Obrir les portes de l’escola per a que l’esperit educador surti als carrers i l’impuls ciutadà entri a les aules. Aquesta és l’essència de les Ciutats Educadores, que el 30 de novembre celebren el seu dia mundial. Aquesta jornada commemora l’aniversari de la redacció de la primera Carta de Ciutats Educadores, que enguany compleix 30 anys. Més de 500 ciutats d’arreu del món, amb diferents històries, cultures i dinàmiques, han plasmat en un text una idea global de com les urbs haurien d’educar en totes les seves dimensions, més enllà de les escoles.
L’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE), de la qual Barcelona n’és la impulsora i la seva alcaldessa, Ada Colau, n’és la presidenta, presenta enguany una carta renovada que dóna un paper clau a les noves tecnologies, a la sostenibilitat climàtica i al respecte a la diversitat. Perquè educar no és només ensenyar llengües i matemàtiques, sinó lluitar contra els perills de les fake news i generar espais segurs i amb perspectiva de gènere. Sota aquestes premisses s’ha elaborat la carta, amb la participació d’experts i pensadors com l’antropòloga Yayo Herrero o el filòsof Joan Manuel del Pozo, que van participar en una taula de diàleg el passat dijous, juntament amb la comissionada d’Educació, Maria Truñó.
La celebració de l’aniversari tindrà com a acte central de l’Ajuntament de Barcelona el mateix dia 30 un diàleg entre diverses alcaldies de ciutats de l’AICE -Barcelona, Bilbao, Rosario (Argentina) i Granollers-, així com una conferència marc a càrrec del filòsof, Daniel Innerarity seguida d’un espai de debat entre personatges com la filòsofa Eulàlia Bosch i l’arquitecta Zaida Muixí, qui posa de manifest que les ciutats “avui en dia, no són un espai igual per a tothom i hem de treballar per posar la vida al centre i per fer-les espais adequades per a les persones que no pas pel consum”.
Millorar el compromís públic envers la igualtat de les ciutats és el compromís de la nova carta, que reedita l’antiga versió, que es va signar a Gènova el 2004. “En una època tan accelerada com l’actual, 15 anys són molts, sobretot ara que allò públic està en risc i la democràcia està afectada pels populismes, les desigualtats i la desconfiança”, apunta Joan Manuel del Pozo, qui afegeix que “sense llibertat, la democràcia és coixa”. Una ciutat que educa és, doncs, essencial per a lluitar contra aquests mals socials i per a generar una generació amb “competències ciutadanes i assegurar el diàleg social”, assegura Yayo Herrero.
Així doncs, aquesta nova carta posa el focus en què l’educació és una necessitat humana i que les ciutats han de lluitar per eradicar els factors que anomenen ‘deseducadors’. Entre aquests, els pensadors destaquen el fenomen de les fake news, font de moltes de les desigualtats que es generen a les ciutats, degut als perjudicis i rebuigs que en deriven. “Hem de reinventar les urbs per a que permetin reconèixer la barreja i que les mentides, fruit del desconeixement, no hi tinguin cabuda”, opina Muixí. Un exemple de com una ciutat pot organitzar-se per evitar un rumor excloent es va donar després dels atemptats de Barcelona, quan “les xarxes de veïns van respondre ràpidament, sortint al carrer, per evitar que es donessin respostes xenòfobes”, recorda Yayo Herrero.
Tot educa
“Tot educa, no només l’educació formal: com es planteja el territori o els diàlegs entre els veïns”, assegura l’antropòloga, qui destaca que “ens hi juguem molt”. Per això, el segell d’una ciutat educadora és la governança i la interdependència. “Front les desigualtats, hem de donar eines als ciutadans per a corregir-les”, considera Joan Manuel del Pozo. Garantir l’accés a una bona cultura, generar espais per viure lliurement el cos sense visions dicotòmiques de gènere, o assegurar el benestar de tothom davant de fenòmens com les onades de calor o una pandèmia. “Cal cuidar la vida que alberguen les ciutats, independentment del seu gènere, orientació sexual, procedència o edat”, resumeix Zaida Muixí.
És per això que l’arquitecta destaca la importància de concebre l’educació des d’una visió “holística: la ciutat és un llibre obert que ens educa a cada passa que donem”. La clau és no considerar l’urbs com una “peça separada d’allò que l’envolta i dels elements que la conformen”, diu Yayo Herrero. En aquesta línia, Del Pozo afirma que la voluntat de la carta és assolir la permeabilitat: “hem d’incloure dins les nostres ciutats l’esperit de les zones rurals i acceptar la necessària connexió amb altres ciutats que ens són físicament llunyanes. I, de la mateixa manera, hem de fer que l’esperit de ciutat entri als elements que la conformen, com l’escola, i que els seus sabers i ensenyances xopin els carrers”.
Ciutats durant crisis climàtiques i sanitàries
Les ciutats han de ser saludables per a tothom. I per salut s’entén “el benestar físic, emocional, afectivosexual, la prevenció d’addiccions, un envelliment actiu i que combati la solitud”, matisa Joan Manuel del Pozo. La ciutat educadora “incorpora les cures, que són les que fan avançar les democràcies”, afegeix. Durant el confinament i la pandèmia s’ha repetit molt la idea i la necessitat de posar la vida al centre, però és que “només si hi ha vida hi ha salut i igualtat”, destaca Zaida Muixí, qui aposta per prioritzar el benestar per davant de la mercantilització de les ciutats: “és un canvi que costa, perquè suposa augmentar el valor que li donem a la vida”, alerta.
En aquest sentit, els pensadors asseguren que cal guanyar més espai públic i de més qualitat: “hem de recuperar la idea de generar espais ‘per a res’, que no tinguin cap ús concret ni específic, que siguin els veïns i veïnes els qui li atorguin un significat”, destaca l’arquitecta. La recuperació de carrers i zones per a vianants que s’ha realitzat durant el confinament a ciutats com Barcelona “fa guanyar vitalitat i augmenta la consciència del valor d’allò públic”, assegura el filòsof.
La carta, doncs, s’elabora en el marc d’un context d’especulació urbanística, de desplaçament de les minories i de la creença que “una ciutat només té sentit si genera beneficis”, diu Yayo Herrero. Així, el document està pensat “per a la ciutadania, perquè si les persones comprenen, ocupen i gaudeixen de l’espai públic, les possibilitats de resistir creixen”, apunta. Si els ciutadans i ciutadanes es fan seus aquests espais públics pensats “per a res”, és molt difícil “que els qui governen puguin resistir-se a l’impuls ciutadà”, afegeix Herrero. Així, la ciutat, la ciutat que educa, es transforma en un “escenari de participació que es fa amb els peus, trepitjant els carrers i vivint-los”, resumeix Joan Manuel del Pozo.
