Pau Gonzàlez Val (1987) és veí del barri d’Horta i graduat en ciències polítiques. Els darrers anys de la vida els ha passat vinculat a l’associacionisme i a l’educació no formal, activitats que el van apropar a la política feta des dels carrers que, després de les eleccions municipals de 2015, va arribar a les institucions. Des d’aquell moment es va agafar una excedència a la seva feina, com a conductor de metros de TMB, i va entrar al consistori. Després de passar per diversos càrrecs, l’estiu del 2021 pren possessió com a regidor d’educació –responsabilitat que Joan Subirats deixa orfe quan plega–, i compagina aquest càrrec amb el de regidor de l’Eixample.
Ens trobem en aquesta seu de districte per fer l’entrevista, un dimarts 21 de desembre. És important destacar la data perquè durant l’hora que dura la conversa xerrem sobre la pandèmia i el paper de les escoles en aquesta punyent sisena onada, així com de la sentència que obliga a fer un 25% de classes en castellà. I en aquests moments, en què tot canvia tan ràpid, és important recordar quan es diuen les coses.
La primera pregunta és obligada: com arriba un conductor de metro a convertir-se en regidor d’educació de l’Ajuntament de Barcelona?
El vincle més directe que em duu a ser regidor el trobo en la meva experiència al Moviment Laic i Progressista, als Esplais Catalans i al Consell de la Joventut de Barcelona, sempre des de l’àmbit de l’educació no formal i l’associacionisme, treballant en la millora dels barris. Però és veritat que del metro m’enduc moltes coses que puc aplicar ara. Sent Agent d’Atenció al Client del Metro vaig aprendre la vocació de servei públic. Vaig entrar-hi el 2010, en l’època d’aquella nevada a la ciutat que va dur al col·lapse; llavors es van modificar sobre la marxa els horaris i els treballadors i treballadores del Metro van ser els qui van sostenir la mobilitat a la ciutat en un moment en el qual, a la superfície, gairebé tot fallava.
I, paral·lelament a aquella feina, vaig seguir amb l’associacionisme, fins que arriba un moment, el 2014, que apareix una nova força política que agrupa gent que ve dels carrers i dels partits, i guanyem! I així em converteixo en conseller tècnic d’Horta-Guinardó i passo per la regidoria de Drets de Ciutadania i Participació, que em permet conèixer molt bé totes les Barcelones.
A la regidoria de Participació va estar treballant en els pressupostos participatius, que van incloure propostes del jovent de la ciutat. En base a això, creu que Barcelona escolta prou els seus infants?
Podem fer molt més per escoltar la ciutadania en general, i els infants en particular. En els pressupostos participatius vam baixar, per primera vegada, l’edat de participació i es va permetre que gent més jove del que és habitual pogués fer propostes. Tot i que va haver-hi gent que ens ho va qüestionar, vam baixar l’edat al mínim que ens permet la llei, als 14 anys. Hem vist que, quan posem eines, la ciutadania respon. Com deia, hi ha marge de millora, però Barcelona és un referent a nivell internacional de participació ciutadana.
Hi ha gent que s’ha oposat a baixar l’edat de participació?
Per nosaltres és natural: hi ha una edat a partir de la qual tens capacitat per informar-te i tenir una opinió pròpia i, per tant, has de tenir dret a decidir què passa a la teva ciutat. Però, de vegades, regna una concepció de ciutadania basada en una franja d’edat molt concreta, amb mirada productivista: només ets ciutadà quan treballes. Abans ets preciutadà i després postciutadà. A ambdues franges, la infància i la tercera edat, se’ls posen en qüestió un seguit de drets. Normalment, es diu que els infants són el futur, però no és veritat. Els infants ja hi són: són el present i els hem de tenir en compte a l’hora de dissenyar una ciutat que també és seva.
De vegades, regna una concepció de ciutadania basada en una mirada productivista: només ets ciutadà quan treballes
La darrera Enquesta de Benestar Subjectiu de Barcelona diu que el 38% dels infants no se senten escoltats per les persones adultes. Segons aquesta enquesta, l’escolta adulta és clau per un bon estat emocional. Ara que se’ns diu que la propera pandèmia serà la de la salut mental, com afronten aquest fenomen des de l’Ajuntament?
