El textos d’en Mohamed, de l’Emma, d’en Pol, de l’Emma, de la Júlia, de l’Eva, de la Xantal i de la Nora expressen unes constants que apareixen en els diversos lliuraments anteriors –vuit, amb aquest– que ha anat publicant l’Educa·Barcelona (Diari de l’Educació) durant aquest confinament: la mescla de diversió i alegria amb la de solitud, angoixa i avorriment. També el fet de poder gaudir de més família que mai, igual que de menys amigues i amics.
S’han descrit un munt d’activitats, vivències i experiències noves o que no es feien amb tanta assiduïtat i intensitat i, sobretot, d’una manera tan estranya; i s’han explorat i aprofitat tots els racons de la casa. I gairebé tothom s’ha enganxat a les videotrucades.
No s’amaguen algunes frustracions: la de no poder celebrar l’aniversari amb tota la gent estimada, el fet de no haver pogut anar de colònies, el fet de perdre’s més d’una festa… Pèrdues menors i pèrdues molt doloroses, com la mort d’algun familiar o d’una persona propera.
Tot s’atura
“El món està parat”. “Tot s’atura”, expliquen alguns infants. El trànsit, el soroll, el treball, l’escola, les activitats extraescolars, les trobades… fins i tot les guerres. També la infància representa en aquestes mostres la incertesa, el temps d’espera. “El malson que no s’acaba mai”. I el desig de sortir de casa i de retrobar-se amb els amics i amigues. En general, però, es viu el futur de forma esperançada. “Tot acabarà bé”. “Espero que sigui molt aviat”. De vegades ho diuen amb les seves pròpies paraules i altres reproduint les paraules dels seus pares i mares.
En els dibuixos, la creativitat infantil recrea els petits mons reclosos, reflectint molt fidelment la realitat o amb tocs de fantasia. En il·lustracions com la de “Les emocions del confinament”, de Caleah, es representen molt gràficament aquests sentiments: feliç, en forma, trist, avorrit, confús i enfadat. En els de l’Airell i l’Alexis es presenta un contrast també molt comú: el dins (l’interior de la casa), amb un nen assegut i avorrit, i el fora (la natura), amb arbres, flors i tot de cors, el futur llargament somiat i esperat. Igualment, sovintegen les il·lustracions com la de l’Emard “Temps per pensar”, amb la presència d’un infant amb les mans a la cara i els colzes a la taula, amb un sol a l’horitzó.
En totes aquestes produccions que els infants ens han regalat durant un parell de mesos hi ha molta emoció, molta experiència viscuda i molt aprenentatge. Diverses maneres de viure el temps i de pensar la vida. Petits i grans mons. Converses amb un mateix, amb els altres i amb un entorn tancat que es va obrint. Rituals i símbols compartits: rutines, jocs, nous conceptes, aplaudiments als balcons, i valors com el de la solidaritat i la responsabilitat. Ha estat també una lliçó de ciutadania al tractar d’entendre que l’acceptació d’unes normes -més o menys comprensibles, segons l’edat dels infants- i els comportaments individuals -el de cada persona de la família- repercuteixen en el benestar col·lectiu. O, dit d’una altra manera, que aquest bé comú que és el de preservar la salut, poques vegades tan apreciat com durant aquesta pandèmia, afecta també el benestar i la felicitat dels infants.
Treball pedagògic a l’aula, exposició i memòria històrica
Després d’aquesta introducció, ara sí que m’agradaria avançar, a títol orientatiu, algunes propostes sobre el títol d’aquest article: I ara què podríem fer amb els dibuixos i els textos? Els suggeriments els agrupo en tres àmbits:
1. Treball pedagògic a l’aula. Aquest conjunt de material, juntament amb altres que hagin produït els alumnes de cada escola –qui no ha fet ús de qualsevol d’aquests llenguatges durant el llarg confinament!– és d’una gran riquesa per aprofitar-lo en cadascuna de les àrees de coneixement o de manera transversal o en projectes interdisciplinaris de tota mena. S’han après noves paraules i nous conceptes relacionats amb la salut, la ciència, el medi ambient, la geografia i la història. S’han descobert noves formes de comunicació, s’ha tingut accés a un munt d’imatges i d’històries, i s’han adquirit nous aprenentatges a partir de les pròpies experiències personals i familiars.
