Amb el títol ‘Oportunitats educatives a Barcelona. Des de la perspectiva de gènere i altres vulnerabilitats’, Philippe Meirieu, que va ser presentat com un dels “pensadors més rellevants de la pedagogia contemporània”, va abordar la idea de les desigualtats educatives i les vulnerabilitats dels infants i com evitar que les diferències s’aprofundeixin dins de l’escola i acabin convertint-se en “desavantatges” si es manté una “forma escolar que pressuposa l’homogeneïtat i conformitat amb la norma”. És la idea de cercar estratègies per a la transformació que permetin als alumnes que arriben amb diferents motxilles a l’escola, no fracassar en el seu camí d’aprenentatges cap a la seva “emancipació” com a persones.
El pedagog, investigador, polític, educador i professor universitari va assegurar estar “a favor” del Pla contra la segregació escolar de Barcelona per evitar “guetos”, ajudant des de la política al finançament de les escoles que acullen els infants vulnerables per lluitar contra les diferències i aportar oportunitats. Dotar de més recursos aquells centres que més ho necessiten, amb més inversió i més professionals, com ja s’està mirant d’aplicar també a Catalunya, per garantir l’equitat. Una defensa de les polítiques pedagògiques que ell mateix ha contribuït a dur a terme al llarg de la seva trajectòria professional a França. Unes desigualtats econòmiques i socials que impliquen un tractament diferent de les criatures i que també redueixen el nivell d’aspiració professional, que es va reduint a mesura que els alumnes van creixent. Per exemple, passen de voler ser cirurgianes als 6 anys a ser infermeres als 12 i auxiliars d’infermeria als 14.
Els estereotips perpetuen les desigualtats
D’aquí vindria la força dels estereotips que perpetua dins les escoles les desigualtats, per exemple, de gènere. Meirieu va destacar quan a les nenes se les considera que treuen bones notes perquè són molt aplicades en l’estudi, és a dir, treuen bones notes perquè treballen no perquè siguin intel·ligents. En canvi, “a un noi que treu menys nota, se’l considera un dropo”, és a dir, podria treure més bons resultats perquè és intel·ligent.
Meirieu va vestir la conferència d’exemples sobre situacions que passen dins els centres educatius i que conviden a la reflexió, fent evident molts errors que segurament es repeteixen sense percebre-ho. Així, per exemple, defensa que no n’hi ha prou en posar dins d’una mateixa classe alumnes d’orígens diversos per buscar la diversitat, la integració i la igualtat, sense d’altres mesures complementàries.
El pedagog va parlar de l’aprenentatge en grup fent referència a una experiència als Estats Units sobre treballs amb alumnes d’origen diversos després de la fi de la segregació racial. En lloc d’aconseguir treballar la diversitat va aprofundir les desigualtats. Els infants van acabar adquirint els rols prefixats: Els blancs de classe benestant van passar a ser els dominants i els d’origen econòmic i social modest, els esclaus.
I tot plegat per fer evident la necessitat de buscar les dinàmiques perquè els alumnes puguin treballar plegats en grup, en allò que els uneix i no en el que els separa. Amb aportacions de tothom, ja tinguin motxilles plenes o buides d’aprenentatges o vinguin de barris populars o benestants. Tots tenen coses a dir i a aportar de tot el que han viscut.
El gust de l’aprenentatge
També va parlar, per exemple, de la situació errònia d’intentar donar més exercicis a algú que en realitat no els pot fer com a mètode per aconseguir que millori perquè “no funcionarà”. “Per curar el rebuig escolar es necessita fer néixer en l’infant o adolescent el gust per l’aprenentatge escolar”, va defensar. Buscar el “desig” que permeti a l’alumne saber cada cop més i “obrir-se a nous coneixements”, en comptes de “limitar-se al XatGPT o al Google”.
Meirieu, però, alerta que l’escola no pot lluitar sola contra les desigualtats econòmiques i socials, que hauria de ser “la societat en el seu conjunt”. Així cal treballar en tots els fronts de l’educació, començant per “acompanyar en la parentalitat”, que qualifica “d’angle mort de la política educativa”. També invertint en l’escola i en sostenir el “teixit associatiu”, així com “pensar la ciutat amb i pels infants”, moment en el qual també va fer referència a la tasca que es fa a Barcelona en aquest sentit. Per últim, va situar com a punt essencial “mobilitzar els mitjans de comunicació a favor de l’educació” per aconseguir aquest objectiu.
L’expert va acabar la conferència amb una conclusió final, recordant que els alumnes arriben a l’escola amb una “contingència” que no depèn dels educadors. És a dir, fills de migrants o d’advocats, amb condicions econòmiques més o menys complicades, amb les quals no s’hi pot fer res. I és que l’educació “implica assumir la contingència però no quedar-hi atrapat”. En definitiva, “l’educació com a instrument de l’emancipació”.