Hem estat pioners en ampliar els marges d’allò que es considera salut. Per què puc anar al traumatòleg, però no al psicòleg o al dentista, a no ser que tingui recursos per poder-ho pagar? Hem d’ampliar encara més els drets efectius de la població: els drets simbòlics els tenim, però hi ha moltes persones que no els veuen garantits a no ser que tinguin capacitat econòmica. Hem posat recursos al servei de la població, però tenim marge de millora. Per exemple, el servei Konsulta’m funciona bé, però s’acaba als 22 anys. Tenim educadors emocionals als centres escolars, però hem de mirar d’arribar a més centres. Al Fòrum Jove, les persones participants ens van advertir que, si bé tenen molts serveis a la seva disposició, la informació no els arriba.
Amb el Konsulta’m feu incidència als centres cívics i casals, que són competència de l’Ajuntament. Però, no és suficient?
No tots els joves van a centres cívics. També vam fer campanyes per TikTok amb influencers, perquè el que està clar és que, si posem banderoles als carrers, no arribarem a cap jove. Però no és suficient. De vegades tenim algunes contradiccions entre voler anar més enllà de les nostres competències com a Ajuntament, perquè som un consistori solvent, però alhora ens enfrontem al fet que hi ha drets que no haurien de dependre de si ets de Barcelona o no perquè estiguin coberts.
Hi ha drets que no haurien de dependre de si ets de Barcelona o no perquè estiguin coberts
Seguint amb les competències. L’escola bressol és la punta de llança de l’educació municipal. Però, a Barcelona, menys de la meitat d’infants van a una bressol pública. Com valoreu aquesta dada?
Ens planteja una alerta important. Ara atenem el 65% de famílies que ens sol·liciten plaça, que són moltes més que fa una dècada. Hi ha una aposta decidida per ampliar la xarxa d’escola bressol, que fa que responguem a una major demanda, però això no és suficient. Sóc regidor de l’Eixample, que és el districte que menys demanda atén. Per tant, hem de seguir desplegant la xarxa, que és una de les joies de la ciutat, per arribar a més infants.
Per què hi ha districtes en què la pública no acaba d’arribar? Hi ha preferència per la concertada o la privada?
Jo crec que no. De fet, amb la bressol passa una cosa que hauria de passar a totes les etapes educatives, que és que la gent no diu que entra a l’escola tal, sinó que entra a la xarxa pública. M’estranyaria trobar una família que prefereixi entrar a una privada perquè, encara que fan una feina important i les necessitem, tenim unes bressol públiques d’enveja.
Enguany s’han complert quatre anys de la tarifació social. Com valoreu aquest període?
Les dades diuen que ha funcionat i ha canviat la composició social de la gent que accedeix a la bressol pública. Busquem un objectiu que és fàcil de dir, però difícil d’assolir que és que la composició de les aules s’assembli al màxim als barris. I això està passant: amb la tarifació ha baixat el percentatge de les quatre franges de renda més alta en benefici de les sis més baixes, que inclouen també classe mitja.
Respecte a aquestes franges més altes que abandonen, hi va haver una polèmica al principi degut a que les tarifes més altes de les bressols públiques superaven la quota d’una escola concertada.
De vegades és capciós comparar certes coses i hem de tenir en compte que les quotes de la pública inclouen també l’alimentació. És cert que les tarifes de les rendes altes són importants, però volem que el que es paga correspongui a la renda, que és l’eina que tenim. El fet que haguem tret la quota zero i l’haguem substituït per una de 50 euros (que es pot sufragar a través de Serveis Socials) és una altra manera de dir que cadascú, en la mesura que li sigui possible, ha d’aportar als serveis públics. I amb això no vull dir que amb aquest canvi l’Ajuntament s’hagi estalviat diners; al contrari, paguem més, però ho fem contents.
S’ha demostrat, una vegada més, que l’escola, igual que qualsevol servei públic, ajuda a sostenir la vida en moments de crisi
Creu que amb la pandèmia hem arribat a contemplar la bressol com una etapa educativa necessària i no com un simple servei de conciliació?
Espero que sí. Deien que de la pandèmia en sortiríem millors. No sé si és així, però crec que ens ha ajudat a veure que allò que ens treu d’una situació difícil són els serveis públics. Davant les set plagues que havien de venir i d’aquelles persones que saben molt d’epidemiologia, però poc de pedagogia, i que deien que s’havien de tancar les escoles, aquestes han seguit funcionant i s’han vist necessàries. I han fet una gran feina, tot i fer-la en pitjors condicions, perquè no hem d’oblidar que van ser les darreres en tornar a la normalitat. Amb tot, s’ha demostrat, una vegada més, que l’escola, igual que qualsevol servei públic, ajuda a sostenir la vida en moments de crisi. Si hem convençut algú, una mica millors sí que en sortirem.
Semblaria que sí perquè, almenys encara, no hi ha tot el moviment que demana tancar escoles que podria haver-hi a principis de la pandèmia.
Bé, avui (pel 21 de desembre) l’Oriol Mitjà ha demanat tancar una setmana les escoles després de les vacances. És veritat que queden tres dies de classe i moltes famílies han decidit no dur-hi més les criatures, autoconfinar-se i assegurar-se les festes, però avui només tenim 26 grups confinats dels 605 que hi ha a les bressol públiques. La tendència és dolenta, però encara no és alarmant.
L’etapa 0-3 va ser la més afectada pel confinament, perquè és impensable traslladar la bressol a una modalitat online. Creu que estaríem preparats si s’haguessin de tornar a tancar les escoles?
Crec que sí, perquè venim d’una experiència prèvia, però l’escola s’ha de fer a l’escola. Hi ha certes desigualtats socials, econòmiques i d’accés que, encara que repartim ordinadors, si no hi ha connexió a Internet o es comparteix habitació amb tres germans, fan impossible que l’infant estigui bé. Si haguéssim d’arribar a l’extrem de tancar, ho faríem millor, però ha de ser la darrera opció, perquè hem estat injustos amb els infants d’aquest país: els vam tancar els primers i els vam obrir els darrers. A més, des de l’estiu passat no s’havien actualitzat els protocols de les escoles, però la resta de la població ja estava ben entrada a la nova normalitat, anant als estadis esportius o als bars. Va ser tan injust, que es donaven situacions estranyes com que, durant la setmana, els grups bombolla no es podien barrejar als patis, però els caps de setmana, als patis oberts, sí, perquè no estaven afectats per normativa escolar sinó per normativa de parcs i jardins. Acostumem a posar el focus en les escoles, però el problema del repunt no és allà.
La Covid no és la primera excusa que es fa servir per centrar en l’escola un problema que, sovint és social. Què li sembla la sentència que obliga a impartir un 25% de les classes en castellà?
Em sorprèn que la sentència es basi en una llei que ja no existeix. A això s’hi suma el fet que és una sentència que valora negativament el model català, quan és un model d’èxit perquè tot l’alumnat acaba la seva escolarització sabent perfectament castellà i català. S’han inventat un problema i hi han posat una solució que no és bona. Hem de poder debatre amb serenor sobre si cal canviar el model, perquè la Catalunya d’avui no és la mateixa que la dels vuitanta, però ho hem de fer aprofitant les eines de la LOMLOE per blindar el model i evitant fer de la llengua una lluita partidista.
Perquè no és just que Pablo Casado digui que els nens catalans no pixen si ho demanen en castellà, però tampoc no ho és que entre socis de govern estiguin més preocupats d’usar això per posar el conseller d’educació als peus dels cavalls proposant que assumeixi la direcció de l’escola de Canet. Hem d’evitar aprofitar aquest conflicte, que va al moll de l’os de la nostra societat, per fer electoralisme.
Hem d’evitar aprofitar el conflicte sobre el català, que va al moll de l’os de la nostra societat, per fer electoralisme
Quin missatge creu que dóna a l’administració i a la comunitat educativa el fet que la justícia intervingui en l’escola?
Jo tinc molta confiança personal en el model d’escola que tenim. Si vaig al metge, vull que qui decideixi si em prenc un 25% de paracetamol sigui un metge, no un jutge. D’altra manera, no em donaria seguretat. Si portem aquesta metàfora a l’escola, vull que qui decideixi quina és la millor manera que els nostres infants creixin i aprenguin català, castellà, anglès i totes les matèries, i creixin com a persones, siguin els nostres professionals.
Un estudi diu que un de cada quatre mestres usa de manera freqüent el castellà a l’escola i que només el 46% sempre usa el català. Tenim un problema que, com veiem amb la pandèmia, té l’arrel fora de l’escola
El problema no és a l’escola, però l’escola pot ser motor de canvi. En aquelles zones on perilla l’ús del català, l’escola té un paper primordial a l’hora de garantir el seu ús. No es tracta només de fer la classe de matemàtiques en català, sinó pensar eines perquè aquesta sigui una llengua d’ús comuna i que l’alumnat se senti còmoda fent-la servir. Perquè el coneixement no ocupa lloc i els donarà eines culturals, de vida i laborals. Però el pes i la responsabilitat no és només de l’escola. Parlem molt de Netflix, però s’ha estrenat Spiderman, que ho ha petat i no la pots veure en català enlloc. Per molt que l’escola s’hi dediqui en cos i ànima, els nens i nenes, quan vagin al pati i juguin a Spiderman, ho faran en castellà perquè es refugien en un univers Marvel en el qual no tenen referents en català. L’escola fa una feinada, però som davant un problema social i polític.
