Hi havia infants que acabaven amb una certa rapidesa la tasca proposada per tenir temps per dibuixar. Els fulls dels àlbums estaven plens no sols amb els exercicis, sinó, sobretot, de dibuixos. Era genial escoltar-los mentre dibuixaven perquè compartien amb les altres criatures alguna experiència viscuda, algun desig que volien dibuixar i les moltes preguntes que els feien els companys en veure-ho.
Quina riquesa de possibilitats s’obria i no diguem si, per la creativitat i la imaginació, hi afegien o treien fragments de la realitat viscuda o somniada. Es posava en evidència com organitzaven l’espai, no sols del full sinó del que volien dibuixar (la casa, el carrer…), el lloc dels personatges, les escenes… tot recordant detalls, mirant proporcions. També tenia molta importància el temps en què havia passat l’escena que dibuixaven i el que passaven dibuixant. “No ho he acabat, podré continuar després?”
Això ens va exigir comprendre la importància de la lectura de la imatge per acompanyar l’alumnat i descobrir com, amb petits trets gràfics, es podien expressar i interpretar les idees que es plasmaven i, sobretot, els pensaments dels personatges. Perquè no es tracta d’exigir fidelitat amb la realitat, perquè és una interpretació de l’artista de com reflecteix les sensacions, desitjos i vivències. No hem dit mai: “És més gran la figura del germà que la del pare” i no pot haver-hi la temptació de fer-ho corregir. NO, si us plau, és el significat de la realitat que la persona que dibuixa plasma en el dibuix. Aquest és el gran valor.
Quines grans lliçons ens van donar les persones que dibuixaven contes per infants (Pilarín Bayés, Carme Solé, Lola Anglada…) o pels adults (Goscinny i Uderzo amb L’Astèrix i Obèlix; Ibáñez amb personatges que reflectien la realitat del moment, i tants altres) i quanta informació de la història hem aprés a través dels pensaments i reaccions de tots aquests personatges i els seus contextos.
Quantes estones viscudes, ben lluny de l’avorriment, mirant i remirant aquests dibuixos i quantes estones també passades dibuixant i pintant.
És cert que ara les fotografies i els vídeos ocupen un lloc privilegiat per la rapidesa i sobretot perquè ens fan creure que mostren millor la realitat, però el que ens perdem és com, des de la infància, es construeix aquesta realitat que no ha de ser tan fidel com la que mostra la fotografia sinó la que es percep, amb matisos que, majoritàriament, passen desapercebuts a la màquina.
Bé, retornem a la realitat i mirem que, per sort disposem, també de dibuixos d’aquesta experiència viscuda entre tots plegats.
Una de les oportunitats que ens han donat els infants és acostar-nos a casa, al seu lloc de confinament. En les primeres edats, la Paula i la Nayara ens volgut mostrar que a casa hi estan bé, i per això els colors i les persones amb les quals estan.
I l’Adam ens hi afegeix un plànol de casa seva fets amb llàpissos i altres objectes, molt importants també per aquests moments en què s’han de passar tantes hores sense sortir i a més cal tenir present que moltes famílies no han tingut els adults a casa: uns perquè treballaven o altres perquè estan lluny.
Amb l’edat la mirada s’amplia, i l’Emma ens explica com ho viu i les activitats que pot fer amb la família, però pensa en allò que troba a faltar, el que necessita i ja ens mostra que les paraules poden expressar millor els seus pensaments. Ja hi ha el vincle entre el dibuix i la paraula, en aquest cas escrita.
Per això serà important recuperar amb força, quan tornem, aquests dos llenguatges: la comunicació oral espontània, que permet poder comunicar millor els pensaments i idees i el llenguatge gràfic (més enllà de les emoticones). Ja hi arribarem, també, a l’escriptura, per polir millor el què volem dir i evitar malentesos.
Aquesta és l’aportació que ens fa no sols l’Emma sinó també el Santiago i l’Iker, els quals han descobert, amb un cert malestar, el fenomen de l’avorriment. Gran descoberta que caldria no desaprofitar perquè dóna per fer molts debats entre tots plegats i és una oportunitat per fer canvis, tant que es parla dels canvis necessaris!!!, i prendre decisions per una major dosificació d’estímuls i activitats.
Serà un debat interessant per incorporar-lo en el dia a dia, no sols escolar sinó familiar i personal, i obrir la mirada cap a col·lectius, països i contextos on no hi ha tants recursos com els que tenim i que considerem que necessitem com un dret i no com un privilegi.
Potser no ens calen tantes persones, activitats i recursos per divertir-nos i ho hem de resoldre més entre nosaltres. També pot ser una bona idea preguntar què feien els avis i àvies quan eren petits i sense tants recursos. No creguem que sempre estaven al carrer.
