Què vol dir aprendre? Aprenem bé? Com ha de ser la relació entre mestre i aprenent? Què és un mestre aprenent? Aquestes són algunes de les preguntes que es plantegen a Saber aprendre, un cicle de “Seminaris Il·lustrats” en què la filòsofa Marina Garcés conversa amb tres creadors sobre el fet d’aprendre com a experiència de vida i sobre les eines que ens proporcionen les disciplines artístiques per eixamplar la imaginació. Aquest cicle, organitzat pel CCCB, va donar el tret de sortida el passat dijous 20 de gener, amb la conversa entre Garcés i el compositor Joan Magrané. Aquest debat serà seguit per dos més: amb el dramaturg Joan Yago (3 de febrer) i amb l’artista visual Lúa Coderch (10 de febrer).
Prenent el llibre de Garcés, Escola d’aprenents, com a punt de partida de la reflexió conjunta, l’objectiu d’aquests debats és obrir una finestra d’idees entrecreuades, experiències, creences i dubtes sobre el fet d’aprendre, considerant l’aprenentatge com quelcom que va més enllà de l’aula i que suposa un fet distintiu i emancipador. Així, aquesta primera conversa va ser encetada per Joan Magrané, que va compartir la seva vivència com a alumne i aprenent a través de l’acadèmia musical i com aquestes experiències es van contraposar, o no, a la passió infantil que el va dur a voler fer de la música el seu mode de vida.
“Sota de tot, hi ha la passió, que et porta a voler descobrir. Aquesta experiència, que és individual, et duu a un aprenentatge col·lectiu que, ja dins l’aula, converteix la passió en quelcom més reglat. I ja, quan arribes al conservatori, entren en joc el cànon i la universalització”, explica Magrané sobre el seu periple educatiu. Segons el compositor, s’ha d’anar amb compte: l’aprenentatge posa ordre a la passió, però s’ha de vigilar que no l’ofegui. “Tal com està pensada l’educació, ens pot prendre la passió d’aprendre. Però el cànon, ben après i ensenyat, pot ser l’eina per relacionar-nos amb altres idees; no tant un límit, sinó una porta oberta”, apunta Marina Garcés.
Per tal que l’aprenentatge es doni en aquesta clau enriquidora, cal cuidar la relació entre el mestre i l’aprenent. “Aquesta relació ha de basar-se en la idea d’artesania, que Garcés destaca al seu llibre. Un mestre i un aprenent han de crear junts quelcom nou. És cert que la formació reglada fa que et facis petit, però un bon mestre et pot fer créixer”, assegura Magrané. En aquest sentit, cobra molta importància, doncs, la figura del mestre aprenent, que no només expressa sabers, sinó que els recull. “L’aprenentatge s’ha de fer des de la imaginació i aquesta no neix del buit, sinó de la capacitat de treballar sobre situacions que ens demanen respostes més enllà de les dicotomies”, apunta Garcés.
I és que, un cop superades les contradiccions entre bé i malament, passió i cànon, ofici i creació, es poden entendre aquests conceptes com a “polaritats” i no com a elements excloents i incompatibles entre ells. I és aquí on entra en joc un dels termes al voltant del qual va girar la conversa: la incertesa. “El mestre t’acompanya en moments de dubte, però també està ple d’incerteses. Als filòsofs i als artistes ens uneix el fet de treballar en mons inefables”, diu Magrané.
Certeses en la incertesa
“En temps de…”. Així ens referim a les nostres vides, segons Garcés, emmarcant el dia a dia en un fenomen temporal que dóna sentit a allò que fem, som i pensem, encara que els actes vagin molt més enllà del context. Avui, en temps de pandèmia o en temps de crisi, “la incertesa és l’única certesa i la temporalitat de la vida queda atrapada en un temps únic que no s’acaba. En aquests moments, però, hem de recordar que els aprenentatges no tenen lloc només en un temps, sinó que enllacen temporalitats”, diu Garcés. Així, aprendre és pensar en els presents, futurs i passats, en plural, perquè no n’hi ha només un. “Reivindicar-se com a mestres i aprenents que som és compartir i rebre trossos de sentits provinents de diferents sistemes, cultures i temps”.
Ambdos, tant Garcés com Magrané, s’han mostrat d’acord en què el sistema educatiu està en crisi, però al contrari del que es pugui pensar, segons els protagonistes de la conversa, la crisi no rau en la confrontació entre models pedagògics ni en les confrontacions sistèmiques i de plantejaments. “Ens passem el dia parlant de qui té dret a aprendre i a qui li correspon ensenyar. Ara que tenim els mestres confinats veiem, per primer cop, el qui de l’ensenyament i el qui que no se’n fa càrrec”, diu Garcés, que posa sobre la taula que no s’han estat plantejant bé els problemes. “El dubte no era si vídeoclasses sí o no; ni si obrir les escoles sí o no. El dubte era com estar junts quan no podíem estar junts i hauríem d’haver pensat respostes en base a polaritats actives que haguessin donat resultats molt més enriquidors que un sí o un no”.
Davant aquesta situació simplificadora i dogmàtica, Garcés i Magrané s’han preguntat “com es pot aprendre, quan la nostra realitat està capturada en un present en crisi i en un futur que no té sortida?. No es pot, perquè aprendre és enllaçar”, han dit. Així, la resposta a tot és que la crisi de l’educació és la crisi del temps, “d’un temps trencat d’uns cap als altres”. I és que sense aquests temps que ens uneixen, no hi ha relació i sense relació no hi ha capacitat d’aprenentatge ni d’ensenyar. “Parlem d’accions conjuntes. S’aprèn i s’ensenya junts, la qual cosa no vol dir que s’aprengui igual, però aquesta és la riquesa”, diu Garcés. A això, Magrané respon que, per tal de fer aquests canvis de plantejament, “cal temps”. I aquí està la clau: el temps que ens manca. El temps com a gran enemic en la cultura del consum i el moviment constant. Però també com a potencial aliat.
