Tim Gill ha viatjat arreu del món a la recerca d’allò que anomena Kind City (Ciutat Amable), que podria ser traduïda per allò que aquí anomenem Ciutat Jugable. Aquest consultor londinenc, expert en mobilitat i joc en la infància, assegura que aquestes ciutats amables han de comptar amb dos trets: que permetin que els nens i nenes es desplacin de manera lliure i que hi puguin trobar coses a fer. La mobilitat de les criatures s’ha vist reduïda dràsticament els darrers anys degut, en part, a l’eliminació de zones verdes i a l’auge del trànsit rodat, que suposa un perill evident.
Gill es veu esperançat amb els canvis que s’estan veient darrerament a les ciutats, que també responen al repte de combatre la crisi climàtica. Però també diu que aquests canvis han d’anar més enllà i han de donar-se a més ciutats. Considera que Barcelona és un bon exemple del camí que s’ha de seguir. I d’això va parlar a la conferència Ciutat Jugable: com es transforma Barcelona i la resta del món, organitzada per l’IMEB i l’Institut Infància i l’Adolescència.
Al principi de la teva intervenció a la jornada vas mostrar una diapositiva que explicava com ha evolucionat la mobilitat dels infants. Era un mapa de Londres en què ensenyaves que als nens de 1919 els era permès desplaçar-se a un radi de 10km de casa seva. Aquesta distància s’ha anat escurçant fins avui i al 2017 només els era permès desplaçar-se 300 metres. Fins al final del carrer. Què ha passat i quines conseqüències tenen aquestes retallades en la mobilitat?
El que ha passat és un patró clar arreu del món, no només al Regne Unit. Hi ha un munt de factors, però crec que el més important és el creixement del domini absolut que té el cotxe. Els vehicles són una amenaça pels nens i nenes i les famílies pateixen quan aquests estan exposats al trànsit. També existeix un augment de la criminalitat i, per tant, una sensació de manca de seguretat. A més, els nens i nenes no es desplacen tant, entre d’altres coses, perquè paradoxalment molts van a l’escola lluny de casa i s’hi desplacen en vehicle privat. I, precisament, això no podria pas ser així sense l’auge dels cotxes.
I tots aquests factors tenen afectacions que van molt més enllà del cercle de mobilitat dels infants. L’autonomia per desplaçar-se, per anar pel barri i veure’s amb els amics és fonamental per una infància feliç i saludable. Per sentir-se ciutadans de la seva ciutat. I és que moure’s per on es viu és un dret fonamental bàsic. I els infants estan perdent salut, benestar emocional i la capacitat de comprendre per si mateixos com funciona el món, per tal de poder desenvolupar-se en un seguit de situacions quotidianes. Si els nens no poden sortir de casa lliurement, perden un munt d’oportunitats.
Abans parlaves de la sensació d’inseguretat que afecta les famílies. Però creus que aquesta sensació de perill també la perceben els infants? Com afecta al seu desenvolupament el fet de tenir por dels seus barris?
Si no deixem que els nens i nenes surtin gaire de casa podem entrar en un cercle viciós. Per una banda, tindran moltíssimes ganes de tenir experiències a l’exterior perquè no els són permeses, però per altra banda, quan surtin, se sentiran poc segurs i potser deixen de voler sortir. Hi ha diversos estudis al Regne Unit que demostren que els infants que no poden sortir sols de casa es mostren preocupats o angoixats quan han de fer algun trajecte de manera autònoma. A més, aquesta inseguretat es retroalimenta en el futur, perquè si no els deixem sortir, no són capaços d’observar i entendre certes dinàmiques socials i no podran replicar-les en el futur. Cosa que farà que encara se sentin menys còmodes al carrer.
Això té a veure amb el fet que no els deixem mai sols. El nen de 1919 podia caminar 10 km lluny de casa seva, sense la seva família observant-lo a cada passa. Com afecta els infants estar sota constant vigilància?
