El dret a l’educació, setanta anys després de la seva proclamació, esdevé un dret necessari però no suficient en els termes en els quals està concebut. Per tant, la millora del dret a l’educació no pot quedar restringida només a la millora de l’ensenyament obligatori, sinó que també ha d’avançar envers una ampliació del seu abast, tant des d’una dimensió preventiva abans de l’ensenyament obligatori – amb una atenció específica a l’educació de la petita infància – com una dimensió extensiva després d’aquest – amb la normalització de l’educació al llarg i ample de la vida.
Alhora, el dret a l’educació esdevé un àmbit que no pot ser exercit de forma individual sinó col·lectiva. Les potencialitats d’interrelació i interconnexió a tots els nivells i en tots els àmbits, en allò que podem denominar el món-xarxa, situa el risc de l’exercici del dret a l’educació com a dret individual en els marges de la desigualtat i l’exclusió. Només el dret a l’educació exercit col·lectivament i per a les comunitats pot facilitar que l’educació esdevingui un procés social afavoridor de la igualtat de drets (per això parlem de l’educació com un dret generador de drets) i de la inclusió social (l’educació com un espai de construcció de convivència i cohesió).
A l’avantguarda d’aquesta perspectiva se situa una educació entesa com a dret col·lectiu, o com a dret individual que només pot exercir-lo col·lectivament. És el dret a la ciutat educadora. Una opció que entén l’educació com un patrimoni col·lectiu al servei de la correcció de les desigualtats socials, que democratitza la gestió i la pràctica educadora buscant la coresponsabilitat de tots els agents socials – la ciutat educadora -, i que posa l’accent en el protagonisme de tota la ciutadania en un procés inacabat d’educació per tothom i digna al llarg de la vida.
A la ciutat educadora, la igualtat de dret en l’educació s’exerceix des de l’equitat, ja que els punts de partida de cada individu i cada comunitat són desiguals. Per això una proposta uniformitzadora de l’educació en una població com la nostra, que presenta índexs elevats de desigualtat social, és generadora de segregació. Articular xarxes cooperatives entre actors socials compromesos amb l’educació activa l’enorme potencial educatiu que té una societat com l’actual, travessada de dalt a baix per la informació i la seva versió organitzada, el coneixement. A la ciutat educadora, els barris són educadors.
A la ciutat educadora la inclusió educativa s’exerceix per a tota la població, no només per a aquelles persones que presenten necessitats educatives especials, tant de forma puntual com permanent. La negació de la diversitat en totes les seves dimensions (de gènere, de classe social, d’orientació sexual, d’origen ètnic o cultural) és un focus d’exclusió social. A la ciutat educadora hi cap tothom. Tothom rep i tothom aporta, per educar ens eduquem.
El dia 30 de novembre celebrem el nostre dia internacional. Una conjura global de les ciutats que eduquen. Us convidem a sumar-vos-hi.
Miquel Àngel Essomba
President-delegat de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores
