El Consorci d’Educació de Barcelona posa en marxa aquest curs una nova manera de detectar i reconèixer l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) a les escoles i instituts de la ciutat. Proposa un “canvi de mirada”, sobretot perquè s’allunya de les categories clíniques d’avaluació i detecció de les necessitats dels infants i joves per basar-se en criteris estrictament psicopedagògics. D’aquesta manera es vol donar una resposta més acurada per ajudar aquest alumnat en el seu procés d’aprenentatge. Però també obre la mirada per detectar les necessitats del grup-classe. És una manera d’ampliar la detecció per afinar els suports i recursos que permetin avançar per fer realitat l’escola inclusiva.
Per assolir aquest objectiu el Consorci ha presentat la ‘Guia per a la detecció de les necessitats educatives de l’alumnat de 3 a 16 anys’, una primera eina que desenvolupa el nou model de gestió i atenció a l’educació inclusiva destinada a unificar criteris de cara als equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP) i als Serveis Educatius Específics, però també per orientar l’actuació dels docents dins l’aula. En l’actualitat hi ha prop de 6.000 alumnes identificats amb necessitats educatives especials (NEEA) als centres ordinaris de Barcelona, que representen un 3,6% del total. Maria José Cesena és la directora d’Educació Inclusiva del Consorci d’Educació de Barcelona, impulsora de la nova guia.
Quan parlem d’escola inclusiva, exactament de què estem parlant?
Aquella escola on tot l’alumnat tingui cabuda, sigui benvingut, independentment de les seves capacitats o qualsevol altre tipus de diferència. A vegades, quan parlem d’escola inclusiva ho associem a alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), però, en realitat, tot l’alumnat que hi ha a l’escola és divers, per tant, afectaria a tots els alumnes. Però aquesta escola per ser inclusiva ha de poder dissenyar un projecte educatiu que doni resposta a la diversitat de tot el seu alumnat. S’ha d’organitzar de forma flexible, ha de posar en marxa mesures i suports per minimitzar les barreres que garanteixin que tot l’alumnat hi pugui ser, o almenys la majoria, que puguin participar de les activitats. L’objectiu final és que pugui progressar en aprenentatges. Aquesta seria l’escola inclusiva. Diferent és en quin punt estem per aconseguir, en la realitat, que tota l’escola sigui inclusiva. Això està en procés de poder-ho aconseguir.
I què són els alumnats NESE?
Són les necessitats específiques de suport educatiu. Les podem associar en condicions més relacionades amb les discapacitats i els trastorns, com s’entenien fins ara, o també amb situacions de vulnerabilitat. Les NESE, per una banda, han de poder fer referència a la part individual de l’alumne, és a dir, a les fortaleses i capacitats, però, per una altra banda, per definir la necessitat educativa no es poden desvincular del context concret en el qual s’escolaritza aquest alumne. Per tant, per definir les NESE hauríem de jugar amb aquests dos elements. L’element de la individualitat de l’alumne i la part del context on s’està escolaritzant.
A finals de juny es va presentar als serveis educatius de Barcelona la ‘Guia per a la detecció de les necessitats educatives de l’alumnat de 3 a 16 anys’.
La guia fa referència a les necessitats que estan més vinculades al que fins ara s’identificava amb discapacitats i trastorns. Proposa fer real i desplegar de forma clara el que ja es diu en el decret del 2017 per a una escola inclusiva, en què sempre s’ha parlat de les necessitats educatives vinculades al context educatiu. La guia fa un pas endavant per desplegar aquest concepte.
I en què consisteix?
Vol ser una eina especialment per posar-la a l’abast dels professionals dels EAP i Serveis Educatius Específics amb la intenció d’oferir uns criteris objectius per a la identificació d’aquestes NESE i que siguin criteris unificats per a tots els professionals, siguin de diferents districtes de Barcelona o de diversos territoris. Perquè fins ara el que passava és que la identificació de les NESE era poc concreta i difícilment coincidia. Però també ha de ser un document que sigui una referència per als docents de suport a la inclusiva i orientadors educatius. La guia ajuda a compartir criteris i unificar criteris de detecció. A més, no només compartim les eines de valoració sinó que a la guia també hi ha tota la proposta de graelles per fer aquesta valoració. Fins ara no existia una pauta comuna i unificada per a tots els equips. I a més neix amb l’esperit de ser revisada al cap d’un temps.
La guia ajuda a compartir criteris i unificar criteris de detecció
En la presentació de la guia es parla d’un canvi de mirada.
L’actual sistema de reconeixement de les necessitats educatives està molt condicionat al fet que existeixi un diagnòstic mèdic. Els principals motius NESE són discapacitat intel·lectual, auditiva, visual, física, trastorn de l’espectre autista (TEA), trastorn mental greu, trastorns que condicionen l’aprenentatge, malalties greus minoritàries, altes capacitats… Aquest és l’actual sistema de reconeixement. Aquest sistema es basa en el manual estadístic de trastorns mentals, DSM.
