La setmana passada, un jutjat de Barcelona va decretar una sentència pionera en el seu àmbit: reconeix, per primera vegada, el dret a la compensació per maternitat a les dones que perdin la criatura durant el part. Aquesta compensació es basa en el fet que les dones reben un plus a la seva pensió de jubilació per cada criatura que han tingut i, fins ara, els nadons que morien durant el part no comptaven per aquesta ajuda. En aquesta sentència, que prové d’una demanda del Col·lectiu Ronda, el magistrat declara que no tenia sentit la norma anterior, “basada en una perspectiva purament mercantilista, com si s’estiguessin fabricant unitats productives d’éssers humans”.
La clau d’aquesta nova norma es basa en el fet que, fins ara, els nadons havien de romandre vius durant 24 hores per tal que se’ls reconegués una personalitat jurídica pròpia. Ara, independentment de si criatura sobreviu al part o no, comptarà per la compensació de la seva mare quan aquesta es jubili. I és que s’entén que, encara que la criatura no visqui, la mare ha de ser compensada perquè tindrà dificultats per conciliar vida laboral i embaràs igualment. A més, “s’ha de compensar totes les mares per l’esforç laboral i físic de tenir una criatura i recuperar-se del part”, va afirmar la jutgessa canària Gloria Poyatos.
Però hi ha una altra qüestió que també s’hauria de compensar: el dol. Si només es contempla la contraprestació en termes productius i en base al temps que la mare haurà d’estar fora del mercat laboral, es deixa de banda el procés de cura i sanació que ha de venir després de la pèrdua d’un fill o filla. “Hi ha dones que han perdut la seva criatura fa més de 10 anys i encara arrosseguen la pèrdua, perquè es tracta d’un dol invisible. I, a més, com que afecta principalment les dones, encara està més amagat”, explica la Cristina Cruz, psicòloga perinatal i presidenta de l’Associació Petits amb Llum, que acompanya dones que han passat per aquesta situació.
Les criatures que neixen mortes no són considerades nadons, sinó fetus i, per tant, no poden registrar-se al llibre de família
Per aquesta associació, la sentència recent és una molt bona notícia, però alerten que encara deixa fora moltes mares i molts supòsits com el de la pròpia Cristina. Ella va perdre la seva criatura fa tres anys, a la setmana 28 d’embaràs. El seu fill no va morir durant el part, sinó que va néixer ja mort. “Em van fer una sèrie de proves i el bebè estava malalt. Em van haver de fer una interrupció de l’embaràs”, recorda la Cristina. Per això, al seu fill no se’l va considerar un nadó, sinó un fetus i, per tant, no va poder registrar la seva criatura al llibre de família, sinó que va ser inscrit a l’anomenat Llegat d’Avortaments, un registre de les morts perinatals.
Aquest és el cas també de la Raquel Franquesa, secretària de l’associació Petits amb Llum, on va conèixer la Cristina. Ella també va perdre la seva filla Ona abans que nasqués, degut a una preeclàmpsia que va aturar el cor de la petita quan encara no havia nascut. “Al cap i a la fi, jo vaig tenir una filla, jo era mare, encara que hagués nascut morta. Aquesta nova notícia està molt bé, perquè ajudarà a que moltes mares no hagin de passar pel que hem passat nosaltres i qualsevol avenç, per petit que sigui, és bo. Però necessitem que es reconegui que nosaltres no hem tingut un avortament, sinó un fill”, diu Franquesa.
Una maternitat invisible
La Cristina i la Raquel es van conèixer als grups d’ajuda mútua que organitza Petits amb Llum, per parlar i compartir el dol i la pèrdua. Al cap d’un temps, es van tornar a quedar embarassades. Juntes, de nou. “Ens vam acompanyar molt. Teníem la sort de tenir família i amics, però cal parlar amb algú que hagi passat el mateix que tu i puguis compartir aquesta maternitat que és invisible pels altres. Perquè, encara que no hi hagi la teva criatura, tu ets mare igual”, explica la Cristina. Aquesta pèrdua, encara que cada cop se’n parli més, continua sent un tabú a la nostra societat.
“Et diuen frases clixé amb les que et volen ajudar però només ho empitjoren, com passa pàgina, encara ets jove, ja tindràs un altre fill. O podria haver estat pitjor. Pensa que ni tan sols l’has conegut”, apunta la Raquel, qui recorda que el seu segon embaràs va ser “molt dur psicològica i emocionalment”. Avui, torna a estar embarassada i, tot i que el darrer part va anar bé, “no puc evitar pensar que, en qualsevol moment, podria perdre la meva filla”, diu.
Els equips mèdics i la violència obstètrica tenen un paper més important del que es pensa en la magnitud del dol perinatal
Aquest dol i aquesta maternitat invisible pesen molt. I el patiment que té una mare està molt relacionat amb la violència obstètrica a la qual es veu sotmesa. “En situacions de mort perinatal és quan més violència hi ha”, assegura la Cristina Cruz, qui afirma que els equips mèdics tenen un paper “més important del que es pensen en les conseqüències i magnitud del dol que patirà una dona”. Tot i que, des de l’associació asseguren que a Catalunya i especialment a Barcelona, hi ha grans protocols d’actuació i atenció, això no és així ni en tots els casos ni a la resta de l’estat espanyol. “Jo vaig rebre una bona atenció, però van tractar el meu cas com si hagués estat un avortament fruit de la mala sort, sense l’empatia que esperaries quan es parla d’una criatura morta”, recorda.
La manca d’acompanyament i atenció genera “estrès posttraumàtic” en moltes dones, assegura la psicòloga. Però, tot i que la gran càrrega d’aquesta pèrdua se l’enduen les dones, des de l’associació també reclamen el dret dels pares a ser correctament atesos. Així com les mares tenen dret a baixa per maternitat en cas que la criatura neixi morta (sempre que hagin passat 180 dies de gestació), aquest no és el cas dels homes. “El meu marit va haver de demanar la baixa per depressió. Se suposava que havia d’anar a treballar després que la seva filla naixés morta i estant la seva dona feta un drap?”, es pregunta la Raquel.
Així, tant la Cristina com la Raquel reconeixen que aquesta resolució del jutjat de Barcelona és una bona notícia, però asseguren que encara queden moltes millores a fer. “Ens hagués donat més pau una resolució més completa, però ens alegra saber que hi haurà mares se’n beneficiaran i que no hauran de viure el mateix que nosaltres”, afirma la Cristina. Aquest camí que manca per fer, diuen, es construirà gràcies a la valentia de moltes dones que, cada cop més, s’animen a explicar la seva història i a reclamar els drets que, com a mares, els pertanyen.
