Escric aquestes paraules el dia de la mort de Julio Anguita, una de les persones que més havia parlat de la dignitat intrínseca de l’ésser humà, i havia portat aquest pensament al traçat polític, social i educatiu amb una gran dosi de congruència, un valor preuat en els temps que corren. Parlar de dignitat humana és, efectivament, parlar de compromís polític i social, i per tant, parlar d’infància. Una societat que pretengui assolir uns nivells dignes d’humanitat individual i col·lectiva ha de tenir en compte els infants que l’habiten, i les seves necessitats com a eix central de l’articulació social, un repte que hem d’afrontar de manera conjunta i coordinada.
L’impacte que tindrà aquest confinament sobre els infants a mig termini és ben incert, tot i que resulta fàcil sospitar que les conseqüències –sobretot per a alguns d’ells– pel que fa a l’aprenentatge social i emocional s’hauran d’atendre de forma prioritària (i humana!) quan el contacte torni a ser possible. Quan els infants juguen, estan junts, es barallen o comparteixen joguines, aprenen a estar amb els altres, a viure amb els altres, a comunicar-se amb els altres i a sentir-se part activa d’una comunitat. Francament, quants de nosaltres –els grans– no tenim pendent encara alguna d’aquestes coses? En sabem prou d’escoltar-nos i escoltar? Tenim en compte com afecten les nostres accions, les nostres paraules –o silencis– en l’altre? Sabem prou bé que allò que decidim individualment té una incidència en el fet col·lectiu, i viceversa? Aprendre, com deia Vygotsky, és un fet indissociable del medi social. I el medi social que ens ha tocat viure formarà part dels aprenentatges que els infants portaran al seu bagatge per continuar construint coneixement quan tornin a estar junts.
Per això em sorprèn molt que la majoria de dibuixos que veig aquests dies recullin imatges d’infants sols, sense la colla de l’escola o del carrer. Potser són imatges que fotografien una realitat, o una part d’ella: que els infants es visualitzen sols. Tant de bo no temin mai que el seu futur a l’escola s’assemblarà a les imatges esfereïdores que hem vist els darrers dies, d’altres nens i nenes que hi han tornat i ho han fet després de fer cua per a desinfectar-se, tot mantenint la distància de dos metres per jugar, relacionar-se i aprendre. Qui podria imaginar que una escola així és ni tan sols possible a casa nostra?
Així sóc jo, diu la Júlia en el dibuix que obre aquest article. Sempre em meravella la capacitat que tenen els infants en posar paraules o imatges al seu món interior. Copsen vivències internes en un llenguatge de colors. És clar, Júlia, que ara no tens els amics i amigues a prop, i portes mascareta, és part de la realitat que vius ara mateix. Però tant de bo recordis per molts anys que sempre conservaràs aquest llapis per dibuixar qui vols ser, i a qui vols dibuixar al teu voltant. No ho oblidis, que jugar i estar amb altres infants no és cap perill, és un dret que tens per molt que hagis hagut d’anar amb compte durant un temps.
Lluitant, diu la Lídia, que també porta mascareta i camina endavant per un camp d’herba. Sàpigues, Lídia, que som molts i moltes al teu costat que t’acompanyem en el teu camí, per quan les coses no siguin fàcils, o per quan vulguis compartir alguna descoberta. L’Anushey estaria encantada de compartir aquest prat d’herba amb tu. Viu a Barcelona, i ha pintat les lletres de la ciutat de colors, perquè no oblidem de quin material estem fets els humans, encara que de vegades semblem grisos i avorrits. I gaudeix, Lídia, no cal que lluitis, només gaudeix tant com puguis d’aquests anys. Te’ls mereixes, i mereixes viure’ls amb alegria.
En Marc ens recorda la importància de la responsabilitat individual, d’allò que està a les nostres mans per al benestar col·lectiu. I per allò que no ho està, Marc, et diria que sempre ens quedarà la confiança. I que una cosa alimenta l’altra: com més responsables som de la part que ens toca, més podem confiar que les coses aniran bé; i com més bé vagin les coses, més podem fer-nos càrrec del que ens toca a cadascun de nosaltres. És clar que està molt bé que et rentis les mans sovint, i també que tornis a enfonsar-les en el fang amb els teus amics quan puguis, o dins d’un bassal per caçar capgrossos.
