“La coeducació que ens plantejàvem l’any 2000 ja no ens serveix avui en dia. Hem superat moltes coses, però hi ha altres desigualtats i vulnerabilitats estructurals que ens continuen travessant”. Així parla la Xènia Gavaldà, membre del grup d’Educació i Gènere, un grup de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona, així com de l’associació educativa Edualter. Aquestes dues institucions han elaborat una recerca per visibilitzar les pràctiques de referència i els reptes de la coeducació a Catalunya. Aquesta investigació, que s’ha fet per iniciativa de la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere (PUCVG) i de l’ONG Intered -proposta emmarcada dins del Programa “Joves Mobilitzats per una vida lliure de violències”, finançat per l’Agència Catalana de Cooperació-, ha treballat amb 12 centres educatius de tot el territori català i ha analitzat les seves pràctiques coeducadores en funció de les seves idiosincràsies i característiques.
L’objectiu d’aquesta recerca és visibilitzar aquestes iniciatives, que han estat triades en tant que tenen un caràcter de transferència i de sostenibilitat. “No es tracta de dir que aquestes són bones i la resta són dolentes. El que buscàvem eren iniciatives que fossin transferibles a altres centres i sostenibles en el temps”, explica Berta Llos, del grup de recerca de la UAB.
Un dels estudiats és l’Institut Joncar de Barcelona, un centre de nova creació que, ara per ara, només compta amb educació fins a quart d’ESO i l’any que ve estrenarà la seva primera classe de Batxillerat. “Som un equip docent molt jove, que treballa a partir de les ganes de fer-ho. Tenim clar que no és suficient posar quadradets liles als llibres de text, sinó que el gènere s’ha de treballar transversalment”, diu l’Analía Vega Uceta, professora de ciències socials i tutora. Vega explica que les mestres (“perquè no ens enganyem, les qui ho fem som dones”) compten amb molt suport de la directiva per dur a terme projectes transversals trimestralment, així com per introduir el gènere a les assignatures curriculars.
Per exemple, a llengua anglesa es treballa un eix cronològic de la publicitat sexista, mentre que a història, després d’estudiar el nazisme, es farà un projecte per desmuntar el terme feminazi, o a llengua castellana es treballa l’argumentació arran del concepte de la pressió estètica. “Intentem normalitzar l’educació en clau de gènere, perquè no sigui un bolet que va apareixent. Volem que l’alumnat vegi que ens ho creiem i que ho incorporin a la seva vida”, apunta Vega, que també explica que a l’aula han pogut organitzar tallers sobre diversos temes de la mà d’entitats especialistes en qüestions com sexualitat o comunicació no sexista.
Resistències a la coeducació
Un dels objectius de la recerca és analitzar, més enllà de les pràctiques en sí, quines són les facilitats i les resistències a l’hora d’introduir iniciatives coeducadores als centres. Per exemple, el suport de la directiva o l’accés a entitats o xarxes de l’entorn amb què compta l’Institut Joncar és un gran facilitador, “hi ha centres que no tenen aquests recursos. O n’hi ha que no tenen el suport del centre i que veuen que tot penja de la feina d’una sola mestra. També n’hi ha que fins i tot, es troben amb el rebuig de part de l’alumnat”, assegura Alejandro Caravaca, membre del grup de recerca de la UAB.
I és que, durant la investigació, s’han trobat centres en què grups d’alumnes han arribat a boicotejar les activitats de les assemblees feministes o comissions liles. “Els discursos de l’odi que hi ha a la societat han arribat a l’aula i canvien la seva realitat i regles de convivència. Els negacionismes ens han de fer plantejar com treballar la coeduació i com introduïm les diverses realitats des de la interseccionalitat i una mirada decolonial”, assegura Neus Garriga, tècnica d’educació d’Intered. I és que, encara que hi ha joves “molt empoderades, encara n’hi ha que pensen que no cal fer formació en gènere”, afegeix Amaranta Garre, de la PUCVG.
Aquesta situació s’ha donat a l’Institut Joncar, on Vega assegura que han viscut “conseqüències un xic doloroses quan veus les resistències vers la coeducació”. Per exemple, explica que, arran de la tasca coeducadora, moltes noies han començat a posar límits i a denunciar certes actituds. “Això està molt bé, però fa que ens adonem que a les aules hi tenim assetjadors, cosa que abans no vèiem”. A més, també assegura que certs nois responen amb “reaccions virulentes quan parlem obertament del gènere, perquè veuen uns privilegis que estan en perill. Tenim nois amb masculinitats meravelloses, però malauradament els que més soroll fan són els altres”, apunta la mestra.
Una aposta per la formació
La xarxa i els grups de discussió entre el professorat d’aquests centres estudiats es va crear per tal de compartir eines per superar aquestes dificultats a l’hora de coeducar. “A més, amb la recerca volem visibilitzar que les escoles, també les que no hi apareixen, no estan soles. Que s’estan fent moltes coses arreu del país i que hi ha un espai on es pot debatre”, explica Berta Llos, de la UAB. I és que una altra de les intencions d’aquesta investigació és poder incidir en la política educativa de Catalunya, “tot visibilitzant la necessitat d’assegurar que la coeducació
sigui una pràctica recollida en la Llei Educativa catalana i el currículum, per tal que la legislació empari el professorat que es vulgui formar i facilitar els recursos.
I és que una de les queixes més exposades per part del cos docent que duu a terme aquestes iniciatives és que “ens sentim sols, abandonats i desbordats”, tal com apunta Vega. “Jo he estudiat història de l’art i he fet un màster en educació, però totes aquestes coses no me les ensenyen. Depén de la nostra empatia i, des del Departament se’ns ofereix molt poca informació, alhora que se’ns demana formació sobre salut mental, diversitat, gènere o digitalització. Em sembla bé i necessari, però hauria de ser una formació que vingués de base i se’ns hauria de donar suport, perquè no arribem a tot”, es lamenta la mestra.
En aquesta línia, una de les reticències més destacades entre el professorat per no dur a terme pràctiques coeducatives neix de “la por i del desconeixement. Moltes mestres no tenen formació en pedagogies feministes i no saben com solucionar els conflictes que es generen a l’aula quan obres aquests melons”, apunta Xènia Gavaldà. Aquesta por es veu, per exemple, en els moments en què cal parlar d’educació sexual. Analía Vega la tracta en les seves hores de tutoria i ho fa “des del gaudi, el respecte i les cures, no des de la por o la salut. Però per fer-ho així em vaig haver de formar pel meu compte, i durant el procés l’he pifiada diverses vegades amb conceptes o parlant de diverses orientacions i no me n’he assabentat fins que he seguit formant-me”, confessa la mestra, que assegura que quan passa això l’envaeix “un sentiment de culpa. Perquè la sexualitat té molt pes en la vida d’una persona”.
Però, més enllà de les dificultats, les millores que descriuen aquests centres arran de les pràctiques coeducadores són notables. “Alumnes empoderades, comissions feministes que es transformen en espais segurs, nois deconstruint-se, professorat més conscient…”, explica la mestra. Totes aquestes evolucions fan que “valgui la pena l’esforç” de parlar-ne i d’enfrontar-se als possibles conflictes. I és que parlar-ne, se n’ha de parlar. “El silenci és heteronormatiu i patriarcal. Si no en parlem, automàticament tothom és cis i hetero”, assegura Alejandro Caravaca. Per això, la coeducació no és només cosa del 8 de març o del 25 de novembre, perquè el masclisme i les violències no hi són només quan hi ha un cercle violeta al calendari.
