Vivim un temps en què costa cada vegada més que els infants es coneguin i juguin junts pel carrer. No és una impressió: és un dèficit real de temps de socialització que ens afecta a tots i totes. Mentre creix el temps que destinem a les pantalles, a les xarxes socials o a treballar, decreix el temps de trobada i conversa al carrer. Entre els infants però també entre les persones adultes i la societat en general. En canvi, sabem que el joc a l’espai públic és un gran motor per teixir la trama social dels barris.
Ja fa almenys 10 anys que tenim detectat un dèficit de temps de joc i d’espais adequats per jugar. El 2017, quan es va fer la diagnosi de Barcelona en termes de jugabilitat per a l’elaboració del Pla del joc a l’espai públic, les dades ho deixaven ben clar: àrees de joc poc diverses i molt petites, horaris massa programats (quatre de cada deu infants de 10 a 12 anys només sortien a jugar un o dos dies per setmana), manca de verd urbà (6,6 m² per habitant, quan l’OMS en recomana 10), un urbanisme amb escassa perspectiva de gènere i d’infància i el trànsit rodat com a protagonista.
Els darrers anys, a més, s’hi han sumat noves evidències que reforcen la necessitat de fer de l’espai públic un lloc de joc, inclusió, trobada i vida al carrer: d’una banda, la irrupció desfermada de les pantalles en la vida dels infants, substituint el temps de joc a l’aire lliure, i la consciència que la soledat també afecta la infància. L’any 2021 es pregunta per primera vegada als infants i resulta que és el grup de població que més la pateix, fins i tot més que la gent gran: un de cada deu nens i nenes se sent sol sovint o molt sovint. De l’altra, la crisi climàtica, que ens confronta a la necessitat urgent d’adaptar la ciutat a unes onades de calor cada vegada més fortes i més freqüents.
La covid-19 ens va fer encara més conscients de la importància de l’espai públic com a igualador d’oportunitats en barris amb molts dèficits en l’habitatge, amb pisos petits, insalubres o sense sortida exterior. A més, quan ho hem preguntat als infants, ens ho diuen alt i clar: més de la meitat estan insatisfets amb els espais de la ciutat per jugar i divertir-se.
L’espai públic com a infraestructura social i el joc com a motor per a la vida comunitària
Del joc, se’n pot parlar des de moltes dimensions: com a dret fonamental dels infants, com a font d’aprenentatge o per la seva capacitat de generar benestar físic, mental i relacional. Però també hem de començar a parlar-ne com una oportunitat perquè les persones es trobin, i com un motor que connecta no només els infants entre ells sinó també les persones adultes, amb un clar benefici per a la vida comunitària.
Els infants tenen un talent especial per connectar-se entre ells jugant, però no només això: jugant, els infants fan que els entorns siguin més segurs i amables per a tothom. Tal com exposa sempre l’urbanista danès Jan Gehl, una ciutat amb molts infants i molta gent gran fent ús dels espais públics és una ciutat de bona qualitat per a les persones.
Des de la perspectiva de la ciutat educadora, aquesta mirada és especialment rellevant. Els espais públics no són únicament escenaris de la vida urbana, sinó també espais d’aprenentatge quotidià on infants, joves i persones adultes aprenen a conviure, a compartir, a participar i a construir comunitat. La qualitat de la vida que es desenvolupa als carrers, places i parcs és també un indicador de la qualitat educativa de la ciutat.
Per això diem que el joc té un paper decisiu en la vida comunitària i que l’espai públic no es pot concebre només com una trama urbanística, sinó que cal concebre’l com una autèntica infraestructura social que afavoreix el contacte entre persones. Com a infraestructura social, l’espai públic no pot ser només un lloc per itinerar d’un lloc a un altre, sinó que ha de convidar a quedar-s’hi. I perquè això passi ha de ser segur, accessible, confortable i jugable; amb bancs, ombra i taules de pícnic, per generar vincles i ser un lloc on poder sostenir les cures.
