui, exemples n’hi ha, una altra cosa és que tu vulguis visibilitzar-los com a tal.
M.R.: Existeixen però no se’ls ha donat el lloc que corresponia, ni tampoc hi ha hagut l’interès per fer-los públics. Quan el tercer sector i el món de l’activisme i l’associacionisme gitano prenen importància es comença a reivindicar. Per això per mi és tan important que les organitzacions tinguem lloc en espais de presa de decisions.
Un cop s’aconsegueixi que la història del poble gitano s’inclogui en el currículum, quin seria el següent pas?
M.R.: S’hauria de constituir un grup de treball des d’on poder consensuar les línies bàsiques. Crec que és important fer una aliança entre l’activisme i els drets humans dins l’àmbit educatiu i institucional.
P.C.: Ha de ser una part recollida a la llei: la participació del poble gitano en la redacció dels textos.
M.R.: Però per desgràcia aquestes coses no solen passar…
PC: Però és comprensible, no? És com si demanes que la història catalana l’expliquin des de Madrid. Es pot fer, d’acord, però t’estaràs deixant alguna cosa segurament, un enfocament.
I més enllà d’aquesta llei?
P.C.: Cal fomentar polítiques afirmatives que facilitin que els gitanos arribin a la universitat, que puguin ser professors, pedagogs, directors d’escola, funcionaris del Departament d’Ensenyament… És a dir, que puguin participar del sistema. Que no sigui un club on els gitanos no entrin. Normalment es diu que els gitanos són els qui fracassen, però quan tens que un col·lectiu que majoritàriament fracassa, segurament el sistema estigui fallant. Volem participar per canviar-lo amb transformacions més profundes.
Poseu-me un exemple de política afirmativa.
P.C.: Per obrir les universitats a totes les minories culturals, als EUA no sols hi accedeixes per nota de tall sinó que també hi ha quotes per grups culturals minoritzats. Això reforça l’esforç d’aquells a qui més els costa accedir al sistema educatiu. Això ha enriquit les millors universitats estatunidenques, i ara tant l’alumnat com el professorat ja no només són blancs.
M.R.: D’alguna manera han aconseguit tenir un president negre! Aquí hi ha bona voluntat, s’està obrint un camí força positiu, però falta molta feina.