Tot plegat és motiu de conversa per acompanyar emocionalment, a través de l’art i la paraula, l’assimilació d’aquests nous sabers, per retornar a una nova realitat enriquida. Alguns d’aquests textos i dibuixos es poden seleccionar i ordenar-los per tal de confeccionar una revista electrònica perquè cada infant i cada família en tingui un record. També es poden intercanviar aquestes produccions i revistes entre escoles de diferents pobles, comunitats autònomes i països. Això és el que va començar a fer Freinet ja fa un segle: l’intercanvi i la correspondència escolar per perfeccionar el llenguatge, promoure el coneixement i afermar la solidaritat entre els pobles.
2. Exposició pública. Aquests records literaris –perquè, com molt bé explica Jaume Cela en l’article inicial d’aquesta sèrie, formen part de la literatura del jo– i aquest art infantil confinat no poden quedar reclosos només a la vida de cada aula. Seria interessant donar-los a conèixer exposant-los a les escoles, biblioteques, centres cívics i altres equipaments. També al carrer, a les tanques publicitàries o a les estacions del metro, com es fa en algunes ciutats amb la rèplica d’algunes pintures i escultures o amb productes originals. És una manera de tenir present el que hem viscut o, qui sap, en què podem tornar a viure amb nous rebrots d’aquesta pandèmia o amb d’altres que alguns científics i ecologistes preveuen si no aconseguim preservar la biodiversitat, tot establint una nova relació de l’ésser humà amb la natura.
3. Memòria històrica. El record i la visió dels grans esdeveniments històrics –siguin conflictes bèl·lics, desastres naturals o pandèmies de gran magnitud–, a banda de les diverses cròniques i interpretacions, es construeix també a partir del testimoni dels seus protagonistes individuals i col·lectius, del creuament de les diverses veus i mirades. En aquest sentit, no hi pot faltar la dels infants. La Guerra Civil n’ha deixat, almenys, un parell de mostres ben properes i significatives. El documental La guerra dibujada, d’Amanda Gascó i Xavier Cortés, que mostra dibuixos dels infants de la guerra. I la recerca sobre documentació i difusió digital del patrimoni educatiu produït entre 1936-1939 a les escoles de Barcelona, amb l’objectiu d’interpretar i donar a conèixer els dibuixos realitzats pels infants sobre la seva vida quotidiana (l’estudi l’ha realitzat un grup de recerca de la Universitat de Vic i els dibuixos es conserven al fons de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona).
També en aquest cas seria bo fer alguna cosa semblant. Que aquestes produccions infantils puguin ser analitzades des de diferents perspectives professionals: pedagògica, psicològica, antropològica, filosòfica, històrica… I a més, que puguin ser consultades en diferents arxius de la ciutat i del país. I, naturalment, haurien d’enriquir també el patrimoni de museus com el de la Ciutat o el d’Història de Catalunya. Perquè la memòria del confinament de la infància no resti en l’oblit.
______________________________________________
Estimat Diari és una web creada per l’Ajuntament de Barcelona perquè els nens i les nenes de la ciutat hi comparteixin dibuixos, idees, vídeos, etc. Al llarg de les darreres vuit setmanes, a l’Educa Barcelona hem anat recollint part d’aquest material i demanant a un autor/a que el comenti.
- Ascensión Moreno: Escoltar els infants amb els ulls
- Eva Martínez: La dignitat humana es construeix amb la pell
- María Paczkowski: El temps de les finestres
- Maria Jesús Comellas: Dibuix, paraula i memòria; somnis i futur
- Susagna Escardíbul: Elogi dels infants
- Begonya Folch: Estimat diari: volem entendre, somiar, evocar
- Jaume Cela: Una bona iniciativa municipal
Jaume Carbonell Sebarroja és periodista i pedagog, autor de nombrosos llibres sobre educació i exdirector de ‘Cuadernos de Pedagogía’. També presideix el Consell Assessor del Diari de l’Educació.
___________________________________________
