Són joves, van a la universitat i fa anys que es van involucrar en l’activisme. Es tracta de la Salma Luikili, l’Izhan Alcántara i l’Allan Contreras, que conceben la vida universitària com una etapa que va més enllà dels coneixements tècnics, i és que, si ens remuntem a l’origen llatí de la paraula ‘universitas’, té un sentit de ‘col·lectivitat’ i ‘comunitat’.
“Tot comença a partir de la meva experiència i consciència de la meva identitat com a dona, racialitzada, filla d’immigrants, musulmana i de classe baixa en un sistema que no acompanya a cap d’aquests trets identitaris”, explica la Salma, que estudia Educació Social a la Universitat de Barcelona. “Jo no era conscient de les meves opressions fins que vaig començar a anar a l’institut; això no té res a veure amb l’edat, sinó amb la segregació que tenim actualment en el sistema educatiu”.
La Salma va patir una crisi d’identitat. Sentia que no encaixava enlloc i s’avergonyia de la seva cultura, però l’entorn va jugar un paper essencial i positiu en el seu procés d’apoderament. Així, al servei socioeducatiu al qual anava en finalitzar l’ESO, en veure que tenia un esperit molt participatiu, la van animar a ser voluntària del centre. “A partir d’allà, vaig començar a ser conscient del meu dret a participar i, a poc a poc, vaig anar coneixent més persones que em van convidar i em van anar obrint portes en tot aquest procés de l’activisme”.
La Salma també treballa, fet que li resta temps de lleure i convivència fora de l’aula. “Crec que es té una imatge de la universitat molt sobrevalorada i sol decebre, més en estudiants com jo que hem de treballar mentre estudiem per necessitats econòmiques”. En el seu pas per Educació Social, però, viu un ambient d’ajuda mútua lluny de la competició del qual està agraïda.
Per fomentar la participació de l’alumnat, té clar què és necessari: “Més personal i recursos per poder oferir un tracte més personalitzat i poder orientar més i millor l’alumnat”. I hi ha un element que considera fonamental: que hi hagi assignatures obligatòries que promoguin valors antiracistes, feministes, contra l’homofòbia i el classisme, sobretot en les carreres del món social.
Respectar la diversitat
L’Izhan estudia animació 2D i 3D a LCI Barcelona, on comparteix amb professorat i alumnat la passió per aquests estudis artístics. “Em vaig involucrar en l’activisme de pura casualitat. Jo havia sortit de l’armari feia poc i, per poder gestionar-ho juntament amb la meva família, vam buscar ajuda”. Va trobar l’Associació Tras Andalusia-Sylvia Rivera, que defensa els drets de les persones trans, i temps després de rebre la seva ajuda, va acabar treballant-hi.
Ara es dedica més a la seva faceta com a artista i està gaudint de l’experiència. “He conegut gent fantàstica i sento que per fi estic desenvolupant el que sempre he volgut. És la meva experiència com una persona que ja ha passat per dos cursos d’estudis artístics més i estic amb la mentalitat d’intentar esprémer-ho al màxim, tant educativament com socialment”.
L’Izhan gaudeix dins i fora de classe, si bé és cert que s’ha trobat amb prejudicis i amb informacions errònies sobre la seva identitat que atribueix més a la ignorància que a la maldat. “Des de la meva perspectiva com a persona trans no he tingut massa problemes, més enllà de comentaris de persones que ignoraven el tema i no han volgut o sabut aprofundir en ell per informar-se millor”.
Partint de la base que la universitat hauria d’impulsar conceptes com la pau positiva, entesa com un procés col·lectiu per intentar erradicar les arrels de la violència i les desigualtats, l’Izhan afirma que sovint no hi ha espais ni temps ni context per erradicar la desinformació i augmentar l’empatia. “Moltes vegades, el problema està en la personalització dels conceptes, però en el moment en què poses cara i nom, la cosa canvia. Per exemple, algunes companyes m’han comentat que han après molts conceptes sobre identitats trans en conèixer-me a mi”.
