Un contenidor de vaixell ubicat a la plaça del Canòdrom, al costat de l’Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica’, al barri del Congrés i els Indians, convida -fins diumenge- a conèixer i a aportar històries personals de migracions, de més o menys distància, a través de relats, objectes i fotografies que la gent espontàniament i voluntàriament aporta a l’arxiu de memòries en trànsit que és Museu Migrant Migrant. És el projecte amb el qual la fotògrafa Angélica Dass construeix un relat d’humanitat fet per totes i tots, una iniciativa amb valors i principis que enllacen plenament amb la Barcelona ciutat educadora compromesa amb la transformació educativa i el reforç dels vincles. I que ara rep l’Angélica per a omplir de testimonis aquest contenidor de vides que ens interpel·len com a humans i sensibilitzen sobre la realitat de qui ha d’allunyar-se de la seva terra.
Com va néixer aquest Museu Migrant Migrant i per què duu aquest nom?
Va ser durant una experiència al País Basc, amb el projecte que vam anomenar Un arbre sense arrels no prospera. Es tractava d’investigar la història migratòria de Bilbao amb alumnes de sis escoles. Van sortir moltes històries, com les de nens i nenes, evacuats durant la guerra civil, que varen retornar com a menors no acompanyats. Però també vaig saber que a Bilbao hi ha una comunitat filipina molt gran i que per tot el món hi ha persones nascudes al País Basc. En només sis centres d’ensenyament vaig aprendre molt. I aleshores vaig pensar: això no pot quedar aquí i, quan vam acabar, em preguntava com pot ser que no hi hagi un museu de la migració a l’Estat espanyol que és una terra tan travessada per migracions, del camp a la ciutat, d’altres països cap aquí, i d’aquí cap a fora. A Catalunya en teniu un, però molt centrat en el vostre cas, i a Cantàbria hi ha la Fundación Archivo de Indianos, però un museu de la migració més global no hi és. I així va néixer la idea del Museu Migrant Migrant, un museu de la migració que alhora migra, perquè no té un lloc fix i perquè així pot anar recollint les històries de tothom.
Com funciona exactament?
En cada lloc on anem lloguem un contenidor de vaixell, així evitem la petjada ecològica desplaçant-nos. A dins del contenidor muntem una petita exposició amb fotografies dels objectes que ens ha anat portant la gent i en un QR al costat, els qui entren a visitar-la es poden descarregar els àudios dels relats personals de cadascú. I tots aquests QR es poden sentir també en l’arxiu de la web del projecte museomigrantemigrante.es. D’aquesta manera, el projecte esdevé alhora un museu en línia que qualsevol persona pot visitar. En el contenidor, a més, rebem la gent que ens porta objectes i fotografies i que ens explica la seva història o la d’algú de la seva família.
Quin és l’objectiu que acompanya el fet de compartir totes aquestes històries personals?
L’objectiu és canviar la narrativa que ens diu que les històries de migració són sempre sobre els altres. Comences a rascar i, potser tu no, però i els teus pares? I els teus avis o tiets? I acaben sortint històries molt emotives d’algú de la família, com la de l’avi Pepe que, des d’una petita aldea gallega se’n va anar a treballar a Lausanne, de fuster, i una neta va portar la fotografia dels estris rudimentaris amb els quals el seu avi treballava. Aquest record esdevé un homenatge a l’avi. I així, moltes històries de comiats, de records, de separacions dels amics, que donen peu a reflexions i que quan altres persones les coneixen, poden sentir que en algun punt connecten amb situacions viscudes per ells o pels seus pares o avis. Molta gent s’ha emocionat escoltant els testimonis i també aportant-los. A Cataroja, per exemple, una dona va venir a dir-nos: no us puc portar res perquè la Dana s’ho va emportar tot, només tinc unes fotografies del meu pare que es van salvar a dins d’un llibre. A Canàries, vam recollir el testimoni d’uns nens que van haver de traslladar-se amb la seva família perquè amb l’erupció del volcà havien perdut la casa. Tots tenim un trosset d’aquestes històries, jo veig tantes coses meves en elles. La meva família sencera està el Brasil.
La gent participa?
