Aquest 20 de novembre es compleixen 31 anys de la signatura de la Convenció dels Drets dels Infants. Tres dècades en les quals s’han succeït crisis, guerres i canvis socials arreu del món. I una pandèmia global que ha fet aflorar desigualtats que ja planejaven sobre els infants però que, durant aquests mesos, se’ns han mostrat “de manera més descarnada”. Així ho considera Maria Jesús Larios, adjunta per la defensa dels drets dels infants i adolescents del Síndic de Greuges.
Avui, doncs, els reptes per a assolir i garantir els drets als infants d’arreu del món han canviat: drets com l’escolarització o la salut perillen inclús a indrets on estaven assolits. Garantir la presencialitat, la possibilitat de relacionar-se amb iguals, el dret a un habitatge digne on poder estar segur i l’accés al lleure són els reptes bàsics per a garantir una bona salut mental per als infants i joves que repercutirà en el seu present i el seu futur.
Des del darrer dia Mundial dels Drets dels Infants ha canviat molt la situació. Avui hi ha nous reptes per garantir aquests drets. Comencem pel dret a l’escolarització, que a molts països estava garantit però amb la pandèmia i la no presencialitat, això ha canviat.
La pandèmia ha fet més visibles dèficits que ja teníem al sistema educatiu; algunes desigualtats es posen de manifest, com la famosa bretxa digital, que va més enllà de la manca d’un dispositiu, sinó que contempla l’accés a una xarxa en igualtat, tenir connectivitat i coneixements per a usar aquests dispositius. Aquestes manques d’accés ja es donaven, però quan la xarxa va esdevenir la única via a l’educació se’ns han fet més notòries, de manera més descarnada.
A l’hora d’accedir a l’escolarització des de casa, també hem de posar de manifest altres desigualtats que tenen a veure amb les condicions d’habitabilitat. És per això que la pandèmia ens ha d’impulsar a fer polítiques d’accés a l’educació més igualitàries i això contempla, també, atacar el fracàs escolar. Els col·lectius més desafavorits són els que tenen una major taxa d’abandonament escolar prematur i, ara més que mai, hem de posar l’accent en aquells infants i joves més vulnerables que s’hagin quedat despenjats durant el període de parèntesi de l’educació presencial.
L’abandonament escolar és un problema que ja fa temps que el sistema educatiu pateix. Sembla que la gestió de la pandèmia s’està centrant molt en els aspectes immediats: creu que estem sent poc preventius amb qüestions com, per exemple, l’abandonament escolar que es pot donar en el futur?
De nou, la pandèmia visibilitza reptes que ja teníem. A Catalunya tenim taxes d’abandonament molt més altes que la mitjana europea que, a més, en situacions de bonança econòmica pugen, perquè hi ha col·lectius que tenen més incentius per a treballar que per a estudiar. Per això cal incrementar els programes de segones oportunitats, millorar els cicles formatius i millorar l’acompanyament i l’orientació escolar. Els experts tenen més que analitzades les eines necessàries per a fer disminuir l’abandonament, però aquesta pandèmia ha fet que patim regressions en la garantia de drets, inclús els que ja teníem més o menys controlats. Un cas el trobem en l’absentisme escolar de determinats col·lectius: s’estava treballant bé per aconseguir una vinculació dels nois i noies amb l’escola que amb la pandèmia i l’escolarització a casa s’ha perdut. Però vull pensar que es podrà recuperar.
“La pobresa infantil va augmentar durant el període de bonança econòmica; no vull pensar què ens trobarem la propera dècada”
Parlava dels infants que pateixen condicions habitacionals precàries. L’escola sempre ha estat un espai igualador. Com s’atenen, doncs, aquests infants i joves en situacions de semi presencialitat?
Aquest és un repte estructural: la taxa de pobresa infantil va assolir el 2019 el seu màxim, amb un 31% d’infants pobres a Catalunya. La millora de la situació econòmica entre el 2014 i la nova crisi, que es va notar a nivell macroeconòmic i en la reducció de la pobresa en altres col·lectius, no va tenir efectes en la pobresa infantil. És més: no només no va disminuir, sinó que va augmentar. I no vull pensar què ens trobarem la propera dècada.
Les polítiques de suport a la infància estan fracassant: si tenim un col·lectiu que incrementa la seva pobresa quan millora l’economia, ens ho hem de fer mirar. No estem focalitzant en la infància; és una qüestió de prioritats i invertir en infància és invertir en el futur del seu rendiment escolar i la seva salut mental. I és que els infants i les famílies vulnerables tenen el doble de possibilitats de patir un trastorn mental.
Sabent això, com hem de mirar les imatges de famílies que són desnonades, amb dues criatures petites, que han de marxar de casa seva en plena pandèmia i amb toc de queda, acompanyats de policia? Hem de pensar com afectarà aquesta situació a aquests infants, i ho hem de pensar de manera transversal, perquè som davant un repte estructural: les polítiques d’habitatge s’han de posar al centre, recuperant les llars que es van quedar buides amb la crisi bancària o incrementant el parc públic d’habitatge.
“Ara que hem vist que els infants no són vectors de contagi, culpabilitzem el jovent i l’adolescència sense pensar que el seu estil de vida és diferent del de l’adult”
Parlava de la salut mental. El confinament, que va contemplar els infants com a subjectes passius, haurà deixat seqüeles en molts infants.
