Aviat farà dos anys d’aquell dia en què tot es va aturar, d’aquell 13 de març en què s’anunciava que començava un confinament que ens tindria mesos tancats a casa i amb les escoles buides. El març del 2020 començaven les classes per videoconferència, les reunions telemàtiques i l’auge de la virtualitat. Tot plegat, però, no es va aturar amb la fi del confinament, sinó que va seguir a les nostres vides amb les quarantenes i contagis que s’anirien succeint durant les diverses onades de la pandèmia. Són molts els estudis i experts que ja han alertat de les conseqüències per les criatures de perdre la presencialitat. Però pels professionals de l’educació no va caldre esperar gaire per saber que tancar les escoles tindria greus seqüeles per alguns infants.
És per això que alguns ja es van posar mans a l’obra durant les primeres setmanes de la pandèmia. És el cas del Casal Font d’en Fargues, situat al districte d’Horta-Guinardó, que de seguida va aixecar la veu d’alarma sobre la bretxa que s’eixamplaria amb la Covid. Així que, a través dels canals de difusió de l’Associació de Veïns i del propi Casal, van organitzar una reunió de barri online per veure què es podia fer. “Sabíem d’infants que no podien seguir les classes amb normalitat perquè la situació a casa no era òptima o perquè no tenien dispositius. També n’hi havia que no podien seguir el ritme i no tenien ningú que els ajudés, essent que tots els programes de suport, com l’Èxit, estaven parats”, explica Maria Oria, dinamitzadora del Casal.
En aquella primera reunió van sortir moltes idees, però es tenia clar que es volia crear un espai d’acompanyament fora de l’escola pels infants del barri, on no només s’ajudaria a fer els deures, sinó que també hi hauria un
acompanyament socioafectiu. Així, el tercer trimestre del curs 2020/21 va néixer Cap Infant enrere, un projecte per fer front a la bretxa educativa de la mà de la xarxa veïnal. Així, avui són 27 alumnes de les set escoles públiques del districte les que poden acudir un o dos cops per setmana a aquests espais d’ajut i acompanyament al qual, també en forma part, des del seu inici, el Casal la Barraca del Carmel.
Així, aquests infants tenen un espai en el qual parlar, estudiar, preguntar o, simplement, sentir-se acompanyats, de manera força individualitzada. Els grups són de màxim sis criatures i estan dinamitzats per dues persones voluntàries per cada dos o tres infants, que són, en la seva gran majoria, mestres jubilats del barri. L’Eulàlia Blanco és una d’elles i assegura que aquestes criatures “necessiten d’atenció individualitzada. La majoria arriben obsessionats amb fer els deures, però es tracta d’escoltar-los per veure què és el que necessiten i per què no entenen certes coses, més que no pas ajudar-los a aprovar”, assegura.
Escoltar, més que estudiar
A les persones que han impulsat aquest projecte no els agrada descriure’l com de reforç escolar, sinó “d’acompanyament a persones. És més important escoltar què ens tenen a dir, que fer els deures”, diu Lucia Arbondo, de la Barraca del Carmel. Els nens i nenes usuaris d’aquest espai són infants amb dificultats acadèmiques, però a més amb la particularitat de tenir famílies que no es poden fer càrrec d’aquestes dificultats, ja sigui per qüestions econòmiques o per manca de capital sociocultural. És per això, per trobar les famílies i els alumnes adequats, que Cap infant enrere compta amb la col·laboració imprescindible dels centres escolars, que envien els infants que necessiten fer l’acompanyament. “Plegats fem un seguiment formal i, si en algun moment veiem alguna senyal d’alerta o l’infant deixa de venir, detectem per què i intervenim”, explica Arbondo.
A més, el fet de tenir al projecte mestres jubilats, assegura que la sensibilitat i la professionalitat estan presents durant tot el procés. “Al nostre bagatge tenim l’experiència i els coneixements, alhora que gaudim de la flexibilitat de no estar en una institució escolar”, assegura la Dolors Saez, una altra de les mestres. Aquest acompanyament tan personalitzat, que a la vegada compta amb tot el suport del barri, fa d’aquesta iniciativa “una gran proposta veïnal que les escoles i les famílies han rebut amb moltíssima il·lusió”, assegura Eugeni Torres, membre de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Font d’en Fargues.
“La valoració ha estat molt positiva. Parlem de criatures amb moltes mancances, però ja veiem que s’estan empoderant i milloren la seva autoestima”, apunta Àngels Ferrer, una altra voluntària. Per la seva banda, la Iolanda Garcia assegura que “sentir-se escoltats i saber que algú estarà al seu costat, passi el que passi, i que no l’esbroncarà si suspèn, sinó que intentarà esbrinar què passa, els dóna molta confiança”. Així, són diverses les tècniques per acompanyar aquests infants. N’hi ha que llegeixen plegats o s’expliquen el dia. D’altres, repassen els exàmens ja fets. I d’altres, com l’Eulàlia, juguen al parxís amb un menut nouvingut per practicar l’idioma amb els números i els colors. Qualsevol tècnica és bona per escurçar, ni que sigui una mica, aquesta bretxa educativa que la Covid només ha fet que eixamplar.
