En un fragment que apel·la a la cura de l’Altre, la guineu diu al petit príncep que “l’essencial és invisible als ulls”. En els conflictes als centres educatius –tal com en els conflictes socials i en les guerres– quant més tard s’intervé, més difícil és reconduir, resoldre i reparar les desavinences. Intervenir el més aviat possible requereix educar la mirada, per tal de saber veure aquells conflictes quan encara són invisibles, per tal de detectar i contenir microviolències que podrien fer-se més grans. Igualment, també ajuda “veure amb el cor” i reconèixer aquells gestos de cura que faciliten les relacions constructives i la convivència al centre.
Descripció de l’experiència d’aula “Violències InàVisibles”
Per tal de fer visible allò essencial per a la convivència, durant el curs 2024-2025, tres escoles i un institut ben diversos de Barcelona (Escola Cavall Bernat de Sants; Escola de la Concepció de l’Eixample; Escola Dolors Monserdà-Santapau de Sarrià; i l’Institut-Escola Elisenda de Montcada de Zona Nord) van practicar l’observació, l’anàlisi i la reflexió sobre els gestos de violència i de convivència que a vegades veiem però a vegades ens passen desapercebuts. L’objectiu era indagar sobre les pròpies violències per transformar-les, aplicant una mirada científica i artística.
Per començar, a cada centre, un equip de professorat i grups de participants es van formar, per aprendre a distingir diferents formes de violència, a partir de dinàmiques de joc i de reflexions posteriors. A continuació, durant uns dies van aplicar graelles d’observació a la seva vida quotidiana al centre. Les graelles podien posar el focus en diferents aspectes, com per exemple actituds al pati, incidències de conflictes en diferents moments de la setmana o en diferents espais del centre, la participació equitativa o no en debat a classe en funció del gènere o de l’idioma parlat a casa, les bromes i burles, les desigualtats econòmiques a la classe, violències observades als mitjans de comunicació, etc. Grups d’observació van recollir dades en els moments decidits pels docents (espai de pati, durant un debat a classe, al llarg d’un dia, etc.).
Un cop recollides les dades, els grups d’observació les sintetitzaven en forma d’estadístiques artístiques, inspirant-se de l’obra de les artistes Stephanie Posavec i Giorgia Lupi. Les dades i resultats obtinguts de la seva pròpia recerca els permetia iniciar converses profundes sobre quantes situacions de violència (o de convivència) viuen a l’escola, el seu impacte i com podrien millorar-ho perquè tothom s’hi trobi millor.
Aquestes conclusions es van presentar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona coincidint amb el DENIP (Dia Escolar de la Noviolència I La Pau), en un acte solemne amb presència de l’Alcalde, compartint amb els altres centres i amb la ciutat allò que es fa bé a les escoles, i allò que caldria millorar.
Passat el DENIP, es va continuar la feina per donar resposta a aquelles necessitats identificades a través de nous tallers complementaris amb alumnat i assessorament al professorat.
Resultats i aprenentatges sobre convivència als centres
Com a mostra de la feina realitzada per l’alumnat, compartim dues representacions de dades i algunes conclusions que se’n poden extreure:
Una primera experiència recull l’observació de jocs de pati i de les emocions associades al joc. Cada boleta lila, blava o vermella representa cada alumne, i els diferents jocs als quals ha jugat al llarg del pati es representen amb les formes negres. La il·lustració permet observar que no hi ha cap persona que juga sola durant tot el temps de pati (però sí que hi ha persones soles en moments puntuals), que en totes les activitats hi participen nois, noies i la persona no binària, i que algunes activitats conviden a un joc més tranquil (llegir), alegre (parlar), i d’altres més intensitat (futbol, joc de proves), o fins i tot moments de ràbia (Joc imaginatiu).
Arran d’aquesta observació, l’alumnat destacava “fer les estadístiques en forma de dibuix ens ha ajudat a visualitzar que som una classe en la qual hi ha bastanta relació entre tots els alumnes. Es donen jocs variats en els quals participem independentment del gènere. (…) Tot i això, ens hem adonat que com a grup encara podem anar un pas més enllà i ajudar alguns companys i companyes a sentir-se més inclosos i integrats. Aquest és el nostre objectiu, i el qual seguirem treballant al llarg del curs.”
Com a segona experiència, compartim l’observació de la participació en un debat a l’aula en funció de la llengua parlada a casa (“no/parlen català-castellà” a casa). Cada gota d’aigua representa cada alumne, i els cercles concèntrics dins de les gotes el nombre d’intervencions. Les marques a la punta de la gota representen si la intervenció era pertinent respecte del tema, i les ones de sota si s’han respectat els torns de paraula o no. La il·lustració recull que 13/22 (59%) alumnes no ha intervingut en el debat en cap moment, i que gran part de les intervencions s’han concentrat en 3 alumnes. La gran majoria d’intervencions han estat pertinents i s’han respectat els torns de paraula. Hi ha desigualtats, però no molt significatives, entre l’alumnat que parla castellà o català a casa i el que no.
