La Nati ja sobrepassa la setantena. Ella forma part d’aquella generació que va haver de migrar per a trobar un futur lluny del poble, on no hi havia feina per a tots. Va aterrar a Barcelona, on ja vivia la germana del seu marit, migrada d’un poble de l’interior de Galícia. Ella es va quedar a la ciutat catalana, cuidant de la canalla i treballant de dona de fer feines mentre el seu marit provava sort a Suïssa. No sabia parlar català; de fet, amb prou feines sabia escriure. Van anar passant els anys i quan la Nati, ja jubilada, va veure que no podia ajudar la seva néta amb els deures, va decidir assistir a una escola d’adults per a aprendre a escriure bé i a parlar català.
La Nati compleix el perfil d’usuària clàssica de les escoles d’adults: una persona amb una necessitat d’aprenentatge bàsica, com l’alfabetització. Així, aquests centres d’aprenentatge al llarg de la vida també obrien les portes a l’obtenció d’un títol de primària o a la preparació dels exàmens d’ingrés per a cursos de nivell més alts. Aquests espais, però, “any rere any han anat perdent gruix en les matrícules. Van sorgir fa 40 anys per alfabetitzar a causa de una demanda veïnal, però arran de l’expansió educativa dels darrers 30 anys han canviat les necessitats”, explica Albert Sanchez-Gelabert, sociòleg de la UAB i autor de l’informe L’educació al llarg de la vida a Barcelona: educació postobligatòria i pràctiques educatives comunitàries, coordinat per Ricard Gomà.
L’informe, que es presenta divendres en un acte al Palau Macaya, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, pretén analitzar la xarxa de propostes d’educació postobligatòria formal: les escoles d’adults i les Formacions Professionals. La motivació era elaborar un mapa educatiu, estudiant l’evolució de la matrícula i el perfil dels estudiants a través d’una mirada històrica, però “a mesura que ho anàvem fent, ens sortia cada cop més la formació als Centres Cívics i propostes formatives d’entitats o casals que havíem de tenir en compte per a contemplar l’univers formatiu de Barcelona”, comenta el sociòleg.
Les necessitats educatives dels adults ha variat: “per sort cada dia tenim menys necessitats educatives bàsiques i els adults busquen formar-se en aspectes que, clàssicament, consideraríem no necessaris”, apunta Albert. Però el concepte de ‘necessitat’ és molt relatiu: un cop apreses nocions bàsiques -que aquells nens i nenes de la guerra que van haver de deixar l’escola no van aprendre mai, com llegir, escriure i sumar- aprendre un segon idioma o saber interpretar la factura de la llum puja en l’escala de prioritats. I és que qui pot dir, avui en dia, que tenir nocions d’ofimàtica no és una competència bàsica?
Saber de drets laborals, tan necessari com saber llegir?
“Ens passem la vida tenint rols diferents i, fins que no en comencem un de nou no identifiquem necessitats. Per algú que comença a treballar potser és indispensable conèixer els seus drets laborals. I saber de nutrició potser no és bàsic per a una jove fins que no es converteix en mare”, assegura l’Ester Rams, membre de la Troca de Sants. Es tracta d’una escola de formació permanent que va engegar motors al febrer i que va voler buscar resposta a les necessitats formatives específiques del barri barcelonès tot organitzant un procés participatiu.
Així, aquesta escola comunitària apel·la a perfils diferents que, de fet, es troben a la mateixa aula. La base de les seves formacions són les “competències per la vida” que es necessiten practicar per aprendre i que els seus usuaris els demanden, com la informàtica. Això sí, asseguren que posen l’accent en “les persones que tenen menys competències perquè són les víctimes de la desigualtat”. Rams es refereix a aquelles que tenen necessitat de formar-se en lectoescriptura, que és un dels seus cursos més demandats.