Tenim casos reals que ho avalen: després d’intervenir als entorns escolars per fer-los més segurs i jugables, el percentatge d’escoles amb persones que es quedaven a jugar al carrer almenys 25 minuts amb els seus infants després de la sortida de l’escola va passar del 25% al 56%, tal com es va evidenciar amb l’avaluació del projecte que va fer l’Agència de Salut Pública.
Aquestes experiències mostren que quan es transforma l’espai físic també es transformen les relacions que s’hi produeixen. La recuperació d’espais per al joc, la trobada i l’estada afavoreix la convivència, reforça els vincles comunitaris i genera noves oportunitats de relació entre infants, famílies i veïnat.
No només generar un espai, sinó afavorir-ne l’ús
Des del 2018, el desplegament del Pla del Joc a l’espai públic de Barcelona ha avançat molt en la transformació de la infraestructura lúdica en les seves tres capes de jugabilitat: les àrees de joc i els patis escolars (capa 1), els espais lúdics i els parcs urbans (capa 2) i les trames urbanes (capa 3).
Però encara queda molta feina per fer si volem que la infraestructura lúdica esdevingui una autèntica generadora de vida comunitària. I és que la infraestructura possibilita però, per si sola, no genera vida comunitària: cal animar-la amb propostes de joc. Com ara el projecte Juguem a les places i espai de joc 0-99; gestionar els conflictes d’interès o d’ús, sense caure en la prohibició sistemàtica del joc (com per exemple, els cartells de prohibit jugar a pilota); i apagar les pantalles, promovent la importància del temps de joc i trobada.
Aquestes actuacions formen part d’una transformació urbana més àmplia que Barcelona ha impulsat els darrers anys per recuperar l’espai públic per a la vida quotidiana. La transformació dels entorns escolars, els refugis climàtics, la naturalització urbana o les actuacions de pacificació comparteixen una mateixa mirada: generar entorns més habitables, saludables i propicis per a les relacions, les cures i la vida comunitària.
En aquest sentit, la Carta de Ciutats Educadores ens recorda que l’espai públic és també un agent educador i la importància d’atendre les necessitats de trobada, cura i joc, tenint especialment en compte la infància, la gent gran i les persones amb diversitat funcional.
Aquesta funció educadora de l’espai públic es reforça quan es connecta amb la xarxa d’equipaments de proximitat dels barris. Biblioteques, centres cívics, escoles, equipaments esportius, culturals i comunitaris actuen com a espais generadors d’aprenentatge, participació i cohesió social. Més enllà dels serveis que ofereixen, contribueixen a generar vincles, confiança i sentiment de pertinença.
El repte, doncs, és aterrar els conceptes en pràctiques concretes i transformadores. I són moltes les ciutats que ho estan fent. Actualment, la Red Estatal de Ciudades Educadoras (RECE), que reuneix 21 ciutats de tot l’Estat, ha posat el focus en la creativitat, el civisme i la comunitat, tres estratègies que es connecten directament amb la ciutat jugable i educadora.
El passat juliol, la Direcció d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Infància i Adolescència vam aportar a la segona trobada de la RECE l’experiència de Barcelona sobre com fomentar la vida comunitària a través del joc.
En aquest sentit, el joc esdevé molt més que una activitat vinculada a la infància. És també una eina de cohesió social, un facilitador de les relacions comunitàries i un actiu educatiu de primer ordre per construir ciutats més inclusives, saludables i habitables.
Perquè, no ho oblidem, tal com ens alerta el psicòleg menorquí Vicenç Arnaiz: «tal juguem, tal convivim».
NOTA SOBRE L’AUTORIA:
Aquest article ha estat elaborat amb la contribució i aportacions de continguts d’Emma Cortés (Institut Infància i Adolescència) i de Gretel Vila i Mireia Mestre (Ajuntament de Barcelona).