Afecta la seva confiança, al fet de sentir-se capaços i responsables. Totes les famílies volen que els seus nens i nenes esdevinguin independents, però la infància és un viatge i estem fent que els graons siguin massa grans, tot tenint-los tancats a casa i negant-los el dret a sortir lliurement amb els seus amics. Els hem de deixar sols, que juguin i experimentin sense un adult espantat, constantment darrere les seves esquenes, que salta a la primera senyal de problema. Si els nens i nenes recorren el viatge de la infància constantment acompanyats per adults vigilants, mai no seran independents.
Quan acabi la pandèmia haurem d’entomar la crisi climàtica i haurem de canviar les ciutats. Aquest serà un gran moment per pensar i escoltar les necessitats dels infants
Tu parles que l’ideal són les ciutats amables. Creus que estem molt lluny d’aquest objectiu?
Durant el darrer segle, els infants han anat perdent llibertat i han d’esperar a tenir 12 o 16 anys per fer allò que els seus avis podien fer quan tenien 8 anys. Però en els darrers 10 anys hi ha hagut canvis a millor en diferents ciutats i diferents països, on ha crescut l’interès en la mobilitat dels infants i Barcelona n’és un bon exemple. Ha intentat combatre la dominació del cotxe i treballa per crear més espais verds als barris, conjuntament amb una estratègia pel joc infantil. Al meu llibre Urban Playground: How Child-Friendly Planning and Design Can Save Cities escric sobre altres ciutats, com Antwerp (Bèlgica) o Tirana (Albània), però sens dubte Rotterdam (Països Baixos) és el millor exemple. En totes aquestes ciutats es pot mesurar els efectes positius d’aquests canvis, però encara no és suficient i no s’han donat a suficients ciutats.
Hem d’acabar aquest canvi que s’ha començat. I la clau d’aquest repte, quan sortim de la pandèmia, estarà lligat a la crisi climàtica. Dissenyar ciutats amables va de la mà de combatre el canvi climàtic, tot fomentant l’ús del transport públic i la generació de pulmons verds a les ciutats. I aquest serà un gran moment perquè les ciutats estiguin al costat dels nens, pensant en ells i elles i les seves necessitats.
Per poder parlar de ciutats amables, aquestes han de respectar la llibertat de moviments i han d’oferir coses per fer. Entenc que quan parles d’això no penses només en espais de joc…
Tinc una contrada contra les àrees de joc delimitades. De nou, aquí, Barcelona és un gran exemple, amb les Super Illes. Són obertes i, tot i que no són espais de joc, són jugables i gaudibles per tothom. I aquesta és una de les claus: hem de començar a dissenyar espais no segregats. És a dir, que els espais no estiguin exclusivament pensats per nens petits o per gent gran, sinó que siguin espais socials pel barri, que tothom pugui estar-s’hi. En ciutats denses com Barcelona, es necessita que l’espai públic treballi per la ciutadania. L’arquitecte danès Jan Gehl diu que la gent va on la gent està. Així que un espai públic vibrant genera un cercle virtuós en el seu ús: la gent hi va perquè hi ha gent. I gent de tot tipus. Aquest espai sense reserves seria el que faria un millor servei per tothom.
Hem de començar a dissenyar espais no segregats. És a dir, que no estiguin exclusivament pensats per nens petits o per gent gran, sinó que siguin espais socials pel barri, que tothom pugui estar-s’hi
En aquest tothom, de vegades, fa la sensació que oblidem els adolescents. Quan es parla de ciutats jugables, pensem en infància i quan pensem en espais de socialització, pensem en adults. Oblidem aquesta franja de la població que es troba enmig d’aquestes etapes vitals?