El diagnòstic és un procés d’anàlisi i coneixement en què s’exploren les conductes d’infants i joves per tal d’establir un tractament terapèutic per millorar la qualitat de vida o per solucionar un problema. Els diagnòstics els emeten els professionals de l’àmbit clínic i sanitari (metges, pediatres, psiquiatres, neuròlegs, etc.), sovint no aporten informació rellevant per prendre decisions en l’àmbit educatiu i, en canvi, poden condicionar les expectatives de progrés en relació a infants i joves que es troben en ple procés de desenvolupament. Poden, però, ser d’utilitat per entendre l’origen o causa de la simptomatologia o conducta que presenta l’alumnat, i per comprendre la seva subjectivitat.
El sistema ha de disposar de la informació que li permeti identificar els suports que es requereixen i planificar-los per donar resposta a les necessitats educatives de l’alumnat
El diagnòstic, doncs, pot ajudar a la comprensió de l’infant o jove, però no hauria de ser l’element o el factor principal en la presa de decisions educatives, ja que no aporta elements en aquest sentit. D’altra banda, l’actual sistema d’identificació no dona explicació a la modalitat d’escolarització de l’alumnat. Per posar un exemple, quan parlem d’un alumne amb reconeixement de NESE derivat d’un trastorn de l’espectre autista ens el podem trobar escolaritzat en qualsevol de les possibilitats que ofereix el sistema. És a dir, en un centre ordinari amb mesures universals, amb alguna mesura addicional, amb suport CEEPSIR, amb suport SIEI, escolarització compartida amb CEE, o en un centre d’educació especial. El psicopedagog de l’EAP i el mestre ens podrien explicar el motiu, però del que estem parlant és que el sistema ha de disposar de la informació que li permeti identificar els suports que es requereixen i planificar-los per donar resposta a les necessitats educatives de l’alumnat.
Com?
La proposta que es fa en aquesta guia per a la detecció de les necessitats educatives de l’alumnat pren com a eix principal la perspectiva psicopedagògica amb descripcions realitzades amb llenguatge propi de l’educació a través de 10 àmbits. Aquests àmbits presenten una gradació en funció de la intensitat de mesures i suports que requereix l’alumne per al seu progrés en l’aprenentatge.
Aquests 10 àmbits es corresponen a àrees de desenvolupament dels infants i joves que quan l’alumne hi presenta necessitat o dificultat poden comprometre el procés d’aprenentatge en l’entorn educatiu Els descriptors dels àmbits es basen en les capacitats, habilitats i destreses més funcionals de la persona, vinculades a aspectes personals, socials i conceptuals propis de la conducta adaptativa.
Actualment, el concepte de conducta adaptativa, vinculat a la discapacitat intel·lectual, és també utilitzat en l’avaluació d’altres síndromes o trastorns. Es posa l’accent en la intensitat de suports que l’alumne necessita en coherència amb l’enfocament del nou model de discapacitat, l’Escala d’Intensitat de Suports (EIS) i la descripció d’intensitat de mesures i suports que trobem en el Decret basada en la Resposta a la Intervenció (RTI). La intensitat de suport de cada àmbit està descrita en una escala de valoració del 0 al 4 i els àmbits tenen diferents nivells de suport. El nivell 0 no reserva plaça i la resposta educativa s’organitza amb i les mesures i suports de centre. Els nivells 1, 2, 3 i 4 reserven plaça i la resposta educativa s’organitza amb mesures i suports que es van gradant d’universals a addicionals i a intensives recolzant-se les unes amb les altres. Segons l’evolució de l’alumne, es requerirà una intensitat de suport més alta o més baixa. Amb el model clínic, un TEA com a diagnòstic es manté tota la vida, no desapareix. En canvi, des de la perspectiva que plantegem a mesura del progrés de l’alumnat els suports es van ajustant a les necessitats.
Això comporta més inversió?
Amb l’aplicació de la detecció que es proposa a la guia podem saber quins recursos es necessiten, quants, a on… Pot ajudar a planificar millor els suports perquè els podrem tenir identificats i quantificats.
De fet, aquesta eina ha d’ajudar a tenir una millor identificació. Per què és important?
La identificació de les NESE és important per conèixer la realitat que tenim a les aules, és a dir, és important saber quins alumnes tenim i quines necessitats tenen. Per què? Hem de poder tenir elements per saber si en aquell grup és viable, és a dir, la identificació de l’alumnat amb NESE ha de poder garantir una resposta educativa per a tot l’alumnat, per a tot el grup-classe.
Una segona cosa és que en tenir aquest coneixement de les necessitats que tenim de cadascun dels grups ens permetrà implementar una escolarització més equilibrada de les necessitats educatives. Determinar millor les places de reserva per garantir millor aquesta viabilitat de grup. Per tant, ajuda també a una millor planificació. I, per descomptat, aquesta distribució equilibrada permetrà que els docents a la llarga realment podran fer la seva tasca i gaudir d’ella, no com ara, que existeixen docents patint molt perquè no es veuen amb cor de donar una bona resposta educativa per a tot l’alumnat del grup .