Tal com expressava l’alumnat d’aquesta escola el dia de l’acte del DENIP, “una altra dada curiosa i que ens ha fet pensar és que el gènere i la llengua materna influeixen en el grau de participació en el debat. També hem detectat, que especialment a la nostra classe hi ha alguns infants als quals els costa molt respectar el torn de paraula i això afecta una mica el clima del debat… Potser ara que ho hem vist tan clar amb l’ajuda de les dades i les gràfiques, podem entre totes i tots canviar aquestes dinàmiques.”
Conclusions
Del conjunt d’experiències als quatre centres i les posteriors avaluacions amb el professorat en destaquen aquells elements que ens semblen més rellevants.
– Un dels més compartits entre els centres participants és que l’alumnat adquireix una major consciència d’expressions quotidianes de micro-violència. A les avaluacions, diferents alumnes manifesten que no eren conscients que es deien tants insults.
– Aquesta consciència és molt valuosa perquè prové de la seva pròpia observació, i no d’una conversa moralitzant per part dels docents. En paraules d’una de les docents impulsores del projecte, “el fet de poder tenir dades objectives sobre el tipus de faltes de respecte/violència i del moment va ajudar-nos a ser realment conscients que hi ha uns moments del dia que són més sensibles que d’altres, i això va donar peu a poder parlar i cercar estratègies.”
– L’activitat indueix a la modificació de conductes: “Aquells dies ens comportàvem com angelitos”, reconeixia una alumna. Així, si bé els resultats de les observacions perden en cientificitat – perquè els resultats que es donen probablement infra-representin conflictes i microviolències que es donarien en condicions on no se sabessin observats – l’experiència facilita que l’alumnat s’esforci per relacionar-se de forma constructiva.
– Les estadístiques han suposat una excusa per obrir converses delicades: Segons un professor, “van sorgir veus de malestar respecte a la dinàmica dels grups, la disruptivitat i l’afectació de les dinàmiques violentes al benestar grupal. Algunes persones van manifestar la voluntat de fer dinàmiques diferents per les persones que SÍ volen estudiar”.
– En aquest sentit, el compromís dels docents també ha estat cabdal i valent, pel fet d’abordar temes que d’entrada els semblaven sensibles, com fer visible que hi ha alumnat que juga sol al pati de forma no intencionada, posar llum a apel·latius ofensius envers persones concretes, o posar sobre la taula les desigualtats estructurals reflectides en una classe.
– Un dels centres va observar un biaix de gènere en l’apreciació del que és humor o ofensa: en una activitat per a la identificació de bromes, burles i insults, una discussió va deixar palesa que els mateixos comentaris eren considerats bromes pels nois i comentaris ofensius per les noies. Aquesta diferent apreciació ha estat observada en altres estudis de gènere (ICPS, 2025, p.12).
– L’activitat té un potencial avaluador de la convivència al centre valuós, si es manté de forma sostinguda en diferents moments del curs.
– Alhora, en tots els casos es va poder relacionar les situacions concretes de (micro)violències al centre amb violències més àmplies (racisme, desigualtats, injustícies, etc.) i la importància d’educar-se per la pau com a ciutadans i ciutadanes d’un món amb massa violències.
Així, la pràctica ha permès abordar temes genuïns pel grup i delicats de tractar, a partir de la pròpia indagació de l’alumnat, i de la pregunta – i no des del discurs moralitzant, sovint poc efectiu – aconseguint que reflexioni críticament i es motivi pel canvi.
Seguim!
Durant el curs 2024-2025, 150 infants i 46 mestres han participat en el projecte “Violències InàVisibles”, gràcies a la iniciativa de la Direcció d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, que ha dipositat la confiança en l’Escola de Cultura de Pau de la UAB per desenvolupar un programa pilot per celebrar el DENIP amb sentit. Aquesta proposta innovadora, proactiva i aterrada a la realitat escolar. A través d’una metodologia que combina una mirada científica i artística s’ha aconseguit generar un procés de diagnòstic, conscienciació i transformació.
Si aquesta pràctica us ha semblat engrescadora, sapigueu que per aquest curs 2025-2026, el Consorci d’Educació i l’Ajuntament i el de Barcelona continuen promovent aquest treball escolar en el marc del DENIP 2026 i ofereixen la possibilitat de participar-hi a 4 escoles de la ciutat. Les escoles interessades podeu posar-vos en contacte amb l’Escola de Cultura de Pau de la UAB.
