El conte de la Josepha serveix per explicar als més petits i a les més petites que hi ha altres països al món on, per causes diverses, hi ha persones que necessiten marxar i començar des de zero. Un centenar d’infants de Primer i Segon de Primària s’han reunit a la sala de teatre de l’escola Rambleta del Clot per sentir l’Ángeles Schjaer, coordinadora pedagógica de l’ONG Open Arms, que els relatarà una de les històries que l’entitat publica juntament amb l’editorial La Galera sota la col·lecció ‘Contes a la deriva’.
Captar l’atenció d’un centenar de criatures durant quaranta minuts és quelcom que s’aconsegueix amb un “Hi havia una vegada…”. Aquest cop, “hi havia una vegada una elefanta preciosa que es deia Josepha i que vivia al Camerun”. “Sabeu un està el Camerun?”, pregunta la narradora. I continua llegint: “És un país africà ple d’animals que viuen en llibertat: girafes, hipopòtams, guepards, búfals, lleons, goril·les, ximpanzés, elefants com la Josepha, nyus i bongos. Un país on els animals corren lliurement i les elefantes poden ser mestres d’escola”, i els ensenya les pàgines acolorides del llibre.
Aquesta introducció servirà per parlar després de la necessitat de cuidar el planeta i tots els éssers vius, però l’alumnat encara està descobrint l’elefanta mestra, que es va casar amb un elefant “més ximple que una pedra” que no volia que estigués contenta, ni que rigués, ni que donés classes. I la Josepha, a poc a poc, es va convertir en una elefanta trista i poruga. Quan va demanar ajuda, no la va obtenir, perquè en el seu país és el mascle qui dicta les normes dins i fora de casa.
Un tiet seu li va explicar que tenia una possibilitat per fugir. Però necessitaria diners. I ser valenta, perquè era un camí llarg i ple de perills. “Amb el cor trencat, va marxar de casa a la nit”, diu el conte, que continua explicant com altres animals es van anar trobant i com van arribar a pujar a una barcassa mal construïda fins a 130 animals.
Els nens i les nenes de la Rambleta del Clot han viatjat en avió, tren, cotxe, bus, metro i, algú, en un vaixell amb cabina. I gairebé tothom sap nedar molt bé. Res a veure amb ‘La cançó de la Josepha’, on enmig del mar uns cocodrils van mossegar la barca i els animals, i tot va quedar destrossat. Van cridar, però ningú els sentia. Van veure un vaixell, i van demanar auxili, però el vaixell va passar de llarg. Uns dofins i unes balenes que sabien molt del mar els estaven buscant i, al final, va venir un altre vaixell. “És viva!”, van dir des de la barca de rescat.
No és fàcil seguir tot el conte, i l’Ángeles continua amb les seves paraules: “Jo estava en el vaixell quan van trobar aquesta dona. Ella era mestra al Camerun. Havia de fugir d’un marit que no la tractava bé i va fer aquest viatge tan llarg. La seva embarcació estava trencada i hi havia trossos de fusta flotant, samarretes, sabates, ampolles d’aigua… No li quedava veu, va aixecar la mà i vam veure que estava viva”.
La sala està ara una mica més silenciosa. “A l’altra banda del Mediterrani, sabeu on està el Mediterrani?, passen coses molt terribles”, explica l’Ángeles. “I qui eren els cocodrils”, pregunta un nen molt atent. “Eren guardacostes libis”, indica ella, “són com la policia que està al mar, en teoria han de protegir la costa, però no protegeixen les persones”.
Ara que comencen a veure que en la història real no hi havia cocodrils, tenen moltes qüestions. Una noia aixeca la mà: “I com els van mossegar?” “Van disparar”, contesta l’Ángeles. “Però, per què disparaven? Per què disparaven?”, repeteix. L’atenció augmenta, i aprenen que hi ha un país que es diu Líbia on hi ha guerra i persones amb armes. La següent pregunta que fan és: “Però per què no fan res per ajudar?”. “Això mateix em pregunto jo”, confessa la coordinadora pedagògica d’Open Arms. “A vosaltres, us sembla correcte?” “Nooooo!”, afirmen tots alhora.
Estan insatisfets perquè han vist plàstics al mar i perquè hi ha brutícia a la platja. Segurament, fan aquesta reflexió perquè recentment han fet una visita al Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM), i veuen molt malament que no es cuidi la natura, el mar, els animals i les persones.
Fàbriques de xocolata i joguines
Tornen a preguntar-se per què van disparar la Josepha i la resta d’animals/persones. Les respostes no els satisfan. De fet, els generen més perquès: “Però, per què hi ha fàbriques d’armes?” I, en lloc d’armes, inventen un món amb tot de coses que els farien feliços: una fàbrica de xocolata, una fàbrica de llaminadures, una fàbrica d’ordinadors, de botigues, de quioscos, de joguines, de cromos, de llibres i de tot allò que els agrada. Com que no poden parlar tots alhora (a vegades se’ls oblida), aixequen el dit polze. I tot són polzes cap amunt, tret de les fàbriques d’armes, que no les volen.
Quan la classe està a punt d’acabar, encara hi ha qui té dubtes i fa un últim esforç per entendre: “Però, per què els humans maten altres humans?” Val la pena allargar-se uns minuts. “Escolteu”, l’Ángeles intenta que estiguin atentes, “han dit una cosa molt important. Per què els humans maten altres humans? Què en penseu?” I de l’auditori surten consideracions com: perquè són de diferents països, perquè volen tenir el món per ells sols, per tenir molts diners, perquè no s’estimen, perquè volen el que tenen els altres o, la resposta que més sorprèn, perquè obeeixen ordres d’altres persones.
Ara, els nens i nenes de Primer i Segon de Primària de la Rambleta del Clot hauran de fer un dibuix relacionat amb ‘La cançó de la Josepha’, sigui del conte o de quelcom que hagin parlat o pensat, i el centre s’encarregarà de fer-los arribar a Open Arms. De fet, aquesta trobada està emmarcada amb un conjunt d’activitats sobre els valors que es fan a diferents cursos, tot adaptant-se a les edats de l’alumnat. El professorat, que prèviament els ha fet cinc cèntims sobre qui venia a veure’ls, continuarà amb la tasca de fer-los pensar i preguntar.
