“Si les professionals implicades en l’atenció a la infància i adolescència obrim un espai de reflexió sobre la nostra intervenció i ampliem la mirada positiva cap a les persones ateses, aconseguirem transformar la relació amb les famílies, el que incidirà en el benestar dels infants”. Sota aquesta premissa va néixer als barris Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona de Barcelona, a Nou Barris, la Xarxa d’Oportunitats Zona Nord, el XAPÓ.
És una xarxa conformada per professionals que treballen en la protecció de la infància en centres ben variats, des d’escoles de tots nivells –de bressol a secundària–, centres oberts, casals, centres de serveis socials, fins a tota mena de serveis relacionats amb l’educació i la salut –EAP, CSMIJ, EAIA i EIPI, entre d’altres–.
Dues de les membres del grup motor d’aquesta xarxa són Ilu Moreno, educadora social nascuda al barri que treballa fent acompanyament a les famílies a dues escoles bressol de la zona, i Ana Cornaria, treballadora social al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ). Els preocupa com abordar millor les situacions de les famílies amb qui treballen en el seu dia a dia, amb gran presència de persones migrants.
“Mares soles, desarrelament dels nanos, reagrupació familiar… Tractem amb infants i joves que han estat criats per famílies extenses als seus països, que venen aquí i troben que els seus pares són uns estranys. Aquest malestar ens arriba moltíssim en la infància i no ho volem tractar només com una qüestió de malestar patològic, que nosaltres atenem com a servei especialitzat, sinó entendre-ho més com un malestar social”, explica Cornaria. Trobaven que, per millorar cadascú en la seva feina els calia fer un pas més i, per això, van entrar a formar part del XAPÓ des del primer dia.
Com vau posar en marxa la Xarxa d’Oportunitats Zona Nord?
Ilu Moreno: Aquest és el tercer curs que està en marxa el XAPÓ. Va començar sent una xarxa d’atenció a la infància, arran de situacions viscudes com a conflicte quan tractàvem amb algunes famílies i infants del territori. La iniciativa va sortir des de serveis socials, es volia generar un espai de trobada multiprofessional de la zona on es reflexionés sobre el treball que fèiem i amb voluntat de coordinar-nos.
Però després no us vau quedar només amb la infància…
I. M.: Quan definíem la finalitat de la xarxa i quin nom li volíem posar vam pensar que parlar d’infància era molt reduccionista i que tot era més ampli: també treballem amb adolescents, amb les seves famílies… Al final això implicava una mica a tothom. A més, també vam veure que calia posar el focus no tant en el conflicte i en la necessitat, que ja és el que fem sempre quan mirem la Zona Nord, sinó en les possibilitats i oportunitats.
I com funcioneu dins del XAPÓ?
Ana Cornaria: Vam crear tres grups de treball. El primer està enfocat a la relació entre els professionals, el grup ‘Nosaltres’. Aquest grup busca com treballar de manera conjunta, amb mirades comunes i compartint-les amb els professionals de camps i serveis tan diversos. Després hi ha el grup de ‘Relacions externes’, que intenta fer difusió del XAPÓ i busca interlocutors per demanar els recursos que necessitem.
I. M.: I per últim hi ha el grup ‘Famílies’. Hem vist que la manera de treballar que teníem fins ara potser ja no ens serveix. Volem tenir un contacte més proper amb les famílies, veure quines dificultats tenen, escoltar-les… Vivim en un territori que és culturalment molt divers, i a vegades com a professionals tenim uns prejudicis que són difícils de treure’ns de sobre.
Què heu fet fins ara per acostar-vos a les famílies?
I. M.: Ja hem fet dues jornades de famílies, un sistema que ens va semblar adequat perquè els donàvem veu. No volíem anar a buscar cap expert que ens parlés sobre les seves cultures si els tenim aquí. El primer any es va fer sobre la interculturalitat. Les famílies parlaven del seu país d’origen, de les seves necessitats culturals, de com entenien la criança i la família… Aquest any vam decidir tractar el dol migratori, ja que és un tema recurrent en les converses que tenim amb elles, i ho vam fer de la mateixa manera: fent que elles ens expliquessin els seus processos migratoris.
A. C.: Els vam facilitar un guió però la idea era que mantinguéssim una conversa entre elles. Volíem que se centressin en el tema de les pèrdues: la decisió de venir, el que van deixar, què es van trobar, quines expectatives tenien, quines dificultats van trobar, què necessitaven…
I. M.: Hi havia una diversitat de realitats. Per trencar tòpics diré que moltes de les dones que van participar en la jornada tenen una titulació acadèmica. Ho dic perquè, a vegades, els professionals associem els nostres usuaris a una pobresa global i moltes vegades la pobresa és bàsicament econòmica, per una situació legal de documentació i perquè els estudis que han fet als seus països molts cops no els serveixen aquí.
Com viuen la seva situació legal?