En aquesta línia la Noah i la Maile avancen més escrivint un diari per explicar com interpretem el dia a dia i en aquest cas ha de ser molt interessant (m’agradaria que me’l deixessin).
No desaprofitaria la idea de retornar als diaris. Petits o llargs, escriptura pausada (ni que sigui amb textos curts i amb faltes d’ortografia), amb dibuixos o no, i que té molt interés perquè és més elaborat que els nostres Whatsapp. Al cap d’un temps poder retrobar com es veia el món pot ser una gran ajuda a la memòria i una oportunitat per reviure com érem, què fèiem i què pensàvem.
Bé, ja quan pensem que sortirem de casa es fan presents les persones de la família que fa dies que no hem vist i el Pau I Biel ens mostren com pensen amb els avis i les ganes de poder saludar-los ni que sigui a distància.
I amb aquest pensament sorgeix, també, la idea de les amistats i la mirada cap a l’escola que al Pau li recorda que hi ha altres companys, espais i activitats per fer [el dibuix que obre l’article].
I en Roger ens mostra com enyora el carrer que veu des del balcó i ja pensa a sortir i retrobar la ciutat perquè està clar que és un lloc més gran que el que tenim a casa.
Perquè el barri ens permet moure’ns millor i on tothom té les mateixes possibilitats de caminar i córrer. Cal tenir present, no oblidar i fer més visible que no totes les cases tenen molt espai ni molts objectes i que per massa infants i famílies, el carrer i el barri és el lloc de vivència per poder intercanviar amb altres persones el seu dia a dia.
Així mateix ho mostra la Rosita, que ja es veu caminat pel carrer i esperant que s’obri el parc, aquest espai de llibertat per poder córrer, pujar al tobogan i jugar.
Aquest barri, a més, dóna oportunitats a aquells que necessiten un espai més gran com ens mostra el Biel, que vol enviar ben lluny la pilota sense que es trenqui res.
Aquesta situació, viscuda en la intimitat, no ens ha fet oblidar festes i esdeveniments a les quals hem estat acostumats perquè les hem compartides de manera molt multitudinària i amb molt significat cultural i emocional. “La festa de Sant Jordi”
Per la seva significació, s’ha trobat a faltar estar al carrer, i recordar el significat de tots els símbols que hi estan incorporats: “la llegenda, els llibres i les roses”.
Per això ja sigut important mantenir present aquesta diada com ens ho mostren des de diferents punts de vista en Nil i l’Aran, que tenen molt clara la llegenda.
I la Rosita i el Tej, els quals ens mostren els símbols i ens recorden que les roses no poden faltar com a senyal d’estima en un dia tan significatiu per tota la comunitat que ha omplert els balcons de dibuixos i diferents materials com a manera de comunicar-nos amb el veïnat i persones que passessin pel carrer.
La Janna fa un pas més i ens mostra el seu agraïment a les persones que han estat a primera fila i que amb generositat i riscos han participat en la cura de les persones que ho han necessitat. Potser ho dedica a persones del seu entorn però el missatge ha estat per totes elles com les mostres d’agraïment que cada dia a les 8 es fan sentir.
A aquesta mirada amplia hi podem afegir la desiderata que ens proposa l’Alexis.
Totes aquestes veus exigeixen a les institucions que es facin canvis. Tant les escoles com a la societat, han de fer amb urgència accions a curt termini, quan es retorni, però també s’han de plantejar introduir canvis significatius a mitjà i llarg termini.
Cal, en el marc de les activitats escolars i els continguts d’aprenentatge, promoure l’esperit crític, analitzar que en el món hi ha moltes persones que no tenen la seguretat en la qual vivim nosaltres, com a dret suposat; que els privilegis no són justos; que hi ha moltes persones al nostre costat que fan treballs que no es valoren i que volem veure un futur millor. Aquest futur no hauria de ser un somni sinó una responsabilitat i l’hem d’assumir promovent canvis, entre tots plegats: a casa, a l’escola i a les institucions.
______________________________________________
Estimat Diari és una web creada per l’Ajuntament de Barcelona perquè els nens i les nenes de la ciutat hi comparteixin dibuixos, idees, vídeos, etc. Tot aquest material servirà per construir un diari de la ciutat durant els dies de confinament, fet pels nens, i fins i tot es preveu que s’acabi convertint en una revista o un llibre. Durant aquestes setmanes, a l’Educa Barcelona anirem recollint part d’aquest material i demanant a un autor/a que el comenti.
Maria Jesús Comellas és professora emèrita d’Orientació Educativa de la UAB i autora de nombrosos llibres sobre educació
______________________________________________