Molt. Especialment, persones grans, que agraeixen moltíssim que algú les escolti. És que en aquest projecte troben el reconeixement de qui són, i s’adonen que la seva narrativa és vàlida. Quan vaig a les escoles, perquè a part de muntar el contenidor amb l’exposició i atendre en ell la gent, també vaig a centres educatius, allà els nens també són molt agraïts, perquè, igual que les persones grans, senten que la seva narrativa és vàlida i veuen que és una fotògrafa famosa la que els escolta. I, sobretot, que la gent veu la finalitat del testimoni que aporten, és l’efecte de la gent multiplicadora del missatge, que de la seva història fa un bé comú. I jo faig de canal d’aquesta multiplicació.
On té l’origen aquest interès per retratar rostres arreu del món que va fer tan cèlebre l’any 2012 el seu projecte Humanae?
Jo vaig néixer en una família molt acolorida, i la diferència ha estat sempre part del meu quotidià, sempre part de la meva experiència vital. Però quan realment em vaig plantejar aquesta diferència va ser quan una mestra, en comptes de parlar del color rosa, va dir-li color carn. Quina carn? Vaig pensar jo, perquè la meva, no. Dient-li d’aquella manera estava deixant fora de la narrativa moltíssima gent com jo. Per tant, en realitat vaig començar a pensar en el projecte Humanae quan era molt petita i aquella professora no va dir: de color rosa, sinó color carn. Per això crec enormement en el poder de l’educació.
Humanae va donar-la a conèixer. Quines van ser les primeres fotografies que en van ser part?
La primera va ser la meva, perquè parteixo de les etiquetes que em deshumanitzen a mi com a afrodescendent. La segona fotografia va ser la del meu primer marit. Després vaig viatjar al Brasil a fer fotos de tota la meva família, i les xerrades que teníem sobre la percepció diferent de cadascú sobre el que estava fent, sobre la diferència en els colors de pell, van ser molt interessants. Posteriorment, vaig tornar a Espanya i vaig fotografiar la meva família política, d’origen andalús. Tot això era, en principi, per al meu treball final de màster. Recordo amb les meves companyes de màster en un estudi cutre que compartíem al carrer León de Madrid, que convidava la gent a venir i deixar-se fotografiar.
Les fotografies del projecte Humanae, que “celebra la diversitat del color humà i actua com a manifest visual contra el racisme” han estat exposades en espais com el Foro Econòmic Mundial, Nacions Unides, l’American Museum of Natural History, PhotoEspaña, Fotografiska i museus de Montreal, La Haia, Lausanne, Ciutat de Mèxic i São Paulo. També s’ha publicat a mitjans com National Geographic, Foreign Affairs i la BBC.
He volgut aprofitar el privilegi de ser una artista reconeguda internacionalment per a parlar dels temes que m’interessen. Vaig deixar la fotografia de moda, un món en el qual em guanyava molt bé la vida, però en el qual també em vaig adonar que estava alimentant estereotips. I ara, gràcies a tota la meva experiència professional amb la càmera, puc fer fotos que són molt estètiques. Sí, són imatges maques perquè la bellesa és quelcom més fort que jo i, fins i tot parlant de temàtiques plenes de duresa jo busco omplir-les de bellesa. Sempre amb l’objectiu de crear empatia, que aquestes històries personals siguin mirall.
L’any 2021 publiques el llibre infantil il·lustrat The Colors We Share, que s’acompanya d’una guia educativa que escoles públiques de Nova York utilitzen. Aquest component educatiu és part de la teva motivació?
La meva mare, com a afrodescendent i dona, nascuda el 47, va ser una privilegiada per poder estudiar. Hauria volgut ser metgessa, però va salvar moltes més vides sent professora, al barri on vivíem, a Rio de Janeiro. A casa teníem una biblioteca gegant i els nens del barri venien. En tot el que jo faig hi ha sempre una vena educativa. He tingut sempre l’educació com a part de la pràctica fotogràfica. M’interessa facilitar a educadores i mediadores culturals com utilitzar els materials amb finalitats educatives que es poden descarregar de la web dels meus projectes, com el Museu Migrant Migrant perquè els facin servir a l’aula. I ensenyar el que faig també a estudiants de batxillerats artístics i d’escoles d’art perquè em copiïn i ho puguin fer quan jo ja no ho faci. Fins i tot hem fet el projecte d’ensenyar a construir una caixa fosca per fer les fotos.
A partir de la diferència, l’Angélica ha sabut construir camins de connexió a través de les emocions que desperten les històries personals. Les que haurà recollit aquests dies a Barcelona viatjaran amb l’arxiu de memòries en trànsit que és el Museu Migrant Migrant, que fins al 18 de desembre, dia mundial de les persones migrades, continuarà voltant per l’Estat.