A. C.: Van plantejar les dificultats a l’hora d’obtenir els papers, sense conèixer els llocs d’ajuda i d’assistència. Això és molt habitual, des que arriben i fins que s’acomoden mínimament passa molt de temps. Alhora, van agrair que, mitjançant els seus fills, arriben a llocs com l’Ubuntu [el Centre Obert on fem l’entrevista, que ofereix un espai de lleure educatiu i de reforç escolar], i troben persones que els acompanyen.
I. M.: Una història que em va impactar va ser la d’una dona de Tanzània, que primer va migrar a Itàlia i ara viu aquí i encara no té la seva situació regularitzada. Explicava que una de les seves pors és que això no canviï en les generacions posteriors, és a dir, que el seu fill també visqui aquesta angoixa. El pitjor per ella és no poder assegurar-li al seu fill un futur millor com a ciutadà de dret encara que hagi nascut a Europa.
I els seus fills també noten aquesta situació?
I. M.: Els fills de totes les dones que van venir ja han nascut aquí, però tenen aquesta contradicció: tot i que el procés migratori l’han fet les seves famílies, en l’àmbit administratiu ells segueixen sent migrants.
A. C.: En les criatures moltes vegades hi ha un buit. L’experiència de ser estranger és aquesta, un buit permanent. És com un dol permanent. Les futures generacions podran resoldre aquesta contradicció? Suposo que sí però no ho sé. El tema de la immigració és molt important, ja ho veiem a França, quin lloc tenen les futures generacions? En l’àmbit d’inserció i de la vida social? A França encara hi ha problemes amb la tercera generació de famílies d’immigrants! És complicat.
Amb què us pot ajudar en l’àmbit professional conèixer més les situacions d’aquestes famílies?
A. C.: L’experiència d’aquestes persones és molt important pels professionals i tècnics, la gent que està dedicada al treball social d’acompanyar-les, perquè entenem quines dificultats tenen i quines condicions necessiten per tirar endavant la criança. Però també perquè cal que veiem el relat complet. Per exemple, veure la seva situació legal, laboral, econòmica… Els demanen unes condicions tan difícils per poder arrelar-se que és difícil que això els permeti pensar en altres coses, com la dedicació als seus fills. És cert que, com a tècnics, podem arribar fins on podem, però s’ha de tenir en compte tot. Les famílies amb qui treballem els preocupa el seu fill moltíssim, però a vegades no poden fer el que caldria perquè la situació és la que és.
I. M.: L’objectiu del grup també és que altres professionals del territori, que potser no tenen una relació tan directa amb les famílies, puguin entendre, conèixer o col·locar-se en el seu lloc. En les jornades, els professionals estaven de públic i la veu la tenien les famílies. Això permetia trencar una mica aquesta relació que establim amb les persones amb qui treballem, que molt sovint és vertical. Jo sempre dic que nosaltres som unes privilegiades perquè els usuaris saben que no els hi podrem donar res: ni casa, ni allò administratiu, ni la feina… L’únic que fem és que ens trobem i ens escoltem tots plegats. I això també et permet crear relacions més horitzontals i que la gent es pugui expressar.
A. C.: Poder tenir relacions horitzontals és molt important. Cal treballar amb les famílies sense pensar que tenen problemes sinó que els problemes hi són i hem de treballar juntes per resoldre’ls. Però elles no són les portadores dels problemes. Hem d’entendre que aquestes famílies tenen un saber fer. Però la roda de no tenir papers, no tenir feina, no poder accedir a llogar un pis… Això no permet fer grans programacions ni tenir objectius a llarg termini. Ja no parlem de si es troben en una situació de desnonament, per exemple.
De les dificultats que van explicar a les jornades, n’hi ha alguna amb la qual els pugueu ajudar més directament?
I. M.: Una dona que va dir una cosa molt interessant: “estic cansada d’anar a tot arreu a explicar la meva història, poseu-vos d’acord ja”. I és que a vegades, quan un està multiatès, repeteixes molts tràmits i et demanen coses fins i tot contràries entre si. Per exemple, la treballadora social insisteix que treballin a jornada completa però alhora a l’escola els demanen més presència amb els seus fills. La càrrega que posem sobre aquestes persones… Moltes vegades nosaltres no ho podríem suportar!
A. C.: Exacte. Què els hi estem demanant a les famílies? Si no poden! Amb les condicions d’ingressos i precarietat que tenen… No podríem cap de nosaltres. Hi ha vegades que no puc ni citar a les persones per parlar dels seus fills, perquè estaran treballant i no podran venir.
Com voleu seguir amb el XAPÓ?
A. C.: Crec que tenim una bona orientació. A Nou Barris hi ha 133 nacionalitats i crec que això és una riquesa molt important. La gent que migra és molt forta però alhora té situacions molt febles. Nosaltres volem aprofitar el que tenim a l’entorn, tot allò que han portat. I a partir d’aquí, veure com podem començar a fer una tasca conjunta respecte a la infància, que és el que ens preocupa. Per exemple, començar a treballar amb aquestes famílies, amb els grups ja fets de dones, amb associacions de veïns molt potents, amb la plataforma Nou Barris Cabrejada de l’època de la crisi… Fer xarxa.