La Sílvia ens mostra les formes més habituals d’estar en contacte amb els altres en aquests dies de confinament. Ens recorda que aprendre té una dimensió social, i que construïm coneixement gràcies als altres. Ella diu a casa com a l’escola, en una fotografia on es troba virtualment amb altres persones. La tasca que fas, Sílvia, segurament s’hi assembla, a la que fas a l’escola. Però molt probablement, també trobis a faltar amics i amigues, mestres que estimes, sorollets o converses que alimenten aules i passadissos, abraçades, jocs, córrer pel pati, i compartir descobertes d’aprenentatge o finals inesperats de contes que fan obrir boques i ulls com taronges a tot el grup (això sí que no es pot substituir, oi? No pateixis, tornarà!).
Als educadors i educadores ens tocarà acollir totes aquestes experiències de vida, les que s’intueixen en aquests dibuixos i moltes d’altres, i ajudar els infants a construir junts nous aprenentatges amb totes elles. Haurem de treballar per tal que sempre preservin el sentit de la dignitat humana al que tenen dret pel sol fet d’existir, especialment després d’un temps on les vivències poden haver estat difícils en alguns casos on l’aïllament ha fet mal. Ens importa, o hauria d’importar-nos molt què han après els infants en aquests dies de confinament, quant a la societat que els acull i els cuida; què saben i què han descobert sobre la importància del seu propi benestar, i com se’n senten de capaços d’aportar idees i reflexions que enriqueixin i transformin la societat i la cultura democràtica de tothom, una competència que comença a gestar-se en aquests entorns petits on un se’n sent part activa, com la família o l’escola.
I així, a força de sentir-se cuidat i vist i de poder participar, es va construint progressivament aquest sentit de dignitat humana, de responsabilitat i de comunitat: quan l’entorn garanteix que certes necessitats estan cobertes, i ofereix oportunitats de participació que millorin la vida de les persones, tinguin l’edat que tinguin. La dignitat humana es construeix des del cap, i també des del cos, a base d’abraçades, petons, carícies, mirades, jocs i contacte, especialment en la infantesa. Sense pell no hi ha humanitat.
És un compromís social i ètic, que ja ve donat, en la majoria dels casos, si treballem en educació i la feina alimenta la vocació. De fet, és impressionant veure la creativitat i la tenacitat d’algunes mestres amb les quals treballo per mantenir el contacte càlid amb els infants –i entre els infants– durant el confinament, encara que sigui a través d’una pantalla. Continua i continuarà essent un gran repte. No és pas nou, sinó que la situació de confinament ha contribuït a enfocar i magnificar. Tant de bo sapiguem convertir aquesta sacsejada en una oportunitat per a repensar i reflexionar sobre l’educació que volem; que tot aquest temps ens recordi d’una manera implacable que som humans, i ens necessitem els uns als altres, per viure i per aprendre. Necessitem la pell dels altres. Caldrà estar disponible –encara més– per si els infants necessiten una abraçada, o per si convé agafar-los de la mà, escoltar-los, o sentir el genoll del company ben a prop. Que quan ens tornin a veure es trobin una acollida càlida, perquè tinguin ganes de tornar i continuar aprenent junts. Si afrontem aquest temps que vindrà conjuntament, amb confiança i humanitat, potser sí que –com ens recorden amb esperança la Lisia i la Laia– tot anirà bé.
______________________________________________
Estimat Diari és una web creada per l’Ajuntament de Barcelona perquè els nens i les nenes de la ciutat hi comparteixin dibuixos, idees, vídeos, etc. Tot aquest material servirà per construir un diari de la ciutat durant els dies de confinament, fet pels nens, i fins i tot es preveu que s’acabi convertint en una revista o un llibre. Durant aquestes setmanes, a l’Educa Barcelona anirem recollint part d’aquest material i demanant a un autor/a que el comenti.
Eva Martínez Pardo és mestra, màster en Pedagogia sistèmica i Terapeuta Gestalt i formadora de l’ICE de la UAB. És especialista en educació emocional i en el treball pedagògic amb contes i narracions, i presideix l’Associació Arae.
______________________________________________