“Hi ha moltes persones estrangeres, sobretot dones marroquines, que fa temps que estan aquí i no saben llegir ni escriure”. Aquest perfil, que també seria el d’un usuari clàssic de les escoles d’adults, no s’hi va dirigir mai perquè “són col·lectius invisibles amb demandes invisibles” i no va ser fins al procés participatiu de barri que va organitzar la Troca que es va detectar aquesta necessitat. Però aprendre en l’edat adulta no ha de ser només per a cobrir una necessitat: el gaudi d’aconseguir coneixements nous no només es compleix a les universitats, sinó a espais també de xarxa com són els Centres Cívics.
I és que, a la formació més “emancipadora i d’enriquiment personal” que intenta satisfer la voluntat de conèixer i la curiositat dels usuaris, se suma la “funció socialitzadora” dels Centres Cívics. Un espai on es troben des de classes de ioga fins a idiomes, passant per informàtica o cuina freqüentat per persones que “majoritàriament són del barri, que tendeixen a triar un centre proper a casa seva i que en fan un ús setmanal en el 80% dels casos”, explica Sergi Díaz, tècnic de l’ICUB. I és que el fet que els cursos dels Centres Cívics acostumin a ser de pagament i que focalitzin en el gaudi d’aprendre, més que no pas en necessitats formatives, conformen un perfil d’usuari diferent del d’espais com La Troca.
Segons una enquesta que analitza el perfil i preferències dels assistents als Centres Cívics de Barcelona del 2015, el 51% tenen estudis superiors -només un 16% presenta estudis bàsics o nuls. I, de la mateixa manera, el 50% dels usuaris estan en actiu. I és que, en el cas dels Centres Cívics, ens trobem amb persones que, majoritàriament, poden comprometre’s -temporalment i econòmica- amb cursos de llarga durada i sobre temàtiques que trien per passió i no per necessitat. Però no és el cas de totes les escoles.
Flexibilitat i manca d’un catàleg d’ofertes, els punts dèbils de l’educació per adults
“El principal problema de les escoles d’adults és que no s’adapten als canvis”, considera Sanchez-Gelabert. No només parla del fet que “continuïn impartint bàsicament alfabetització i que no s’adaptin a les noves necessitats formatives”, sinó que considera que també pequen de tenir “un format molt tancat”. Així, el sociòleg destaca que amb iniciatives més flexibles i propostes curriculars obertes amb matrícula viva, les escoles d’adults podrien reviure. “Mirem, si no, els Centres Cívics, que han augmentat molt la matrícula, o espais de formació comunitària, que ofereixen càpsules petites que els fan tenir una capacitat ràpida de resposta. És cap aquí cap on han d’anar les escoles d’adults”.
Així, Sanchez-Gelabertno considera pas que la demanda hagi baixat; al contrari, ha pujat. Però també s’ha fet més complexa. I és per això que no es pot esperar que un usuari resolgui totes les seves necessitats i inquietuds formatives en un sol espai; és per això que el sociòleg considera més necessari que mai “realitzar vincles comunitaris i que els espais formatius facin diagnosi de l’entorn per a potenciar el treball en xarxa i dissenyar un ventall ampli d’oferta formativa”.
Hi ha moltíssimes propostes, en diferents formats, barris, públiques o privades. I, de fet, hi ha moltes vegades que la mateixa proposta es pot trobar en dos espais diferents. “Això és fatal, perquè ens perjudica a tots. No volem oferir res que ja sapiguem que es fa. El problema és que de vegades no sabem que es fa”, opina Rams. Des de La Troca ja treballen amb la perspectiva col·laborativa i un dels seus objectius, com el de Sanchez-Gelabert, és el de col·laborar en la realització d’un catàleg i servei d’acompanyament i derivació cap a serveis formatius en l’àmbit de ciutat. “Es fa molt bona feina, però s’hauria de fer conjuntament. Tenim propostes molt interessants, però que circulen en paral·lel”, opina el sociòleg: “S’ha de posar ordre”.