Constatem un increment de problemes relacionals i de salut mental. Hem de continuar insistint en que la gestió de la pandèmia ha estat molt adultocèntrica: en un primer moment es va tancar els nens i nenes a casa, així com els parcs i les activitats, perquè es creia que eren grans vectors de contagi. Ara, que hem vist que no ho són, centrem el focus de la culpabilització en el jovent i l’adolescència sense pensar que el seu estil de vida és diferent del de l’adult. Els adults, normalment, tenen a casa els seus éssers més estimats, però l’adolescent no. En lloc de culpabilitzar-los, hauríem de fer-los partícips d’aquest repte col·lectiu…Ja sabem que l’adolescència és una etapa en què es qüestiona l’autoritat i, per tant, no és bona idea que l’estigma sigui l’estratègia.
Si ja la societat en general no som gaire partícips de la presa de decisions, la infància i l’adolescència encara ho són menys. No estan organitzats i, per tant, no se’ls escolta. Si no s’inverteix en eradicar la pobresa infantil és perquè no tenen veu ni canals de participació.
La participació és un dret recollit a la carta de drets dels infants. Com la podem afavorir?
Hi ha molt associacionisme juvenil, consells de joventut a les ciutats i moltes vies de participació disponibles, però només se’ls dona veu quan les decisions ja estan preses i han de reivindicar i lluitar respecte aquestes. Els hem de fer partícips en el procés de presa de decisions i això no només aplica a l’àmbit administratiu, sinó també a més petita escala. A les llars i a les escoles, sovint tampoc s’escolta la veu dels més joves.
Quan es prenen decisions s’ha de tenir en compte l’interès general de l’infant i per això hi ha un mecanisme, recollit a la llei, que no es fa servir prou, que és l’avaluació d’impacte de les polítiques. Estem acostumats a les avaluacions d’impacte mediambiental o de gènere, i caldria aplicar-hi la infància. I per a poder-ho fer, cal que escoltem més els joves i cal que ho fem adaptant-nos a les seves maneres de comunicar-se. Quan ens reunim i parlem amb el consell assessor jove, moltes vegades veiem que no ens responen els mails, però és perquè no els usen. Hem d’adaptar-nos a les seves xarxes, i no a la inversa, com poden ser Whatsapp o Instagram.
“El lleure és considerat com un dels drets menys prioritaris, però és tan important com la resta, perquè acaba repercutint en molts aspectes de la vida, com la salut mental”
Un dels espais de participació més horitzontals dels quals gaudeixen joves i infants és el lleure, que ara, en la segona onada, s’ha cancel·lat. Com podem garantir el dret al lleure infantil en pandèmia?
Això és clau. I ho va ser a l’estiu: després de tres mesos tancats, poder fer colònies, casals i cau va ser un esclat de felicitat que va funcionar molt bé, malgrat hi va haver una participació inferior a altres anys. No poso en qüestió les mesures epidemiològiques preses pels governs, perquè prou difícil ha de ser gestionar aquesta situació i prou pressions deuen estar patint, però en la mesura que es pugui s’han de garantir aquests espais perquè a la infància i l’adolescència la relació amb els iguals és clau. És un espai de transmissió de valors importantíssim, així com de relació intergeneracional. El lleure s’ha considerat sempre com un dels drets menys prioritaris, però és tan important com la resta, perquè acaba repercutint en molts aspectes de la vida, com la salut mental.
Si la infància és poc escoltada, hi ha un col·lectiu dins aquesta que encara és més invisibilitzat. Els infants amb discapacitat o necessitats educatives especials tenen un greuge afegit a l’hora de seguir les classes a distància, de relacionar-se i adaptar-se als canvis de dinàmiques.
És un dels col·lectius que més van patir, no només pel tancament d’escoles sinó pel tancament de tota una sèrie de serveis de suport. Els infants amb discapacitat pateixen una manca de garantia del dret a la plena inclusió en tots els àmbits de la vida i moltes vegades no són prioritaris en el procés de presa de decisions. Cal incrementar els suports educatius pel seu desenvolupament i posar l’accent en la veritable inclusió i per això cal una transformació del sistema educatiu, formal i no formal.
I és que el lleure i les activitats esportives moltes vegades són segregadores per qüestions de gènere i de capacitats. Necessitem un canvi de mirada que aposti per una atenció diferenciada que acabarà beneficiant tothom, perquè totes les criatures tenen ritmes d’aprenentatges diferents. Aquest canvi, però, sabem que és costós i que ha néixer de tota la comunitat educativa, perquè és un repte col·lectiu.
Els reptes són de tota la comunitat educativa, però la iniciativa ve de l’administració. Pot valorar la seva gestió de la pandèmia?
Des del principi vam veure que hi havia una certa de descoordinació i manca de direcció clara, segurament justificada per la urgència de la situació. Després es van posar mesures, com garantir les targetes moneder per a les famílies que tenen beques menjador o el repartiment de dispositius. Però és cert que s’ha de fer més esforç per arribar als infants vulnerables o als centres d’alta complexitat. L’administració té uns tempos que duen a mancances i ineficiències en moments d’urgència: hi ha hagut un esforç, però no ha estat suficient i no s’ha arribat a tothom. De cara al futur cal més intensitat i més planificació.