Una de les eines més transformadores, assenyala, és combatre l’individualisme, compartir lluites i confiar més en les persones. “Desconeixem moltes persones que ens rodegen i que estan en el nostre dia a dia. Conèixer-nos mútuament ens faria créixer en empatia, conèixer la diversitat real i que ens envolta, i aprendre a processar aquest respecte tan necessari, des de l’afecte i l’estima”.
Més enllà d’un títol i una feina
L’Allan estudia Pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona i en el seu currículum activista forma part del Centre Social La Obrera i de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), a més de ser voluntari de l’Escola Popular la Madrasseta de Sabadell. Va arribar de petit a Catalunya i, amb el temps, li va moure la necessitat de ser part d’alguna entitat on poder participar i compartir.
Per a l’Allan, “la universitat ha de ser un espai en el qual es pugui aplicar allò après a classe, però també les coses apreses a la vida. No pot ser únicament una passarel·la per obtenir un títol amb il·lusió que la teva vida millori”. “La universitat ha de ser capaç de treballar de manera integral totes les competències educatives, posar-les en pràctica i generar nous coneixements, però també ha de generar espais de deconstrucció de sabers apresos a la vida que potser no estaven prou debatuts amb altres persones”.
Recorda, però, que aquesta experiència universitària no és igual per a tothom, ja que hi ha persones que compaginen els estudis amb una o dues feines per poder pagar el lloguer de l’habitatge o l’habitació i altres despeses. “El sistema capitalista promet una vida millor quan acabem d’estudiar, però de moment aquesta millor vida de futur es paga a costa de la nostra nul·la vida actual”.
Així, la igualtat i la pau en positiu queden “diluïdes en un context de competició constant i dificultats d’accés i procés en la vida educativa universitària”. No hi ha igualtat, remarca, si els fills i les filles de les persones migrades tenen més dificultats per accedir a un grau, o si les famílies treballadores han de realitzar més esforços per pagar els estudis.
Per això, creu que “l’única construcció per la pau i la fraternitat que trobarem és aquella que es realitza des de la solidaritat dels estudiants”. I això és per a ell l’acadèmia, no tant el lloc que et permetrà ser part del mercat laboral, sinó el que et proporcionarà un procés integrador per millorar la vinculació amb la comunitat.
Com a exemples concrets a seguir, cita el cas d’alguns instituts que imparteixen assignatures fora de l’aula. I es pregunta: “De què em serveixen els principis antropològics de l’educació si soc incapaç de poder identificar-los al meu context? Poder realitzar els treballs i pràctiques a la vida “real” ajuda a sentir que allò que estic fent és útil”.
Les seves propostes per millorar el pas per la universitat se centren en la inclusió de l’alumnat a les reunions del claustre, en enquestes qualitatives amb estudiants triats a l’atzar, en la cessió d’espais creatius per tal que els alumnes puguin organitzar jornades, i en establir convenis i vincles amb entitats properes per treballar de manera interdisciplinar el contingut de classe.
La utòpica participació de l’alumnat
Tots tres coincideixen en el fet que els intents de fer que l’alumnat participi en la universitat queden en poca cosa. Tot i que hi ha assemblees d’estudiants, formularis i enquestes d’avaluació, no veuen canvis reals ni se senten partícips.
La Salma parla dels grups de WhatsApp autogestionats pels mateixos estudiants per organitzar-se quan ho veuen necessari, així com de l’acompanyament d’una part del professorat per a projectes com la creació de revistes o una ràdio al campus. Es tracta, no obstant, d’actuacions que no fomenta la pròpia universitat.
Per a l’Izhan, les enquestes periòdiques i altres tipus de consultes normalment no són ni efectives ni útils perquè no es traslladen a la realitat i acostumen a quedar en el paper.
El mateix explica l’Allan: “Tot i que hi hagi bones intencions a l’hora d’involucrar l’estudiantat, mai s’acaba de fer possible allò que els alumnes expressem a les enquestes i valoracions semestrals. Si allò que nosaltres diem que ha de millorar continua passant durant generacions posteriors i segueix igual, es produeix un efecte de què no importa el que aportem perquè continuarà igual”.