És evident que es tendeix a obviar els adolescents. I perquè això no passi, crec que és necessari tornar a portar la natura a la ciutat. A tothom li agraden els espais verds, amb arbres i ombres, on els ambients són suaus. La natura no només fa que l’espai sigui gaudible per gent de totes les edats, sinó que ajuda a que sigui més convivible. En poques paraules: és més guai. Posar àrees verdes a les ciutats és un clar exemple de win-win: serà bo per la sostenibilitat, pel clima, per reduir la contaminació i per generar millors espais per nens i veïns. I és que una de les coses que diuen els infants que volen específicament, quan se’ls pregunta com millorarien les seves ciutats, són arbres. Normalment pensem que només volen tobogans i gronxadors però no: volen espais on poder estar amb els seus amics, en zones segures i sense trànsit. I els és igual si hi ha equipaments de joc.
Una de les àrees més jugables que he visitat mai és a Bilbao, a la Plaza Nueva. Una plaça dura, amb cafès i botigues als voltants i un gran espai buit al mig, només ocupat per seients públics. Vaig estar allà un divendres al vespre i estava ple de famílies amb criatures jugant a futbol i corrent. Els adolescents també hi eren. Era realment bonic de veure i no hi havia un sol equipament de joc. Només era un espai de socialització, que la gent s’apropiava.
Sembla que estem obsessionats amb l’equipament. Intentem omplir l’espai amb coses per seure i jugar. Però potser alguns grups, com els adolescents, no volen fer, sinó estar.
Els adolescents tenen molts problemes a l’espai públic. No tenen llocs on estar i, allà on sí poden, es troben que moltes persones els rebutgen i els volen expulsar. Però és contraproduent fer-los fora i alienar-los. Quan parlem d’espai públic, és molt més fàcil dissenyar zones per nens petits, però pel que fa als adolescents, no hi pensem gaire i no instal·lem equipaments que els puguin semblar atractius. Els adolescents busquen espais on poder estar amb els amics, busquen fluïdesa i algun tipus d’incentiu, com zones d’esport. Els adolescents són molt clars quan els preguntes què volen. Si ens prenguéssim el temps per preguntar i escoltar-los, per involucrar-los, les ciutats estarien millor dissenyades.
Mirem una mica enrere i parlem del confinament. No sé com va ser a Londres, però aquí va ser dur pels infants, ja que van ser el darrer grup en poder sortir de casa. Portem tota l’entrevista parlant de mobilitat i estem passant per una època que retalla la llibertat de moviments i de socialització.
A Espanya vau estar pròxims a l’arrest domiciliari. Al Regne Unit no va passar això: els infants podien sortir, però tots els parcs estaven tancats i les famílies i criatures molt espantades. I avui encara continuen tancats. Continuem en un clima de por i, encara que els deixessin anar a jugar a les zones de joc, crec que hi hauria moltes que no ho farien. La majoria de nens han perdut durant el confinament, sobretot aquells que no tenien accés a l’aire lliure. Hi haurà molts infants que trigaran a recuperar-se d’aquests mesos, d’aquesta angoixa, de la manca d’exercici físic i del fet de trobar a faltar els seus amics. Crec que vam posar massa el focus en com recuperar educativament els mesos que van passar sense trepitjar l’escola, però el veritable problema no és educatiu, sinó que radica en la seva felicitat i salut mental.
Ara estem parlant d’estius de joc. Aquesta és una campanya de governs a les municipalitats de Londres. Tothom treballa per donar unes bones vacances als nens i nenes. I això és important, no només per garantir el dret al lleure, sinó perquè també és un reconeixement dels sacrificis que han hagut de fer durant la pandèmia. Han estat els més impactats pel confinament, alhora que han estat els menys afectats per la malaltia. Totes aquestes restriccions i mesures no es van dissenyar pensant en els infants, i els devem un retorn. Molts adults no són conscients de com de dur ha estat per ells.
Som a temps?
Qualsevol moment és millor que mai. Crec que la recuperació serà dura i dissenyar-la dependrà de com avanci la pandèmia. Ara estem en un moment en què podem fer coses pels infants, tot i que no sabem com estarà la cosa d’aquí uns mesos. Però això no ha de ser un impediment per planejar què podem oferir als nens i nenes.
