El canvi cap a la igualtat d’oportunitats en l’esport per a les nenes i les dones ja ha començat, però queda molt de camí per a recórrer. I es tracta de “no posar-se límits”, lluitar pels objectius que una mateixa vol aconseguir, donar exemple i tenir referents perquè cada petita “fita és una victòria col·lectiva”. Aquestes serien algunes de les conclusions que van sortir de la taula rodona “Cap a una igualtat més gran en l’esport” que buscava analitzar quins són els reptes per acomplir els drets de les dones i les nenes en la igualtat d’oportunitats per participar i involucrar-se en tots els nivells de supervisió i adopció de les decisions en matèria d’educació física, activitat física i esport.
La taula rodona, celebrada el 23 de gener al Palau Macaya de Barcelona, va comptar amb la participació de Paola Manjón, jugadora de bàsquet i guanyadora de la medalla d’or als Special Olympics World Games 2023, que va demostrar que “un cop acceptat el límit que tota persona té” es pot aspirar “al més alt” i aconseguir els objectius marcats. Nascuda a República Dominica, adoptada de ben petita per una família catalana, ha patit al llarg de la seva vida episodis de racisme i discriminació per ser negra, dona i tenir una lleu discapacitat intel·lectual, que no li han impedit arribar a jugar en uns Jocs Olímpics amb el que és la seva “passió” en la vida: el bàsquet.
El debat va començar amb una dada que posa de relleu la masculinitat que domina el món de l’esport. Només un 14% de la direcció executiva en aquest àmbit està ocupada per dones, segons va revelar Alejandra Domínguez, directora del Women’s Sports Institute, un observatori que busca impulsar i potenciar la indústria de l’esport femení. Aquest petit percentatge tan important evidencia el camí que encara cal recórrer per aconseguir una més equitat dins de l’esport i que també passa per assumir, entre les nenes i les dones, que si una s’ho proposa pot aconseguir arribar a l’esport d’elit o a la direcció d’un club. Però la revolució, com tot, passa per un mateix, per tenir la iniciativa de lluitar pel que es vol, sense pensar en els prejudicis ni limitar-se.
Per exemple, segons va apuntar Domínguez, presentant-se al procés electoral d’una federació esportiva, encara que els homes sempre hagin dominat aquests llocs de direcció i hi hagi “un pes social difícil de revertir”. Perquè de dones qualificades i amb títols per ostentar diferents càrrecs, n’hi ha de sobres.
Cobertura mediàtica
Un altre dels aspectes que van sortir durant la taula rodona i el posterior debat amb el públic va ser la necessitat de la cobertura mediàtica de les diferents disciplines de l’esport femení, que tot i que ha millorat, continua sent insuficient. El ‘boom’ que ha aconseguit, per exemple, el futbol femení gràcies a la popularitat del Barça s’ha de poder traslladar també en d’altres esports i donar minuts de ràdio i televisió i espais més importants a la premsa escrita.
Aconseguir que nenes, i també nens, vesteixin samarretes d’Alexia Putelles, Salma Paralluelo o Aitana Bonmatí és una fita enorme que permet fer un pas més cap a la igualtat d’oportunitats en l’esport. D’aquesta manera, s’està aconseguint crear referents per a les nenes i que es despertin vocacions per a la pràctica de l’esport amateur i també d’alt rendiment.
Falta de referents
Aquesta falta de referents en tots els àmbits (àrbitres, entrenadores, jugadores, assessores, presidentes o directives de clubs esportius, periodistes, tertulianes, etc.) va ser un dels aspectes denunciats per Ana Cristina Maye, coordinadora general de la Federació de Futbol de Guinea Equatorial i FIFA Guardian, una de les poques directives que hi ha en el món del futbol masculí que ha hagut de lluitar per fer valer la seva vàlua en un món ple d’homes i molt masclista, on massa sovint les dones acaben adquirint l’anomenat síndrome de l’impostor, que les porta a assumir a vegades rols masculins i a frenar la seva manera de ser, de vestir i d’actuar per la por al que diran. Sembla que se les exigeixi més i que hagin de demostrar més que els altres el que valen.
Segons Maye, “som nosaltres mateixes que quan ostentem alts càrrecs, acabem menyspreciant-nos” i actuant pensant més amb el que puguin pensar o dir els altres que amb el que tu mateixa creus. Lluitar contra “aquesta amenaça psicològica” tan difícil també és un treball que cal fer i que comença per una mateixa. I és que en “cadascuna de les nostres decisions i accions obrim camí cap al futur”, va remarcar Meya.
Igualtat de condicions
Per la seva banda, Domínguez va posar èmfasi en afirmar que efectivament “l’esport femení està en el millor moment de la història” i que és important explicar bé les coses, com per exemple, que les futbolistes no reclamen “cobrar el mateix que els homes” sinó que demanen “poder participar amb la mateixa igualtat de condicions, un tracte igualitari”, que també passa per contemplar la “idiosincràsia” de les dones, com per exemple la maternitat.
Tampoc “no s’ha de comparar el futbol femení amb el masculí”, va remarcar Domínguez, perquè és clarament diferent i això ho sap tothom. El femení és més tècnic i estratègic i el masculí més de força i potència. L’important, per Domínguez, és que tant les nenes com les dones, a nivell amateur i professional, han de poder tenir “l’oportunitat d’intentar” jugar a bàsquet, dirigir un club, presidir una federació o el que sigui dins del món i la indústria de l’esport.
Una oportunitat que en el cas de Paola Majón va aconseguir a base de patir molt però també de lluitar molt per practicar un esport que l’apassiona malgrat la seva petita dificultat per entendre les coses que l’impedeix, segons va explicar, poder arribar a estudiar per ser entrenadora. Una condició que creu que assolirà fent d’ajudant en un club de bàsquet i amb infants que li permetrà “estar a prop del que volia fer”.
Un clar referent i un enorme exemple de superació per a tothom, dins i fora de l’esport. L’important és anar obrint camí per aconseguir aquests objectius i que l’equitat a l’esport sigui una realitat per a totes les persones. Un camí que alguns assistents a la taula rodona van considerar que calia “accelerar” però que mentre no s’aconsegueix del tot, cal anar seguint, també amb debats i xerrades com les del cicle ‘El potencial de l’esport com a eina d’inclusió social’, que s’ha celebrat al Palau Macaya de la Fundació La Caixa, centre Unesco en Ciències Socials i Humanes, i que es tancarà amb el debat “L’impacte ètic i social de l’esport” aquest 30 de gener.