De fet, els docents diuen que no poden atendre la diversitat.
Un dels avantatges de la guia és que parla de necessitat educativa des de la perspectiva psicopedagògica. La proposta és poder reconèixer les necessitats educatives de forma independent a l’existència o no del diagnòstic clínic. Els docents, Serveis Educatius Específics i els EAPS han manifestat en diversos moments que hi ha alumnat sense un reconeixement NESE, no es podien reconèixer amb l’actual sistema. Ara estem dient que hi ha alumnes que tenen necessitats educatives, que es deriven de la comunicació i la relació, aquest concepte va molt més enllà, no té res a veure que tinguin un trastorn o no diagnosticat.
La proposta és poder reconèixer les necessitats educatives de forma independent a l’existència o no del diagnòstic clínic
Si tenen dificultats en situacions de comprensió de l’entorn o en la intenció comunicativa, en la relació amb els seus iguals, en la regulació dels estímuls sensorials… Són necessitats educatives que condicionen la participació i el progrés educatiu de l’alumnat. El centre ha de planificar les mesures i suports per donar resposta a aquestes necessitats. Poder reconèixer tot això vol dir que en realitat estem coincidint molt més amb la percepció que tenien els tutors. I en un futur podrem fer una distribució que segurament farà més viable treballar en aquests grups i el patiment del docent anirà minvant.
Abans de fer la guia, es va fer tot un estudi, en què va consistir?
El curs 2022-2023 vam treballar amb els EAPs i els Serveis Educatius Específics per saber què estava passant, les diferències de reconeixement de NESE d’un districte a un altre, la manca d’uns criteris compartits en la detecció, etc. I, a partir d’aquí, vam començar a elaborar una primera proposta definint 10 àmbits per identificar les necessitats educatives de l’alumnat, que ha anat canviant una mica, en funció dels resultats qualitatius obtinguts de l’estudi, fins a la versió final de l’actual guia.
El curs 2023-24, en el quart trimestre de 2023, es realitza l’estudi per a la validació del model de gestió de l’escola inclusiva. Es va fer sobre una mostra de 400 centres i implicant als tutors de 400 grups, amb un qüestionari en què demanàvem que identifiquessin tot aquell alumnat del seu grup que consideraven que tenia algun tipus de necessitat educativa, també amb preguntes sobre característiques de l’alumnat i la situació de grup, els suports que disposava l’alumnat i competències pròpies del col·lectiu docent.
En una segona fase, professionals dels diferents EAPS anaven als centres per fer una valoració de l’alumnat amb la proposta dels 10 àmbits per a la detecció que hem presentat a la guia, i amb unes eines de detecció que també es van seleccionar amb els professionals dels EAP i Serveis educatius Específics. Els professionals van fer la valoració en parelles i d’alumnat que no coneixien. Van fer la valoració en districtes diferents a l’EAP que tenen ubicat. La tercera fase de l’estudi es va adreçar a les famílies de tot l’alumnat dels 400 grups.
La guia ja es comença a aplicar aquest curs?
Aquest curs comencem el desplegament de la detecció proposat a la guia. Hem de planificar com avançar en el procés de detecció de les necessitats educatives reproduint les condicions de l’estudi. Donant molt valor a la detecció que fa el tutor acompanyat dels mestres de suport a la inclusió (mestres d’educació especial, docents d’orientació educativa) perquè després els EAPS puguin fer la valoració amb aquestes eines i anar reconeixent l’alumnat, identificant l’àmbit i el nivell d’intensitat de suport que requereix aquest alumnat. Volem tenir aquesta detecció feta al més aviat possible i això vol dir que estem en procés de planificar més enllà del cas individual, que també, i anar a veure com podem fer les deteccions de les necessitats educatives del grup-classe.
I en faran un seguiment.
Farem un seguiment. Començarem amb una bona planificació per veure com fem aquesta detecció. Com més aviat tinguem tota la detecció de l’alumnat amb NESE que hi ha escolaritzat als centres amb aquest nou paradigma, molt millor per portar a terme les propostes de millora en l’escolarització, en la reserva de places i en la planificació de recursos. Però els efectius dels EAPS són els que són i, per tant, cal definir un procediment. Quan es va començar el Pla de Xoc contra la segregació es va començar per I3 i 1r d’ESO i va ser progressiu. Doncs ara és el mateix, hem d’acabar d’ultimar aquests dies com ho farem per poder-ho compartir tant amb els EAPS i serveis educatius específics com amb els equips directius dels centres.
L’objectiu és tenir una bona detecció i tenir uns EAPS que puguin treballar molt bé en l’assessorament de la resposta educativa. Els EAPS han dedicat molt de temps a la part de detecció i menys a treballar amb els docents en la identificació de barreres per l’aprenentatge i al disseny de contextos educatius inclusius. I segurament aquest és l’objectiu final, el disseny de la millor resposta educativa per a tot l’alumnat del grup-classe.
